El fenomen de Nollywood i l'arrencada del cine africà
'La sombra de mi padre', d'Akinola Davies Jr., primera pel·lícula nigeriana seleccionada a Cannes, és una altra mostra de l'enlairament del sector
La colonització, l'espoli, l'explotació i la desigualtat es repeteixen en les grans obres d'aquestes cinematografies, en les quals hi ha important presència de dones
Madrid--Actualitzat a
Akinola Davies Jr. acaba d'escriure una pàgina nova en la història del cinema africà en dirigir la primera pel·lícula nigeriana seleccionada a Cannes, La sombra de mi padre, amb la qual va guanyar una menció especial.
Reconeguda també amb el premi a millor direcció en els British Independent Film Awards i amb el BAFTA al millor debut d'un escriptor, director o productor britànic, és una història semiautobiogràfica que indaga en les relacions de Nigèria amb la democràcia.
Relacionat amb aquest tema
"Estem molt acostumats a veure històries d'Europa. Jo he vist moltes pel·lícules de Pedro Almodóvar i gràcies a elles puc veure el que significa ser espanyol. És igual quan veig pel·lícules de Scorsese o d'un director britànic, de Hitchcock... et donen una perspectiva del que significa ser d'aquell lloc. I crec que és important tenir una perspectiva també d'altres parts del món, com l'Àfrica, perquè el cinema et permet viatjar, obrir un pont a la resta del món i aprendre d'altres cultures, els seus menjars, els seus idiomes...", diu Davies, hereu orgullós de cineastes com Ousmane Sembène o Souleymane Cissé, grans noms de la història del cinema i pares del cinema de l'Àfrica subsahariana.
Després de la independència
Sembène va rodar molt poc després de la independència del Senegal La noire de..., la seva primera pel·lícula (1966), en què a través de la història d'una dona contractada per una família de burgesos francesos denunciava l'explotació que patia el seu poble a mans dels colonitzadors. Amb ella avançava algun dels camins que seguirien els cineastes africans a partir d'aquell moment.
Colonialisme, religió, política, desigualtat, abusos... han anat apareixent des d'aquella producció fundacional en el cinema africà, que avui per fi ha obert algunes portes a la resta del món i que ha sorprès pel seu especial dinamisme, per la important presència de dones cineastes i, sobretot, pel fenomen de Nollywood, la indústria de Nigèria que ja és la segona del món en nombre de produccions.
Relacionat amb aquest tema
Nollywood
Mentre les antigues colònies francòfones van aprofitar les sales de cinema, els cineclubs, els festivals i tots els mitjans que van deixar els colonitzadors, Nigèria, colònia anglesa, no semblava que hagués de tenir un paper a destacar en el cinema.
Tanmateix, la tradició del teatre itinerant dels ioruba va plantar la llavor de la indústria pròspera que és avui. Es gravaven les representacions i després es venien en cites de VHS. Els igbo, una de les ètnies més nombroses, van seguir l'exemple, i del voltant de 200 pel·lícules d'aquells començaments han arribat a produir més de 2.000 pel·lícules a l'any (menys que Bollywood, més que Hollywood).
Relacionat amb aquest tema
Love & New Notes, una pel·lícula de Kayode Kasum, una comèdia romàntica que busseja en els canvis polítics i econòmics al país en els 80 i en les seves conseqüències per als nigerians, és l'èxit més recent d'aquesta indústria, que s'alimenta ara també de les plataformes i que amb elles ha trencat les fronteres del continent.
Relacionat amb aquest tema
Grans noms
Les produccions de Nollywood no són cinema de molta qualitat ni d'alts pressupostos, i el seu objectiu principal és el pur entreteniment. Encara que amb excepcions, en això es distancien molt del cinema de África subsahariana que s'ha fet des dels processos d'independència i que ha donat algunes pel·lícules enormes.
L'esmentat Ousmane Sembène va denunciar des del cinema, amb Moolaadé, la brutalitat de l'ablació, i amb aquesta pel·lícula va guanyar a Un Certain Regard a Cannes el 2004. La pel·lícula La joven (1974), de Souleymane Cissé, revelava la situació real de la dona a Mali amb la història d'una noia sorda que havia estat violada i a la qual tots donaven l'esquena.
El cineasta va ser empresonat i la pel·lícula prohibida, però res d'això va impedir que anys després, el 1987, signés un dels títols més bonics del cinema, i no només de l'Àfrica Yeelen. Aquest relat d'un bruixot que persegueix el seu fill perquè no respecta els seus preceptes religiosos va guanyar el Premi del Jurat a Cannes.
El txadià Mahamat Saleh Haroun va guanyar aquest mateix guardó el 2010 amb Un hombre que grita, primera pel·lícula del Txad seleccionada al certamen. Idrissa Ouedraogo (Burkina Faso) va dirigir Tilaï, una pel·lícula sobre el maltractament a les dones i les lleis retrògrades Burkina Faso amb la qual va guanyar el Gran Premi en el Festival de Cannes de 1990.
Dones cineastes
Cineastes que van donar veu a les dones africanes fins que aquestes van entrar en escena seguint l'estela que havia deixat rere seu la senegalesa Safi Faye, primera directora de l'Àfrica subsahariana que signava un llarg amb distribució comercial, Kaddu Beykat, que el 1975 va guanyar el FIPRESCI de la crítica internacional a Berlín.
El següent ha estat una onada de cineastes interessantíssimes, que han col·locat molt alt el cine africà subsaharià. Ramata-Toulaye Sy, Rungano Nyoni, Nosipho Dumisa, Wanuri Kahiu, Apolline Traoré i Cyrielle Raingou són algunes d'elles, a les Rungano Nyoni Mati Diop, una de les directores més rellevants avui, primera dona Nosipho Dumisa aspirava a la Palma d'Or a Cannes, amb Atlantics, que finalment va Wanuri Kahiu Gran Premi del Jurat en aquella edició de 2019. Fa dos anys, la cineasta va sorprendre amb la pel·lícula documental Dahomey Ós d'Or a Berlín, amb el qual explicava al món el trauma de l'espoli comès pels europeus a l'Àfrica.
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.