Ramon Barnils, la llarga estela d'una ploma insubornable

Probablement, poques persones com Ramon Barnils (1940-2001) han deixat tanta empremta en la història del periodisme compromès. Al costat de Xavier Vinader, Josep Maria Huertas Claveria i altres mestres de la professió, el seu estil mordaç i incisiu continua inspirant les redaccions dels mitjans més progressistes del país.

Frases com: "Periodisme d'investigació? És que n'hi ha d'altre? Si no és d'investigació, no és periodisme" o "En un periodisme que respongui al motiu pel qual existeix, que és saber-ho i explicar-ho tot, qualsevol pregunta toca" constitueixen una veritable declaració de principis i, alhora, il·lustren la manera amb què concebia la tasca del quart poder. Com recordava en un article el seu amic, el també periodista Xavier Montanyà, "Barnils escrivia, ensenyava i vivia el periodisme de veritat, sense límits: entès com a reducte indispensable del pensament crític, com a denúncia del frau, el cinisme, l'estupidesa i els abusos del poder".

 Barnils escrivia, ensenyava i vivia el periodisme de veritat, sense límits: entès com a reducte indispensable del pensament crític, com a denúncia del frau, el cinisme, l'estupidesa i els abusos del poder  

 Entre el rigor i la irreverència  

Coincidint amb els vint-i-cinc anys del seu traspàs, nombroses persones han volgut aproximar-se al llegat que Barnils va deixar en el marc d'una activitat que vivia en cos i ànima. Així ho destaca Montanyà, segons al qual "a banda de la curiositat, el sentit comú i les ganes de saber (investigar, comunicar, denunciar o fotre-se'n), defensava que la base del bon periodisme era escriure correctament: subjecte, verb i predicat". Un principi que, en opinió del veterà periodista, implicava l'esforç de pensar, raonar i argumentar cada una de les paraules que volia transmetre.

Aquesta combinació de rigor i transgressió, Barnils la va començar a desplegar a finals de la dècada dels 60 i durant tot el 70 a mitjans tan diversos com El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Europa Press, Agència EFE, La Vanguardia o Tele/expres. Després, a partir dels 80, es va implicar activament en el setmanari El Temps, en el qual hi col·laboraria fins a la seva mort, l'any 2001, mentre en el terreny radiofònic, intervindria en programes de Catalunya Ràdio de tanta tirada com El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, El mínim esforç i, al costat de Quim Monzó, Sergi Pàmies, Jordi Vendrell i altres periodistes de renom, Albània, L'orquestra o Postres de músics.

"Va oferir aquell periodisme de rigor, documentació, contrast, reflexió i anàlisi poc amable amb el poder, que es deixa dirigir el mínim i que intenta no tenir censura ni autocensura". Així el descriu en un altre article el professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Joan Vila, un dels qui l'any 2001 va fundar el Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB), l'associació que s'ha dedicat a rememorar la seva obra i que, seguint el seu mestratge, advoca per un periodisme independent i autocentrat en l'espai comunicatiu dels Països Catalans.

 Un crític sense mordaces  

A propòsit de la figura de Barnils, la copresidenta del Grup, Eli Borreda, reivindica el caràcter polifacètic del personatge, així com l'actitud sorneguera i políticament incorrecte amb què va desenvolupar l'ofici, la qual cosa "el van situar com un personatge incòmode que generava debat sense matisos ni pèls a la llengua". Una posició que, a criteri de Borreda, "el Grup Barnils vol continuar impulsant entorn d'aquells temes que ens ocupen, ens preocupen i encara són plenament vigents: el periodisme, els Països Catalans i la llibertat d'expressió".

 El Grup Barnils vol continuar impulsant entorn d'aquells temes que ens ocupen, ens preocupen i encara són plenament vigents: el periodisme, els Països Catalans i la llibertat d'expressió  

En línia amb Eli Borreda, l'expresident del GPRB, Enric Borràs, considera que Barnils va demostrar que "discrepar és més necessari que mai" i que "sense una bona dosi d'escepticisme, no hi ha periodisme; només queden butlletins oficials i notes de premsa". Borràs, que ara ostenta la vicepresidència de l'entitat, elogia el desaparegut periodista per haver practicat una tasca que, al seu entendre, està fonamentada en la curiositat, l'esperit crític i que "no sols es queda en el quan, el què, l'on i el qui, sinó sobretot a aprofundir en el com i el per què".

També entorn de Ramon Barnils s'hi refereix Ferran Casas, l'anterior president de l'associació, en aquest cas per subratllar que es tractava d'un periodista contradictori i gens dogmàtic; per tot seguit afegir: "però el seu compromís amb els Països Catalans i amb un periodisme que fes una societat més crítica i justa estan fora de dubte".

 Un àcrata independentista  

A banda de la seva prolífica escriptura, tant seriosa com amarada d'impertinència, Ramon Barnils ha estat recordat per anar sempre a contracorrent, també quan la majoria dels periodistes s'acomodaven al règim autonòmic sorgit de la Transició.

Prova d'això és el seu pas, en funcions de director, per la revista contracultural Ajoblanco, per Solidaridad Obrera o per la publicació satírica El Be Negre, rebatejava el 1979 sota el títol Amb Potes Rosses, en què estampava el seu caràcter transgressor i obertament antifeixista.

També, per iniciativa seva, va ser el llibre La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL (Empúries, 1978), resultat d'una llarga investigació en la qual van participar els seus alumnes de periodisme. "En un moment en què encara hi havia por, silenci i mala consciència, gràcies a ell vam explicar qui era Puig Antich i, sobretot, quin era el rerefons social i ideològic del MIL", explica Xavier Montanyà, per qui "aquell treball va ser un deute amb el revolucionari executat i una assignatura pendent contra el franquisme i el cinisme de l'oposició antifranquista".

Al seu perfil contestatari, s'afegia després el seu abnegat independentisme. Van ser nombroses les vegades que Barnils va defensar l'emancipació dels Països Catalans, sigui en els seus escrits com en els debats on discernia sobre els reptes d'avançar en la normalització del català i assolir una República Catalana.

De totes les iniciatives que agrupen la seva tasca, cal ressenyar el llibre Vint i Ramon Barnils, de Laia Altarriba, i el documental Barnils tal com raja, en el qual Laia Soldevila i Albert Lloreta agrupen vint entrevistes a amics, companys i col·legues de professió. Ambdós treballs, impulsats pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, testimonien un personatge únic i singular, de qui Montanyà agraeix haver-lo ensenyat a "aprendre a llegir literatura i a llegir periodisme, sovint llegint-lo a ell".