Entrevista a Montse Santolino"Em molesta que l'esquerra no assumeixi que està molt lluny de la realitat dels barris empobrits"

En legítima defensa de classe (Godall edicions) recull part de les columnes que la periodista Montse Santolino (1967) ha publicat a la Directa durant la darrera dècada, marcades pel compromís social, la mirada des dels marges, la permanent denúncia de les desigualtats i, alhora, la defensa i la reivindicació de l'organització i les lluites per canviar les coses.

Ens reunim amb ella per parlar a fons d'unes perifèries que coneix de primera mà, com a veïna del barri de la Florida, a l'Hospitalet de Llobregat. El periodisme i el paper dels mitjans, els milers i milers de catalans invisibilitzats pels relats oficials, la situació de l'esquerra i la necessitat de reconstruir els ponts trencats els últims anys i el deure de no perdre mai l'esperança són altres elements centrals de la llarga conversa que hi mantenim.

El recull d'articles abasta al voltant d'una dècada i, en part, mostra l'evolució social en aquest període. Amb tots els matisos que vulguis, hem passat d'un moment de certa lluita cap a possibles horitzons d'esperança a un altre de por, en què sembla que costa simplement no retrocedir?

Sí, tal qual. Però és que han passat moltes coses en aquest temps, des del final del 15-M i totes les promeses, al Procés o la pandèmia, i molts intents de fer coses que no han acabat de sortir com imaginàvem. En tot cas, distingeixo entre el que a nivell polític i institucional vam creure que podia passar, i no ha passat, i entre moltes lluites i moltes realitats que descric, de serveis socials o d'habitatge, que són les mateixes. Moltes coses que avui estem diagnosticant era obvi que ja estaven passant, però com que estàvem ocupats en altres coses, no ens fixàvem en com s'estaven degradant a marxes forçades la sanitat o l'educació.

En el moment actual, que tots una mica coincidim en què és de resistència, no se'ns ha oblidar que teníem raó i que el diagnòstic fet pels moviments socials i molts col·lectius era correcte, una altra cosa és que haguem estat capaços de convertir-lo en propostes o alternatives factibles. Ens hem equivocat poc amb les alertes que donàvem en tots els sentits, fins i tot amb la ultradreta. Portem anys advertint que les esquerres no estan als barris pobres i la ultradreta sí, que és qui posa els xiringuitos als mercats. I això passa des de Ciutadans, hi ha un discurs que hi està calant i ningú des de l'esquerra hi té presència.

 Portem anys advertint que les esquerres no estan als barris pobres i la ultradreta sí

L'editorial tenia molt clar que el sentit del recull era una mica això, mostrar molts problemes i lluites que ja s'estaven donant. Alhora, he procurat sempre no ser funesta, perquè per a mi una columna que no obri alguna porta d'oportunitat o esperança és una columna perduda. I per fer columnes perdudes ja hi ha molta gent a La Vanguardia escrivint sobre el que li ha passat el cap de setmana.

Els teus articles són molt humans i, alhora, sòlids, en el sentit de combinar històries personals amb dades oficials, mentre que a nivell temàtic hi predominen àrees com el feminisme, la denúncia del racisme, l'internacionalisme, la defensa dels serveis públics, les desigualtats estructurals... La qüestió és situar les considerades perifèries al centre?

Efectivament, però és que hi visc, és la meva realitat. Combinar raó i emoció és el que em funciona com a lectora. En algunes presentacions ha sortit que feia algunes columnes que semblaven reportatges, i és veritat que vaig a fer entrevistes a la penya de la qual parlo. Això també té a veure que a certs periodistes ens diuen que som activistes, que estem massa posicionats. I, efectivament, tinc molta cura que tot allò que contextualitzo i que intento explicar tingui no només l'entrevista, la font directa, sinó totes les dades que calgui. Perquè considero que són els altres els que no expliquen bé les coses i que també són activistes, però d'una altra banda.

Tots som activistes i el periodisme no és neutral i la lògica és una mica des d'on escrius, quin és l'origen de la majoria dels periodistes, on han viscut, de què treballaven els seus pares, ... Afortunadament hem avançat i cada vegada hi ha més periodistes amb els pares d'origen humil, però com que n'hi ha pocs vivint en barris pobres, sento una certa obligació de fer aquest periodisme, bàsicament perquè no s'està fent. I precisament ara que ja tothom sap que no treballarà de periodista, qui es dedicarà a això? Acabarà sent una carrera com Belles Arts, per a gent que s'ho pugui permetre, perquè s'ha estès la precarietat al sector.

Justament aquesta precarietat també dificulta que hi hagi periodistes que puguin trepitjar carrer i conèixer a fons la realitat d'aquestes perifèries, més enllà del seu origen o d'on visquin.  

Sí, però també et vull dir que ara mateix hi ha una collita de reporters socials joves súper guai. Hi havia un forat des dels huertamaros [deixebles de Josep Maria Huertas], però ara a El Periódico, La Ser i molts llocs hi ha reporters socials molt bons. La cosa és que als mitjans digitals precaris això no es paga, no es pot fer i no existeix. I, per tant, ens falta gent que faci això i a mi em surt. Perquè amb la responsabilitat que suposa tenir un espai i que algú et llegeixi em pregunto com es poden escriure les xorrades que alguns escriuen.

Probablement l'impacte i la incidència dels mitjans en els barris pobres és cada cop més baix, fonamentalment perquè no parlen de les seves realitats. I això genera el problema que les fonts d'informació que hi arriben poden ser unes altres, sovint sense un mínim contrast. Contribuir a canviar això també ajudaria a reduir la influència dels discursos d'odi i de la ultradreta? 

Òbviament, però aquí hi ha tantes consideracions... Quina informació arriba als barris perifèrics? Ho fa l'última xorrada que arribi ja no per Instagram o TikTok, sinó per WhatsApp i per aquí es fan totes les campanyes de por que organitza la ultradreta. Però, alhora, també sé que alguna columna ha tingut èxit perquè li arriba a algú de la família per un grup de WhatsApp o perquè algú conegut em diu "mira que ha arribat al grup de l'escola". Les dues coses arriben per allà.

Sí que sé el paper que tenen els mitjans en el debat polític i sé, per exemple, que ajuntaments com el de la meva ciutat inverteixen perquè la informació que volen surti a La Vanguardia i El Periódico, que és on anuncien els seus grans projectes de transformació i les seves propostes. Els mitjans continuen jugant un rol polític en certs espais, però en canvi no trobarem cap mitjà a Catalunya que pensi en què se'l mirarà la població migrada, començant per TV3 i acabant per qualsevol digital.

No trobarem cap mitjà a Catalunya que pensi en què se'l mirarà la població migrada

Ningú pensa en ells, en una població de la qual s'està parlant contínuament, com si no llegís. I això genera molts sentiments d'autoodi, amb molts catalans d'origen migrant que no volen reconèixer-se en allò de què es parla contínuament com un enemic. No hem invertit prou recursos i mitjans en una integració real, que entre d'altres coses passa per tenir-los en compte quan fas informació i els consideres com a ciutadania i no els ignores. No només no els escoltem, és que tampoc tenim en compte que tot el que escrivim ho llegeixen i ho interpreten. Estem parlant de milers i milers de persones que ignorem com a audiència.

La desigualtat estructural és un element permanent als teus articles i, en bona part, explica qüestions com la situació dels serveis públics en aquests barris. Sense abordar-la a fons i, sobretot, revertir-la, la fractura social no farà altra cosa que engrandir-se, amb els riscos que això comporta.

Des de fa molts anys els informes de Foessa (Càritas) diuen que tenim el país trencat en tres, a banda que això es reflecteix en la segregació espacial residencial i de país. Som un 30% que viu la seva vida normal i està perfectament integrat, un 30% que directament està en l'exclusió i un 30% que està a la corda fluixa permanentment i si els falla la feina cauen, i són els que voten a la ultradreta.

Tenim el país trencat en tres

Aquest aparent miracle econòmic que tenim ara se sustenta sobre això, sobre haver consolidat aquest trencament. Probablement el que ha fet és que algú de l'exclusió hagi passat a la corda fluixa, però a la mínima que hi hagi qualsevol catacrac econòmic tornarà a caure. I aquesta és la gent que té la por absoluta a tot el que pugui passar i per això els missatges de la ultradreta hi estan calant molt bé. Són gent que sovint no té les eines per a la comprensió de tot el que està passant i si li donen solucions i li diuen "vota'm a mi, que et protegiré", doncs aquí estem, lamentablement.

Som vuit milions, però sembla que no ens n'hem adonat fins ara. La gent ve perquè té feina. El meu barri la gent en té, hi vas a aquesta hora [al voltant de les 13h] i no hi ha ningú pel carrer, la gent es busca la vida. Tenim una mena d'estereotip de la banlieue francesa, amb un munt de senyors negres tirats als carrers i a les places i aquí és mentida, no passa. Tota aquesta gent està treballant, però on ho està fent? Perquè la batalla a l'Hospitalet és entre la gent que guanya 1.500 o 2.000 euros al mes i la gent que en guanya 800. Entre una mínima vida normalitzada i l'exclusió hi ha la diferència i la por que llença la ultradreta en els seus missatges i que la gent agafa.

Abordar a fons les desigualtats estructurals implica assumir aquella idea que reivindiques de l'Arcadi Oliveres que "el capitalisme és incompatible amb la vida", un plantejament allunyat dels interessos de gran part propietaris dels mitjans.

Aquesta és la batalla de sempre i per això són els mitjans amb recursos els que han d'apostar per mostrar les desigualtats, perquè no és el mateix que un reportatge sobre les condicions laborals dels treballadors de les obres del camp del Barça surti a El Periódico i a TV3 o que ho faci a una altra banda. És molt important que surti a aquests mitjans perquè té conseqüències polítiques i socials. Clar que hi ha esquerdes informatives on poder-te ficar.

El 'bon català' durant molt de temps ha ignorat els barris pobres, quan la perifèria som la majoria

Els problemes que hi ha als barris pobres no són d'ara, són d'origen, d'entrada ja estaven segregats i eren barris precaris a nivell d'infraestructures i de construcció, perquè hi ha una part del país a la qual no s'ha volgut mirar. Un dels problemes més importants del país és que en aquests barris no caiguin blocs sencers, perquè tot això es va construir sense pensar que hi viuria gent durant 50 anys i que arribaria una nova onada migratòria. No és només que no tinguem pisos, sinó que els que hi ha cauran a trossos. I això serà un problema important si no ho posem com a prioritat de país. Ens hem emmirallat en aquest país de blancs, de classe mitjana, amb unes aspiracions culturals i nacionals, el "bon català" que durant molt de temps ha ignorat aquests barris, quan la perifèria som la majoria.

En un dels articles, durant l'època del Procés, parles dels "desconnectats de la desconnexió", però va més enllà d'aquest moment, perquè no se'ls ha tingut en compte mai. 

Des de la política, s'ha construït un país imaginari oficial. Amb el "som 6 milions" es va muntar una campanya oficial d'orgull i ara, en canvi, estem amb queixes que "som masses", tenim un boom demogràfic, però què esperaven? Retrocedir? Quina diferència entre el plantejament del "som 6 milions" amb el "som 8 milions", què ha passat aquí al mig? Però, sobretot, quin país s'està pensant i s'està imaginant? Clar que som 8 i serem 10, però no serà un país blanc i no treballarem tots a les tecnològiques.

Sense tenir en compte la desigualtat estructural no es pot pensar bé quin país volem construir a 20 o 25 anys 

Ara mateix el 40% de criatures que estan naixent són filles de migrants. Quin país estem fent? Què ens imaginem que farà tota aquesta gent? Si volem ser Massachusetts hem d'anar a tots els barris on hi ha els catalans de totes les perifèries i ja podem començar a fer alguna cosa per construir una economia de valor afegit d'aquí a 20 anys, perquè la gent està allà, a Barcelona no hi quedarà ningú, perquè estem expulsant la gent. I pensar quin país volem construir a 20 o 25 anys vista no es pot fer bé sense tenir en compte aquesta desigualtat estructural i la segregació que tenim.

També cal un canvi en la mirada, en el relat, no? 

Sí, continua faltant als mitjans i a tot arreu. Vinga a parlar dels migrants, però per què no parlem de classe treballadora i punt? És veritat que el capitalisme ja s'ha encarregat que hi hagi 40 classes treballadores, però si tinguéssim un discurs de classe més ampli en el qual s'incloguin totes les classes treballadores... Parlem dels fills de migrants, quan ja són catalans, i hi ha aquesta mirada de l'alteritat que el relat polític i mediàtic sempre col·loca sobre ells. Per això per a mi la mirada de classe és important. 

Vinga a parlar dels migrants, però per què no parlem de classe treballadora i punt?

En el període del recull d'articles hi ha hagut formacions d'esquerres que han tocat cert poder institucional. T'han decebut les seves polítiques en el sentit que han pogut fer mesures per pal·liar les desigualtats, però no grans canvis estructurals?

Tots els partits d'esquerres que no havien tocat poder i que, de sobte, l'han tocat, havien menystingut com de fort està articulat el poder polític i econòmic. Els faltava experiència de govern i havien fet algunes lectures potser no naïfs, però sense tenir en compte que aquestes mesures valentes necessitaven d'una radicalitat que després quan estàs a dins és molt complicada. Crec que ara s'està més ben preparats que fa deu anys per poder assaltar les institucions d'una altra manera. Es va pecar d'un cert desconeixement i hi ha moltes coses que s'haurien de plantejar d'una altra manera. La màquina poder era molt bèstia per poder fer certes coses i, a més, ens aniria molt millor si tothom reconegués el que no s'ha pogut fer. I, a més, tot el que ha passat, amb tots els ponts que es van trencar entre amics i gent propera per la batalla partidista.

En molts casos el que em molesta és que tots els partits venen a l'Hospitalet a fer els mítings, som atrezzo obrer, ni que tinguin a gent de classe obrera al final els partits són dispositius de classe. S'ha fet una instrumentalització de la perifèria i de la classe obrera, però des d'una llunyania real, amb uns prejudicis i idees establertes sobre qui i com viu a determinats barris molt anacrònics i desfasats, de poc coneixement real d'aquestes perifèries.

Des d'una llunyania real, s'ha fet una instrumentalització de la perifèria i de la classe obrera 

Em molesta que l'esquerra no assumeixi d'una vegada que està molt lluny de la realitat dels barris empobrits i que cal fer coses per canviar-ho. Fer discursos i tenir bones idees no és suficient, sobretot si després no ets capaç de baixar aquestes idees al fang i proposar-les a una assemblea de veïns a risc que t'insultin, però s'ha de fer. En els darrers 30 anys hi ha hagut un procés de classemitjanació i això fa que ens costi pensar algunes coses i quan les posem damunt la taula podríem fer-ho molt millor de com es fa.

Estem en un moment en què s'haurien de reconstruir ponts entre les esquerres? 

Per baix, per la base, és obvi que tothom ho està dient. Més enllà dels càlculs que ja ha fet el Rufián, no és una batalla només de les properes eleccions, és una batalla del país que volem d'aquí a 25 anys. No n'hi ha prou amb dir que tots els xavals voten la ultradreta, qui està amb ells? Qui hi treballa? Qui els està educant? On es reuneixen? Quina música escolten? Que una criatura avui amb 18 anys voti la ultradreta no és un predictor de com serà d'aquí a 20 anys. Per tant, en comptes de pensar només en les properes eleccions, podem pensar a 20 anys vista?

Hem de reconstruir ponts i pensar en lògiques àmplies

El marc i el context institucional se'ns menja i no facilita ni els espais ni els tempos per seure al marge de la contesa electoral. Però quin pla de país té l'esquerra? Com ens veiem d'aquí a 30 anys? Què farem amb les infraestructures, l'educació, què necessitem? Què hem de fer? Tot això no es farà ni des de la batalla partidista ni des dels nostres espais diferents, és una cosa que s'ha de construir col·lectivament. Hi ha molta gent a qui li agradaria tenir aquests espais i poder-ho debatre, però això sense reconstruir ponts i sense pensar en lògiques àmplies no es pot fer.

Ets d'una generació que es va implicar en l'antimilitarisme i el pacifisme, que aparentment estaven profundament arrelats a Catalunya. En canvi, estem en un moment d'enorme escalada bèl·lica, en què es disparen els pressupostos militars i les grans mobilitzacions de rebuig no han existit. Tens una certa sensació de derrota, si vols generacional? 

Et diria que el pacifisme el va aixecar una generació anterior a la meva, amb gent com Arcadi Oliveres, els anys 60 i 70. Nosaltres el vam mamar i la meva primera mani va ser contra l'OTAN. Vam mamar un cert idealisme de tot això, però també el desencant d'aquesta gent, que ja durant la Transició i els primers anys 80 ja va veure que les coses no eren com creien que serien. Pel que fa al pacifisme, el que vam tenir de bo va ser el moviment per l'objecció de consciència i la insubmissió. Hi havia una realitat concreta que t'apel·lava, però han passat moltes generacions i ara això ja no apel·la ningú. El dia que algú digui que recuperem el servei militar a Espanya ja en parlarem i veurem quin pòsit té això, perquè ens trobarem amb un problema que ens afecta de debò.

Un dels grans problemes que ha tingut l'antimilitarisme en aquest temps és que precisament perquè vam guanyar això ha apartat generacions senceres d'un món que els queda molt lluny. El pacifisme ha passat de moda perquè afortunadament no és una cosa que haguem hagut de treballar en els darrers 40 anys, però les coses estan canviant i ara ens cal anar més enllà de les organitzacions pacifistes.

El pacifisme ha passat de moda perquè afortunadament no és una cosa que haguem hagut de treballar en els darrers 40 anys

Això s'estarà treballant bé quan en parli el Sindicat de Llogateres, que parla d'habitatge que és la principal preocupació dels joves, es mobilitza per Palestina i va a la cursa antiracista. Igual que en el seu moment en la Transició el moviment antifranquista barrejava els plans d'urbanisme locals, les vocalies de dona i el primer feminisme, temes de classe i de cultura i la reivindicació de la llengua i l'amnistia. En aquell moment el PSUC de facto feia tot això i ho encaixava, i una mica és el que tenim pendent, però els darrers anys hem treballat tot això de manera separada.

Malgrat tot, reivindiques l'esperança i allunyar-se de la "fascinació malaltissa" pel no future, perquè amb organització i lluita es poden canviar les coses. Però perquè sigui possible defenses coses com recuperar el temps per pensar i enfortir les xarxes comunitàries i les lluites col·lectives enfront de l'individualisme.

És això. Una columna sense una via de sortida em sembla inútil, no hem de fer la desesperança convincent, sinó l'esperança possible. És la nostra feina, la feina de sempre de l'esquerra, sinó no estaríem aquí. Algú va creure que hi havia coses que serien possibles. És molt fàcil defensar això quan anem guanyant, entre cometes, i és molt més difícil quan les coses pinten com el cul, com ara. Però és imprescindible des d'un pensament d'esquerres pensar que les coses poden canviar i canviaran, però no des d'una idea naïf, sinó que això comporta patiment, sacrificis, haver d'entendre't amb gent amb qui no t'entens i no que això possible serà de la llei a la llei.

Des d'un pensament d'esquerres, és imprescindible pensar que les coses poden canviar 

No tenim dret a perdre l'esperança, ni tenim dret a rendir-nos. I si hi posem la mirada internacionalista encara menys, perquè hi ha gent trencant-se la cara a llocs on estan molt pitjor. La desesperança és reaccionària. El futur pot ser una puta merda, sí, però fins i tot si col·lapsem hi ha moltes maneres de fer-ho, això es pot convertir en Mad Max o es pot col·lapsar millor.