'Viatge al país dels blancs', entre l'horror i l'esperança

"Tinc mil raons per a odiar, però he decidit transformar-ho en llum" (Ousman Umar).

En té moltes per odiar. Durant més de cinc anys l’Ousman va travessar l'infern: violència, fam, humiliacions, tortures i mort. Quan va arribar a Espanya, no hi va trobar el paradís promès, sinó noves formes de violència: el racisme, la discriminació i la invisibilitat. I, malgrat tot, es nega a odiar. Una paradoxa terrible quan qui més motius té per sentir ressentiment és qui acaba rebent l'odi. És la gran perversió del nostre temps, capaç de convertir les víctimes en culpables i d'oblidar que són, en realitat, el resultat més cruel d'un ordre mundial construït sobre la desigualtat, l'espoli i la immoralitat.

Viatge al país dels blancs, l'òpera prima de Dani Sancho, és un viatge cap a les tenebres de la condició humana. També és una aventura universal: la de l'ésser humà que es mou per necessitat, per curiositat o per por, però sempre perseguint un horitzó millor. La història de la migració és tan antiga com la humanitat mateixa. El que ha canviat és que avui els camins cap a l'esperança s'han convertit en corredors de mort. Quan el teu país crema, quan la guerra t'ensordeix, quan la riquesa de la teva terra és espoliada i cada matí despertes amb la certesa que el teu futur està condemnat, emigrar deixa de ser una elecció. Esdevé supervivència. La desgràcia no és qui ets, sinó d’on véns.

Ousman Umar és el protagonista de la pel·lícula i explica, en primera persona, la seva pròpia història. De ben petit decideix abandonar Ghana i emprendre el camí cap a Europa, empès per la curiositat i pels miratges d'un continent idealitzat. El seu relat és violent, colpidor, i deixa al descobert les profundes contradiccions d'un model de societat que proclama els drets humans mentre aixeca murs contra aquells que no tenen ni l'origen ni la religió adequats.

"Durant anys vaig pensar que estava maleït. Però és el món qui està maleït." (Ousman Umar)

No són ells els malvats. No són una amenaça. No són el problema. Són les víctimes d'un sistema profundament desigual. Segles d'esclavitud, colonialisme i espoli han convertit milions de persones en éssers desarrelats, privats fins i tot del dret a explicar la seva pròpia història. Els condemnats de la terra, com escrivia Frantz Fanon, acaben interioritzant la inferioritat que el colonitzador els imposa. La colonització no només ocupa territoris; ocupa també les consciències. Per això Ousman no es presenta com una víctima ni com un heroi. El seu objectiu no és alimentar el ressentiment, sinó reconstruir ponts. Transformar el dolor en esperança.

La pel·lícula de Dani Sancho retrata amb precisió les contradiccions morals d'Occident. La immigració ha esdevingut un dels grans camps de batalla polítics del nostre temps, combustible per a una extrema dreta que alimenta la por a través de la desinformació i la mentida. El film confronta aquests prejudicis amb una arma molt més poderosa: l'experiència viscuda. La història d'Ousman no és un relat inventat. No és un fake, ni un reel construït per captar clics. És una vida. És memòria. És dolor. En un temps en què la realitat sembla haver perdut valor davant la ficció permanent de les xarxes socials, escoltar la veu directa d'un migrant es converteix gairebé en un acte polític. Aquí rau una de les grans virtuts de Viatge al país dels blancs: recordar-nos que la veritat encara té la capacitat de commoure i de canviar la mirada.

Dani Sancho construeix un relat sòlid, emocionalment molt eficaç, que manté la tensió en tot moment i que interpel·la constantment l'espectador. El film està rodat amb molta solvència gràcies també a la direcció de fotografia que acompanya aquest viatge amb una gran elegància visual, mentre el guió converteix l'experiència individual d'Ousman en una reflexió universal sobre la dignitat, l'esperança, la violència i la compassió.

Emma Vilarasau ofereix una interpretació plena de tendresa i humanitat que desperta una profunda empatia. També mereix una menció especial Benjamin Kakraba, que dona vida a l'Ousman adolescent amb una naturalitat extraordinària i una presència magnètica malgrat la seva inexperiència davant la càmera. Tanmateix, allò que converteix aquesta pel·lícula en una proposta singular és la decisió que sigui el mateix Ousman Umar qui s'interpreti a si mateix en l’etapa adulta. El risc és enorme, tant des del punt de vista interpretatiu com narratiu, però el resultat és d'una autenticitat incontestable. La seva presència desborda qualsevol artifici interpretatiu i dota el film d'una força emocional difícil d'aconseguir des de la ficció convencional.

En definitiva, Viatge al país dels blancs és una alenada d'aire fresc al cinema català i confirma a Dani Sancho com un director amb una mirada pròpia i un futur prometedor. Un film valent i necessari, on el compromís social no està renyit amb la qualitat cinematogràfica, ni la implicació moral amb l’ambició artística. En aquests temps de confusió i desorientació, la pel·lícula s’erigeix com un acte de resistència contra la intolerància i l’oblit, i com una defensa radical de la vida, la dignitat humana i la solidaritat entre els pobles.

Un cant a l'amor, únic i imprescindible.

“Ara necessito explicar aquesta història, fins que ja no hi hagi més històries com aquesta per explicar.” (Ousman Umar)