Els sis precedents en què el sobiranisme català ha estat claus en l'elecció d'un president espanyol

Tot i la pèrdua de vots -per primera vegada no han arribat en total al milió de sufragis des de l'inici del Procés-, els resultats de les eleccions generals del 23-J han situat els partits independentistes catalans en una posició clau. D'ells depèn, en gran part, que Pedro Sánchez torni a ser investit president espanyol i, per tant, continuï instal·lat a la Moncloa. I, més en concret, totes les mirades recauen en Junts i, específicament, en l'expresident Carles Puigdemont, en el que s'intueix com una seqüència de converses i negociacions -de moment, discretes - sense que estigui garantit que acabin amb un "sí" al líder del PSOE.

No és, però, la primera vegada que el sobiranisme català és decisiu a l'hora de facilitar la investidura del cap de l'executiu estatal. Repassem els precedents en què això ja ha succeït, amb el matís que incloem l'etapa en què l'antiga Convergència encara no havia fet el pas cap a una defensa explícita d'un Estat propi per a Catalunya.

La CiU de Pujol, de recolzar González al Pacte del Majestic

La seqüència arrenca el 1993, tres dècades enrere. En una escena que guarda certa semblança amb el que acaba de succeir, a les generals del 6 de juny el desgastat PSOE de Felipe González va resistir molt millor del que preveien les enquestes i va batre el PP d'un José María Aznar que ja es veia a la Moncloa. Amb tot, els socialistes van perdre 16 escons -es van quedar en 159- i González va poder ser investit el 9 de juliol després de tancar acords amb CiU -17 diputats- i el PNB -5-, que li van donar una folgada majoria de 181. Entre d'altres qüestions, la CiU de Jordi Pujol va avenir-se al "sí" a González a canvi d'impulsar una reforma del sistema de finançament autonòmic, que s'aprovaria a l'octubre i que comportava la cessió a la Generalitat del 15% de la recaptació a Catalunya de l'IRPF.

Entre d'altres, el Pacte del Majestic va suposar un major finançament autonòmic

Tres anys després la CiU de Pujol tornaria a votar a favor de la investidura d'un president espanyol, però en aquest cas era José María Aznar, després que el PP s'imposés a les generals del 3 de març de 1996 amb 156 diputats, 15 més que el PSOE de González. Per a la investidura, però, va necessitar els "sí" de CiU (16), PNB (5) i Coalició Canària (4), que va materialitzar-se el 4 de maig. En el cas de l'aleshores coalició catalanista, el vot afirmatiu va tancar-se en el cèlebre Pacte del Majestic, negociat uns dies enrere en aquest hotel barceloní. L'acord comportava el traspàs de competències a la Generalitat en matèria de policia de trànsit, la supressió del servei militar obligatori a l'Estat i que el percentatge de l'IVA i l'IRPF transferit a les autonomies passés del 15% al 30%.

En les següents eleccions generals, celebrades el 12 de març del 2000, Aznar i el PP van assolir una clara majoria absoluta de 183 diputats, però tot i això la CiU de Pujol va tornar a votar a favor de la seva investidura. La convivència entre les dues formacions -i, de retruc, entre els governs de l'Estat i de la Generalitat- empitjoraria ràpidament, en gran part per les polítiques recentralitzadores del PP, un element important en el primer gran creixement de l'independentisme, que en els següents anys capitalitzaria ERC.

L'era Zapatero: del "sí" inicial d'ERC a l'abstenció de CiU el 2008

Amb un escenari polític català que s'havia mogut significativament -uns mesos abans, PSC, ERC i ICV havien signat l'acord del primer tripartit, acabant amb 23 anys de govern a la Generalitat de la CiU de Pujol-, les eleccions generals del 14 de març del 2004 van donar la victòria a un PSOE liderat per José Luis Rodríguez Zapatero. Celebrades en un context de xoc, només tres dies abans s'havien produït els atemptats de l'11-M a Madrid, els socialistes van reunir 164 diputats, 16 més que el PP.

La investidura es faria el 16 d'abril i, entre d'altres, va ser possible gràcies al "sí" dels 8 diputats d'ERC, que vivia una etapa de fort creixement a les urnes. La voluntat principal dels republicans era facilitar el desallotjament del PP de la Moncloa, però Zapatero va comprometre's a impulsar el reconeixement del català a la Unió Europea, una qüestió que dues dècades més tard segueix sense ser real. CiU, ja amb Artur Mas com a líder, va optar per l'abstenció.

ERC va passar de votar "sí" a la investidura de Zapatero el 2004 a oposar-s'hi el 2008

Els següents comicis van arribar el 9 de març del 2008, i el PSOE hi va créixer fins els 169 diputats. Ara bé, en aquesta ocasió no va aconseguir lligar una majoria absoluta per a la investidura de Zapatero -ERC va votar-hi en contra, després de patir una forta caiguda de 8 a 3 escons- i l'elecció va culminar-se l'11 d'abril en segona votació per majoria simple -169 "sí" i 158 "no"-, gràcies a l'abstenció de CiU -10 diputats-, entre d'altres. Zapatero va comprometre's a publicar les balances fiscals de les autonomies -es faria el juliol d'aquell any- i a estudiar el transvasament del Roine, una demanda de CiU que mai arribaria a portar-se a terme.

La moció de censura contra Rajoy i el suport passiu a Sánchez

Hauria de passar una dècada perquè els partits independentistes tornessin a ser decisius en l'elecció d'un president espanyol. La política de terra cremada practicada pel PP cap a Catalunya i la seva criminalització de l'independentisme va provocar que rebre el suport actiu o passiu -via abstenció- de les seves formacions es convertís en impossible, una situació que es manté actualment. Amb tot, Rajoy va poder ser investit president el 2011 -quan tenia majoria absoluta- i el 2016, amb el suport de Ciutadans i partits minoritaris com el Fòrum Astúries.

La torna, però, li va arribar l'1 de juny del 2018, quan tant ERC com el PDeCAT van votar a favor de la moció de censura del PSOE contra Rajoy -també ho farien Podemos i les seves confluències, el PNB, EH Bildu, Compromís i Nova Canàries-. El resultat va convertir Pedro Sánchez en el nou president espanyol.

El líder del PSOE, però, no aconseguiria ser investit després de les generals d'abril del 2019, quan en les dues votacions d'investidura celebrades al juliol només va rebre el vot a favor del seu partit i de l'únic diputat del Partit Regionalista de Cantàbria. L'escenari canviaria el 7 de gener del 2020, quan seria investit en segona votació per majoria simple -167 "sí" i 165 "no"-, en bona part gràcies a l'abstenció dels 13 diputats d'ERC i dels 5 d'EH Bildu.

El PSOE s'havia imposat a la repetició electoral del novembre de l'any anterior i aquest cop sí que va tancar un acord de govern amb Unidas Podemos. El suport passiu d'ERC a la investidura es va aconseguir gràcies al compromís de crear una taula de diàleg entre els governs català i espanyol per abordar el conflicte polític, que s'estrenaria durant el febrer del 2020.