Entrevista a Ale Oseguera"La revisió del passat colonial hispà és impulsada pels migrants, no pels intel·lectuals ni la cultura espanyola"

Ale Oseguera és oriünda de Guadalajara (Mèxic), però viu a Barcelona des de 2006. Després de publicar la novel·la Realidad en Mono i els poemaris Tormenta de Tierra i Un hotel de cinco estrellas sobre un cementerio, torna a les llibreries amb Duogongo.

Aquesta novel·la, que barreja crònica de viatge, assaig-ficció i poesia, explica la història de Lula, una dona mexicana que, com l'autora, viu a la capital catalana. Després de la defunció del seu pare i en plena depressió, decideix emprendre un viatge pel Sud-est Asiàtic, durant el qual reflexionarà sobre la seva pertinença al món, les jerarquies geopolítiques i les relacions colonials, "que arrosseguem com un pesat equipatge de ferides i privilegis".

Quedem amb Oseguera per parlar del seu nou llibre, però sobretot per reflexionar sobre l'herència colonial, l'alteritat, les experiències migratòries i el turisme privilegiat que fa del Sud Global el seu "pati d'esbarjo".

Com el mamífer herbívor que dona nom a la novel·la, caracteritzat per la seva hibridació, barreja crònica de viatge, assaig-ficció i poesia. Quant de tu hi ha en aquest llibre?

És un híbrid. El viatge com a tal i el motiu del viatge són reals. La mort del meu pare el 2017 i la depressió que vaig tenir arran d'això. Bé, la va detonar. Alguna cosa va fer clic al meu cap, em vaig quedar sense feina i, a més, personalment volia tornar al Sud-est Asiàtic abans de morir. La ruta és la mateixa —tot i que el llibre acaba a Bangkok i jo encara vaig seguir— i les reflexions polítiques també són reals. Són dubtes i reflexions que m'he fet per ser migrant, mexicana, dona i viatgera.

Una de les coses que més em va cridar l'atenció és la manera com la protagonista, Lula, s'entén a si mateixa. En la primera cita amb el que seria el seu futur xicot, un noi català anomenat Arnau, deixa de sentir-se per un moment com "sudaka", "immigrant", "exòtica" i "precària". Al llarg de la novel·la també s'autodenomina "tercermundista". És una percepció interioritzada, travessada per la mirada blanca?

Estem parlant d'un personatge que pateix una depressió i una gran distorsió de si mateixa i de la realitat. No és una narradora fiable, perquè ho veu tot a través d'un filtre de tristesa. Més enllà d'això, intenta entendre quina és la seva posició en el món per haver nascut en un determinat lloc i quins drets té. Judith Butler fa la diferència entre precarietat i precarietat, que en anglès és precariusness i precarity. Parla de la diferència entre néixer precari, com a éssers humans fràgils, i després de com el sistema et precaritza. Aquí és on ve tota la part política.

Lula intenta ser conscient de la seva precarietat i la seva precarietat i saber quin és el seu lloc al món. És a dir, jo vaig néixer en un país, tinc un passaport, tinc un color de pell, tinc un gènere, etc. El meu cos és així, així, així. Igualment, com a migrant a Barcelona, també és conscient del seu privilegi i per això es pregunta d'on ve, cap a on va. En el llibre, hi ha un moment en què es pregunta d'on som els d'enlloc? Ella és del Tercer Món, però viu en el primer. És una pertinença complexa i per això està en un moment de recerca. Hi ha molta reivindicació social en voler canviar-li la percepció a un terme com el de sudaka.

Hi ha molta reivindicació social en voler canviar-li la percepció a un terme com el de 'sudaka'

Reapropiar-se del terme.

Exactament, com va passar amb el terme queer. Juan Pablo Meneses té un llibre anomenat Una vuelta al tercer mundo on decideix fer la volta al món, com Jules Verne, però a través de països tercermundistes. Ell busca un "pensament global tercermundista". Hi ha una reapropiació. No és vàlid ser tercermundista. Històricament, el nivell de desenvolupament ha estat molt dispar i injust. Per això hi ha una memòria col·lectiva a la qual ens agafem per després rebentar-la.

Creu que hi ha una experiència compartida a escala global?

No ho sé, perquè vaig utilitzar el terme amb un mexicà que vaig conèixer a Bangkok i ell es va ofendre una mica. Em deia que era cosa del passat, que ja no existia el tercermundisme i que Mèxic no era i mai havia estat un país tercermundista. Aquí em vaig adonar que la reivindicació no és comuna. La protagonista, Lula, no és derrotista amb el tercermundisme, al contrari, està veient-li les costures i reinventant-ho Lula el temps.

Més enllà de les seves experiències a Barcelona, la protagonista també pateix discriminació a Tailàndia. Què demostra aquesta situació?

Volia mostrar el sistema geopolític que de vegades no sabem ni que existeix. Ella pateix discriminació perquè no la deixen entrar a Tailàndia amb el passaport mexicà, però, alhora, quan és allà, la tracten superbé i amb els personatges tailandesos troba un reconeixement que va més enllà de la memòria superficial. M'interessen les històries perifèriques. Europa ha impregnat tots els relats de viatges i de coneixement del món, i jo volia parlar de com ens veiem les persones del sud. O com no ens veiem perquè no ens coneixem.

Europa ha impregnat tots els relats de viatges i de coneixement del món; però a mi m'interessen les històriques perifèriques

L'objectiu era explorar les relacions entre el Sud-est Asiàtic i Llatinoamèrica, els dos "altres", sense passar per la mediació europea?

M'interessa el diàleg entre dues alteritats, dues persones, nacions, col·lectius, que la història hegemònica ha considerat "altres" o "altres complexos". Amèrica Llatina és Occident? És un Occident subordinat? La hipòtesi que planteja el llibre és què hauria passat si dos pobles com el malai o el tailandès i el mexicà s'haguessin conegut sense la mediació blanca? Potser ens portaríem millor. 

En el llibre, Barcelona apareix com un "tercer espai" on la protagonista reinventa la idea de llar, perquè no és "casa", però tampoc és l'"estranger". Quan es migra, s'arriba a sentir que es pertany a aquest "tercer espai"?

La pertinença la sent qui se la construeix, tant en pla material com emocional. Hi ha persones que senten que pertanyen al país que van deixar o on van néixer, altres al seu lloc present, i hi ha persones que no se senten d'enlloc. La pertinença al territori de la migració és una cosa molt complexa, perquè tampoc és estable. Qui t'acull i qui vols que t'aculli a vegades no coincideixen, i en això hi ha dolor.

Creu que algú que no ha viscut en la seva pròpia pell l'experiència de migrar pot arribar a entendre-ho?

Crec que es pot empatitzar. Jo no sé què és ser una persona exiliada per una dictadura, però puc empatitzar si llegeixo històries, poemes i conec les persones. Aquí és on radica la importància del testimoni literari, sigui ficció o no ficció. A anar al fons comú que tenim com a éssers humans per dialogar, malgrat que no s'hagi viscut una experiència concreta. Cal escoltar i dialogar més.

A Barcelona critiquem el turisme massiu, però després visitem Cancún, Bali o Bangkok. I per sentir-nos una mica millor, preferim dir que som "viatgers" i no "turistes". Fins a quin punt és diferencial? L'impacte en la destinació, en la biodiversitat, en els ciutadans, segueix aquí. Existeix realment el turisme responsable?

Cal ser conscient d'aquesta contradicció. A cada lloc que visites hi deixes una empremta. Et posaré un exemple: en un trajecte en barca a Cambodja ens van deixar tirar a l'aigua i jo em vaig clavar una espina d'eriçó a la planta del peu. No estava bussejant, però el corall estava molt a la superfície. T'explico això perquè sempre hi haurà un mal. No volia destruir el corall, però segurament aquella espina que se'm va clavar va ser la destrucció de l'eriçó. I penso... Què puc fer jo perquè aquestes coses no passin? Puc intentar ser el més responsable possible, saber on vaig, què comprar, a qui. Tractar els llocs i la gent amb respecte.

No tinc una resposta i no vull donar lliçons sobre turisme. Però sí que recordo que Laos, fa molts anys, era un lloc més tancat i els turistes només podíem anar a les rutes establertes pel govern. Jo vaig intentar sortir de la ruta i a l'estació d'autobusos em van dir que no em podien vendre un bitllet. En algun moment vaig pensar: quina putada, no vull que el meu viatge sigui amb borratxos australians. Però després vaig pensar que igual era millor així. Vam anar a un poble anomenat Vang Vieng en el qual hi havia un balneari molt turístic i molta festa. I, quan vaig veure això, vaig pensar que potser és millor que estigui la destrucció en un sol lloc i no a tot el país.

Barcelona està molt venuda al turisme, depèn molt d'això i no ha sabut controlar-ho bé. Si els polítics no saben o no volen saber com gestionar un turisme, els països que exporten turistes, com Anglaterra, per exemple, haurien de dir-li a la seva gent que no vagin a destruir.

Creu que el país que "exporta" turistes té responsabilitat sobre el seu comportament en les destinacions?

Sí. Qui té el privilegi de viatjar ha de fer-lo de manera responsable, i molt pocs pobles, a més dels britànics, han viatjat, saquejat i destruït el món. Només cal obrir un llibre d'història o veure quants països han estat colònies britàniques per saber el batibull que han fet. Han de ser conscients de la destrossa, igual que la resta d'Europa o els Estats Units, i parar de destruir les terres que no són seves. Hi ha un privilegi molt irresponsable en fer del Sud Global el pati d'esbarjo. El que jo he vist a Puerto Vallarta o a Cancún durant l'spring break no passa a la Gran Bretanya o a Califòrnia, oi? Llavors, per què no eduques la teva gent perquè respecti l'altre? Per què només respectes al que consideres igual? S'ha educat nacions senceres amb una jerarquia quan, en realitat, no n'hi ha cap en la humanitat.

Hi ha un privilegi molt irresponsable en fer del Sud Global el pati d'esbarjo

Felip VI va reconèixer aquest març que hi va haver "molt abús" i "controvèrsies ètiques" en la conquesta d'Amèrica. És un pas cap a la reparació històrica? N'hi ha hagut en algun moment?

No hi ha reparació. Cal fer un estudi de consciència, especialment en el món hispà. Crec que les persones de les excolònies que migren a l'exmetròpolis són les que impulsen aquest exercici. Tota la teoria postcolonial desenvolupada en el món anglo no ha sorgit dels britànics, sinó d'estudiosos de l'Índia o del Pakistan, d'escriptors com Naipaul o Salman Rushdie, que han criticat el centre de l'imperi. [La crítica índia] Gayatri Spivak, [el crític palestí] Edward Said o [l'activista i escriptor kikuyu] Thiong'o. Tots ells han parlat sobre això i, a partir d'aquí, hi ha hagut un exercici de conscienciació que no està acabat ni resolt.

En el cas de la revisió del passat colonial del món hispà, és impulsada pels migrants, no per l'intel·lectualisme ni la cultura espanyola. També és així als Estats Units. [El professor argentí] Walter Miñolo o [el sociòleg peruà] Aníbal Quijano, migrants llatinoamericans que viuen als Estats Units, també han desenvolupat les seves teories sobre el colonialisme.

Com d'important és aquest "perdó" simbòlic?

L'acte simbòlic és necessari, però l'important és el canvi estructural. Només així desapareixerà la sensació que tot és pel postureig. Per què no s'ensenya [la llengua indígena] nàhuatl a les escoles? Aquí [a Catalunya] s'estudia català després de tot el procés històric. Per què la meva generació no sap parlar nàhuatl? Per què hi ha una discriminació a les llengües originàries d'aquesta terra? Ja no és només Espanya cap a les seves excolònies, són també els forjadors de les nacions independents. Per què continua havent-hi un sistema polític, social i econòmic que discrimina la gent per la seva ètnia? Això també és herència colonial. El reclam no només ha d'anar per a les excolònies, també hi ha d'haver una revisió interna no populista ni mercadotècnica o per guanyar el vot. Com diu Thiong'o, cal descolonitzar la ment.

Per què continua havent-hi [a Mèxic] un sistema que discrimina la gent per la seva ètnia? Això també és herència colonial

Quins aprenentatges pot treure el lector de 'Duogongo'?

Pot aprendre a buscar les costures del pensament. A preguntar-se per què penso o actuo així; per què penso això de l'altre. I també pot aprendre a reconsiderar l'alteritat. Treure's el vel, anar al fons i preguntar-se què comparteixo amb tu.