Crònica del Primavera Sound 2026

L’edició d’aquest any va començar pletòrica, com un tro, amb el concert de Cameron Winter al piano i poc després liderant ell mateix la seva banda de rock Geese. Però de cop, la pluja va arribar, brutal, i va obligar a evacuar els escenaris principals. Massive Attack, Doja Cat i Bad Gyal van quedar en suspens. Milers de persones xopes esperaven sota impermeables improvisats que el cel donés una treva. Per un moment, semblava que aquesta edició del Primavera Sound quedaria per sempre marcada pel desastre.

No va ser així.

Un cop superada la tempesta, el Fòrum va recuperar el que sempre ha sigut: un dels pocs llocs del món on els grans noms del pop global comparteixen cartell amb les apostes més arriscades de l'escena independent i l'electrònica més radical.

I com gairebé sempre, els grans de la història, els que toquen en directe, els que connecten amb el públic, són els que guanyen. La gran victòria artística de l'edició va arribar divendres amb The Cure. Robert Smith va oferir un concert majestuós, de més de dues hores, que va demostrar que la veterania no està renyida amb la intensitat. La seva veu continua emocionant i el repertori, que va alternar clàssics amb peces més recents i alguna raresa molt celebrada pels seguidors, va convertir la segona jornada en un exercici de comunió col·lectiva. En un festival acostumat a perseguir les novetats, The Cure va recordar que hi ha concerts que transcendeixen qualsevol moda.

I es que la moda sembla renyida amb la música. En un món ple d’artificis i de falsedats, l’art hauria de ser el refugi d’allò que és veraç i tangible. Doncs no, la majoria dels grups toquen sense músics, sense instruments, amb músiques programades... Fa mal als ulls i al cor veure com la música s’encapsula, es simplifica i es converteix en un bé de consum artificial i degradable. Sentir un baix elèctric i una bateria esdevé com una anècdota, un fet massa singular que hauria de fer reflexionar tant el públic com els organitzadors.

The xx van representar el retorn més esperat. Gairebé una dècada d'absència amb un directe elegant, contingut, hipnòtic. El minimalisme emocional que els ha convertit en una de les bandes més influents dels últims vint anys no ha perdut ni una gota de força. Gorillaz, en canvi, van optar per la grandiosa: Damon Albarn dirigint un espectacle amb la convicció i l'energia d'algú que porta dècades demostrant que el pop pot ser art sense deixar de ser divertit.

Addison Rae va fer un xou tan lluminós com buit de contingut i PinkPantheress va generar una de les aglomeracions de públic més grans del cap de setmana. JADE va consolidar-se en solitari davant un públic completament entregat. I llavors va arribar Olivia Rodrigo. Inesperada, en el moment just, per presentar una cançó nova al costat de Robert Smith. La imatge va resumir millor que qualsevol editorial l'esperit d'aquest festival: generacions que no haurien d'encaixar, encaixant perfectament.

El Primavera Sound fa temps que s’ha convertit en un gran mapa sonor del present. Rock, electrònica, hip-hop, pop, músiques urbanes i experimentació radical, tot convivint amb una naturalitat que costa de trobar en qualsevol altre lloc. Però també va certificar una tendència que fa anys que s'insinua: el pop contemporani sembla haver substituït el risc artístic per l'algoritme. Cançons concebudes per triomfar durant quinze segons a TikTok, coreografies mil·limetrades i una estètica impecable amaguen, massa sovint, una alarmant pobresa creativa. L'impacte immediat ha desplaçat la profunditat, i la personalitat ha cedit davant la necessitat de ser viral. No és que el pop hagi deixat de produir grans artistes; és que la indústria premia més la capacitat de generar contingut que no pas la d'escriure cançons destinades a perdurar. El resultat és una música tan eficaç com efímera.

A veure si per el festival de l’any que ve en el seu 25è aniversari, podrem assistir a concerts inoblidables, fent una combinació eficaç de llegendes i de noves músiques: Kate Bush, Radiohead, Neil Young, Morrissey i un nou concert de Rosalía. Llarga vida al Primavera Sound!!