"Els malestars molts cops són titllats de generacionals per gent amb una posició privilegiada"

Andrea Genovart (Barcelona, 1993) parla molt i ho fa molt ràpid, i explica amb vehemència les pors, inquietuds i esperances que té ara que el seu primer llibre, Consum preferent, ja és a les llibreries després d'endur-se el Premi Anagrama de Novel·la. Sobretot no vol que es llegeixi en clau generacional, una categoria que considera tramposa, perquè creu que els malestars i la precarietat que afronta la protagonista impregnen la societat més enllà d'edats: "El significat de la categoria generacional està pervertit".

"Quan es parla de Sally Rooney es parla d'una dona jove, que ha escrit i que té èxit. I ja està"

Graduada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, tampoc vol ser comparada amb Sally Rooney -cosa que ja ha passat. No per vanitat o perquè no l'admiri, sinó per la simplificació de la literatura que implica aquesta etiqueta "mandrosa": "Quan es parla d'ella es parla d'una dona jove, que ha escrit i que té èxit. I ja està. Ningú coneix la seva obra tot i la rellevància que té", lamenta asseguda en una terrassa de Gràcia, el seu barri.

Alba Giraldo Domènech, la protagonista de la novel·la, pensa torrencialment i es remou entre diversos conflictes interns en la ciutat "polifònica i caòtica" que és Barcelona. Genovart defensa els passatges crus i desagradables perquè ha volgut reproduir "a raig" un pensament que poques vegades podem controlar. Aquesta impulsivitat acaba creant un estil que per l'autora és "el tema" del llibre i que connecta amb Otessa Moshfegh, tal com la mateixa Genovart assenyala entre altres referents com Georges Perec, Don DeLillo, Fernanda Melchor, Italo Calvino y Ariana Harwicz.

Com vas rebre el premi?

Ara ho he paït més. No m'ho creia, realment va ser com un desconcert i em va costar d'assimilar. Jo el vaig llançar [a Anagrama] esperant que passés alguna cosa, però pel camí. El posava a circular per veure on arribava, però amb un horitzó que no era el premi en si.

Era el primer lloc on el presentaves?

Sí. No he escrit cap altra novel·la. He estudiat Teoria de la Literatura i soc lectora: m'agrada escriure, m'agrada llegir i sempre he escrit, però més aviat prosa, conte, relat, poesia... He guanyat algun parell de premis de poesia, però ja fa força anys. Jo anava fent una mica així, també d'una forma molt poc constant perquè el meu dia a dia és com una mica boig.

A què et dediques?

Soc autònoma al sector editorial i treballo per diversos clients fent premsa i comunicació. No soc una persona que dediqui al projecte cada dia una hora i mitja, com alguns escriptors sí que fan. Ho admiro i m'agradaria ser així, però no ho soc, ni per caràcter ni per condicions. Això també fa que em relacioni amb el projecte d'una manera una mica més distant o més inestable.

Com vas reaccionar quan et van trucar?

Doncs vaig entrar en un bucle i no li parava de dir a l'editora en sèrio, en sèrio, en sèrio, perquè va ser la Isabel Obiols, l'editora de llibres d'Anagrama en català, qui em va trucar. Va ser un divendres i el dilluns em va dir que si podia passar per l'editorial, per parlar més en profunditat en què consistia, com ho faríem amb el procés d'edició... Fins que no hi vaig anar dilluns no m'ho vaig creure, perquè no podia recordar la trucada.

I ara que ja està a les llibreries, com estàs?

Tot és molt nou, perquè és el primer cop que publico una cosa únicament meva, el primer cop amb premi, la primera novel·la... Tot són primeres vegades que estan convivint en un mateix moment. Tot es concentra d'una forma bestial.

Et fan por les crítiques?

Tant de bo hi hagi moltes crítiques diverses. El que em fa respecte és em puguin qüestionar com a persona, com a autora, però suposo que és una por irracional de quan exploren per primer cop alguna cosa teva.

Qüestionar-te en quin sentit?

"El significat de la categoria generacional està pervertit"

Sobretot per algun tipus de llicència [que m'hagi pres] o que infongui poc respecte per la idea de no haver publicat res prèviament que em sustenti, o per ser jove, dona, aquestes coses que solen passar... Però de moment no ha passat res i espero que segueixi així.

Tens alguna expectativa?

No. De fet, tinc l'expectativa negatiu, és a dir, tinc més el cap el que m'agradaria que no passés que el que passés. No tinc un gran deliri de grandesa, ni moltíssimament menys, al contrari. Estic preocupada per si hi ha un escenari catastròfic en què no agrada en absolut a ningú. Sobretot el que m'agradaria és que no es llegís com una cosa pamfletària o autocompassiva, sinó que també es pogués atendre a certes deliberacions d'estil, a certes característiques de com està construïda la novel·la o que es pogués reconèixer l'humor que hi ha. Que la gent em digués si ha rigut amb el llibre.

A què et refereixes amb "pamfletària"?

Quan una cosa s'etiqueta de generacional hi ha aquest risc, de què es llegeixi únicament de manera temàtica o com de denúncia. Com si la forma en com s'ha construït, el tipus d'estil, el llenguatge, no fossin decisions estilístiques o creatives deliberades. Em fa certa por potser que això quedi eclipsat.

Creus que ja s'ha etiquetat el llibre d'aquesta manera?

No, però crec que quan fas una proposta que situes en l'actualitat, atenem més el contingut que a la forma. Quan la forma també és molt significativa i ja diferencia els autors. Per exemple, quan s'aglutina i es diu la literatura de les maternitats. Per què estem parlant des de l'experiència que es narra i no des de la forma com es narra independentment del que es narra?

Això què provoca?

Al final tot va tant junt que ens acabem oblidant del que és purament literari, que té a veure amb el joc, l'experimentació lingüística i la construcció del que és la novel·la i la ficció.

Per què no t'agrada el concepte "generacional"?

Em sembla que el significat de la categoria "generacional" està pervertit. Generacional sembla que sigui de joves. Després hi ha molts escriptors que parlen de la seva generació, de la generació de la Transició, per exemple. I no se'ls etiqueta com a escriptors generacionals. S'ha dit molt de Sally Rooney quan se l'encasellava de generacional, pel tema d'utilitzar el recurs del Whatsapp a la novel·la, per exemple. A veure, la meva àvia utilitza el WhatsApp, perquè si no no es podria comunicar amb els seus fills. O si et separes, avui dia segurament, et faràs Tinder. El que hi ha a la novel·la jo crec que realment ens travessa a tots, d'una manera o altra. Em recorda també molt com al 15-M hi havia columnes d'opinió d'homes amb un altre estatus i amb una altra edat que deien que el 15-M era una cosa de gent jove, quan realment s'estava lluitant per coses que afecten a tothom, com les hipoteques. Els malestars molts cops són titllats de generacionals per a gent que té una posició privilegiada. Ho hem de revisar, perquè són patrons que es repeteixen al llarg del temps i que són més transversals del que ens volen fer creure.

El teu llibre es dirigeix a lectors de qualsevol edat?

"Els camins lectors no tenen què passar necessàriament per la identificació"

Parla d'una persona de Barcelona amb una edat concreta, però, clar, per què no ens fem aquesta pregunta quan llegim una novel·la gòtica o de Coetzee, que va viure a Sud-Àfrica? Em xoca perquè sembla que quan té determinada forma sí que ens qüestionem aquestes coses, sobre si m'hi identificaré o no. Va dirigida a tot el públic lector, que tingui certa curiositat per un estil, per la idea de la ciutat, o simplement perquè algú li ha dit que està bé. Els camins lectors no tenen què passar necessàriament per la identificació.

Et fa por que t'etiquetin com la Sally Rooney catalana?

Espero que ningú ho faci. Em sap greu que s'utilitzi l'etiqueta de Sally Rooney en general, per qui sigui, perquè t'adones que no estem parlant de literatura, sinó de mercat i de fenomen i de ventes i de clichés. D'autores amb una edat. I no té a veure amb la seva literatura. Quan es parla d'ella es parla d'una dona jove, que ha escrit i que té èxit. I ja està. Ningú coneix la seva obra tot i la rellevància que té. És una etiqueta molt mandrosa, que passa sovint avui dia amb molta oferta cultural.

Quan de tu hi ha el personatge de l'Alba Giraldo Domènech?

Hi ha el fet que és una persona de Barcelona i que és una noia. Podria ser jo en tant que possibilitat, però també tu o la meva companya de pis. No hi hauria res de mi si, per exemple, fos una novel·la situada en el segle XIX o medievalista. Però també jo crec que hi ha moltes coses que de fet no tenen res a veure amb mi.

Com quines?

En la narradora hi ha una diferència entre el que tu pots llegir quan assisteixes al seu cap, a la forma que tenen els seus pensaments, i com es relaciona amb el seu entorn. No té res a veure el to o la forma dins seu en com després ella interactua o es comunica. Per exemple, en aquest punt jo m'identifico zero.

Un sentiment que hi ha bastant durant tot el llibre és la ràbia, l'odi. Què expressa l'Alba amb això?

Jo crec que un dels problemes que té és que no té un referent d'una forma clara. És una narradora que busca una estructura, un relat tancat, unívoc, que la dugui a una sensació d'estabilitat i de projecció. Però alhora no pot projectar, perquè de totes les propostes que li ofereix la gran ciutat, es troba que cap la convenç. Crec que la ràbia potser seria per no tenir un enemic clar, perquè tenir-ne un implica definir-se en contraposició a alguna cosa i, de retruc, definir-te potser a tu.

Creus que es això es pot generalitzar com a societat?

"L'angoixa i el conflicte intern de la narradora parteixen de la necessitat d'identificar-se amb alguna cosa"

Em pregunto fins a quin punt l'ésser humà es pot desprendre d'aquest desig d'emmirallar-se amb l'alteritat. Està clar que la narradora no pot. Realment ella podria dir, mira, assumeixo que realment res m'acaba de fer el pes i visc en una posició en la qual no hi ha cap mena de relat, però puc viure igual, puc seguir fent el meu dia a dia sense aferrar-me emocionalment. Una pregunta per mi que no es resol al llarg de la novel·la és realment fins a quin punt és una inèrcia de les persones, aquesta identificació, o realment també podem viure sense intentar emplenar aquest buit. El que està clar és que l'angoixa i el conflicte intern de la narradora parteixen de no poder abandonar el desig o la necessitat d'identificar-se amb alguna cosa.

Surt el tema d'escriure, de fer alguna cosa que transcendeixi. És per respondre a aquesta inestabilitat?

Sí, jo crec que són conceptes com la vocació. Avui dia, per exemple, hi ha gent que se sent malament per no tenir-ne, pe no poder organitzar la seva vida en base a ella o sentir que tot va encaminat a un cert sentit lineal i evolutiu. Crec que són idees i conceptes absoluts que tenen a veure amb una demanda d'implicació emocional enorme, grandiosa, que quan no la tenim doncs ens sentim molt malament. Per exemple amb la feina. Crec que això és una demanda molt del nostre temps, però és una estafa, perquè nosaltres treballem per una organització social i per subsistir.

I com ho canalitza això l'Alba?

Jo crec que això de la gran idea que travessa la narradora és una altra cosa més del nostre temps, com per tenir una implicació emocional en un absolut, en un absolut teu. Una cosa creativa, una cosa de projecte personal que resol tota la resta. Però és un miratge.

Creus que ara necessitem més que abans aferrar-nos a alguna cosa?

Sí, totalment. Per una banda ho entenc, perquè realment em sembla una barbàrie el que treballem. Entenc que com a eina de supervivència creguem en el que fem vuit hores o més. Puc entendre aquest mecanisme de l'ésser humà. Crec que el problema és quan això s'utilitza perversament, des de les posicions de poder o des de les estructures verticals. No pot ser que tu et consideris mal treballador per no estar implicat emocionalment amb la feina.

El llibre està escrit d'una manera com bastant angoixant, atropellada. Què vols transmetre?

"Per mi l'estil és el tema de l'obra"

Per a mi l'estil és el tema de l'obra. Creia que tenia sentit que si jo volia reflectir el nostre marc contextual, el de la gran ciutat contemporània, això anés de la mà de l'estil, que fos un mirall d'aquesta ciutat. Volia parlar de la polifonia, del caos, de la interrupció, de la cosa atropellada, de la incapacitat de posar distància, de la cosa contradictòria, de la caiguda de l'absolut, i ho havia de fer a través de l'estil. Que el lector ho copsés, no perquè jo com a narradora li digui "la ciutat és caòtica". O "la identitat ara mateix és un miratge".

També hi ha trossos que són molt crus, descriuen situacions fins i tot desagradables.

El cap d'algú no té filtres. El pensament té una dimensió molt impulsiva, molt immediata. Després és veritat que tu pots pensar sobre com penses i pensar sobre com dius el que penses. És una novel·la narrada en primera persona i sobretot molt des de la consciència de la seva narradora. Per mi tenia cert sentit reflectir aquesta dinàmica dels nostres caps. No sé per què hauria d'haver-hi tant problema en veure una persona pensant d'una forma crua i no aturant-se a desmuntar els prejudicis que, per altra banda, crec que la narradora sap què té. Per això mateix no els reprodueix quan parla amb les persones. Estem al cap de la persona, és cru i sense filtre. No sé si seria molt versemblant que, per exemple, digués "aquesta noia té una mica de sobrepès" i no digués "gorda", saps? Coses d'aquestes.

Com és el teu procés creatiu? En el llibre transmets caos, però és caòtic? 

Tothom em diu que l'he escrit com parlo, però la realitat és que l'he refet, l'he reescrit trenta mil cops, i al final això és capes i capes i capes de racionalitat d'anar  i tornar enrere i de meditar molt el que dius i mesurar el ritme. Sobretot quan em vaig quedar a l'atur tenia molt de temps per escriure. Una cosa de què soc molt conscient és de com et poden condicionar les condicions materials en processos creatius. Llavors vaig poder escriure molt i després vaig reescriure'l.

Això ha afectat com ha quedat el llibre al final?

No, perquè jo tenia molt clar la forma que volia que tingués la història. El que he fet és treballar molt consistentment per aquesta forma, perquè no semblés que hi ha un exercici d'estil deliberat, sinó que fos una cosa més a raig. Però això també és una decisió i una construcció.

Estàs amb nous projectes?

Tot al cap i ara mateix no tinc el temps ni l'espai ni la distància per fer-ho. És una cosa que em motiva moltíssim, poder fer una cosa molt diferent, que no tingui res a veure amb això. No ser esclava d'una mateixa fórmula.