La Catalunya dels 10 milions d'habitants s'escola amb força en el debat polític i social

Catalunya se situa actualment en rècord de població. El creixement del darrer any ha estat de l’1,2%, arribant aquest juliol als 8.162.000 habitants, segons dades de l’Idescat. I si posem la mirada enrere, observem que en la darrera dècada el creixement ha estat superior al 5%. I el cas del nostre país destaca en el nostre entorn europeu, ja que si observem els països veïns del mediterrani, la tendència és contrària, segons les dades d'Eurostat. Itàlia i Grècia han vist com es reduïa la població en un 2% i un 3% respectivament, mentre que a Portugal la població ha augmentat, però molt lluny respecte a l'1,2% de Catalunya.

En aquest context, la consellera i portaveu del Govern, Sílvia Paneque, ha anat introduint al llarg de l’any la idea que el país s’ha de preparar per arribar als dos dígits poblacionals, la icònica xifra dels 10 milions d'habitants, referint-se tant a infraestructures com als serveis públics. “No es tracta de tenir por de la xifra, sinó d’entendre què és el que implica: més escoles, més hospitals i un transport públic més eficient”, va afirmar Paneque recentment.

Paneque (PSC): No es tracta de tenir por de la xifra, sinó d’entendre què és el que implica: més escoles, més hospitals i un transport públic més eficient

L'emplaçament de l'Executiu català de cara als 10 milions d'habitants no ha passat desapercebut per a una societat catalana que té gravada en la retina de la memòria de les generacions més grans el lema publicitari del pujolisme: "Som 6 milions". En què confluïa la idea del creixement demogràfic i la voluntat de cohesió social. Ara bé, el Govern actual del PSC ha reconegut també que caldrà fer un esforç gairebé titànic per estar preparats: “Tenim unes infraestructures per a 6 milions d'habitants, quan ja som 8 milions i continuem creixent”, comentava el president de la Generalitat, Salvador Illa, en seu parlamentària, deixant clar que cal posar-hi feina.

És en aquest context de creixement basat especialment en la immigració en què, aprofitant les percepcions ciutadanes i, en gran part, les mentides que difon, l’extrema dreta catalana s’està fent amb part de l’electorat. En aquest sentit, algunes formacions d'esquerres, ben al contrari de defugir el debat sobre el repte demogràfic, s’hi han sumat al debat per mirar de contrarestar l’efecte xenòfob d’Aliança Catalana i posar sobre la taula la viabilitat d’aquestes projeccions i, alhora, les necessitats que té el país per poder fer-hi front.

Dos dels partits s'han sumat al debat han estat ERC i la CUP. Tots dos d’una manera clara, amb un enfocament diferent al de l’extrema dreta. Convé analitzar com s’estan apropant les formacions d'esquerres catalanes i què plantegen davant un gran repte com el demogràfic, sense caure en el parany dels partits reaccionaris.

El model econòmic, al centre de la discussió

Els partits d'esquerres de l’arc parlamentari han entès que el debat dels 10 milions s’ha de centrar en la discussió sobre el model econòmic del país, fugint doncs de centrar-lo en els fluxos migratoris, que en són conseqüència directa i que l’extrema dreta aprofita per dibuixar el seu discurs populista i esbiaixat. Aquest, per exemple, és un dels punts clau que la CUP, en la seva nova etapa, exposa. L'encara diputada Laia Estrada ho va resumir així al darrer ple: “No podem acceptar que la immigració sigui el boc expiatori. El repte és com redistribuïm la riquesa i com garantim serveis públics universals”. 

Estrada (CUP): No podem acceptar que la immigració sigui el boc expiatori. El repte és com redistribuïm la riquesa i com garantim serveis públics universals

Recentment, una sèrie de vídeos d'un alcalde i un regidor de la CUP de les comarques gironines, Jordi Casas i Guillem Surroca, s'han fet virals a les xarxes socials amb reflexions sobre aquesta qüestió. Posteriorment, en una entrevista a VilaWeb, declaraven obertament la necessitat de qüestionar aquest creixement demogràfic ja que “el país cau a trossos”. Un dels punts essencials de la nova estratègia política de la CUP és la planificació de l’economia, que relacionen directament amb la problemàtica: "Hem de produir per satisfer les nostres necessitats, no per fer créixer el PIB” comentava l'excap de llista de la CUP per Lleida, Bernat Lavaquiol a Públic.

ERC també ha entrat en el debat posant l’accent en la necessitat d’una planificació a llarg termini. La diputada Marta Vilalta remarca que “el creixement demogràfic no és un problema en si mateix, però sí que ho és si es manté un model econòmic precaritzador i uns serveis públics infrafinançats". Per altra banda, Elisenda Alamany, secretària general del partit, es pregunta amb quins recursos afrontaria el país aquest repte: “Salvador Illa parla de la Catalunya dels 10 milions. Però nosaltres estem preocupats per la Catalunya dels 8 milions”.

Alamany (ERC): Salvador Illa parla de la Catalunya dels 10 milions. Però nosaltres estem preocupats per la Catalunya dels 8 milions

Més enllà de les esquerres, Junts per Catalunya, per la seva banda, també ha entrat en el debat però ha posat més l’èmfasi en la dimensió de les infraestructures. El seu líder al Parlament, Albert Batet, ha insistit que “Catalunya necessita un pla de país per dimensionar la xarxa ferroviària, les autopistes i les connexions logístiques”. Tot plegat, amb una mirada més pragmàtica i menys ideològica que la de la CUP o ERC, però compartint el rebuig a vincular el debat amb la immigració.

Des del Govern, el pla presentat per la consellera Paneque per a la Catalunya dels 10 milions inclou un full de ruta en tres àmbits: transport públic metropolità, reforç del sistema sanitari i estratègia educativa per absorbir la pressió demogràfica en les aules. El document també planteja un pacte institucional amb ajuntaments i diputacions per abordar el repte territorial.

La diferència amb l’extrema dreta

En contrast amb aquestes posicions, l’estratègia d’Aliança Catalana i altres grups ultres continua pivotant sobre el relat antiimmigració. La seva líder, Sílvia Orriols, ha afirmat que “els catalans no poden ser estrangers a casa seva”, situant el creixement demogràfic com una amenaça identitària i cultural. Aquest discurs, que simplifica la realitat i ignora les dades econòmiques i socials, ha estat qualificat pels altres grups com un “parany populista”.

La principal diferència rau en l’enfocament: mentre que les forces democràtiques parlen de serveis, inversions i model econòmic, l’extrema dreta busca capitalitzar el malestar ciutadà a partir de la por i la desinformació.

Catalunya, turisme i sensibilitat discursiva

El debat sobre els 10 milions també connecta amb la pressió sobre les infraestructures, la voluntat d’ampliar-ne algunes d'estratègiques com ara l’aeroport, i la massificació turística, especialment a les zones metropolitanes i costaneres. El creixement de població —autòctona i immigrant— es combina amb l’arribada de milions de turistes cada any, fent necessari un pla integral de mobilitat, habitatge i serveis públics, i la lluita contra la precarització laboral del sector turístic que en molts casos ocupa en condicions poc solvents a bona part de la població immigrada.

Els partits es troben davant del repte de plantejar aquestes necessitats sense ser acusats de racistes. Explicar que cal ampliar el transport públic, les escoles o els serveis sanitaris pot ser malinterpretat si no es contextualitza bé que es tracta de gestió urbana i planificació sostenible, no de control migratori. “Hem de parlar amb dades i amb honestedat, però sempre subratllant que l’objectiu és la cohesió i la qualitat de vida, no la exclusió de ningú”, comenten fonts d'ERC.

Aquest equilibri entre planificació i sensibilitat política serà clau en els pròxims anys, ja que el creixement demogràfic, combinat amb el turisme i l’ampliació d’infraestructures, exigeix respostes concretes i consensuades, evitant que la narrativa populista i xenòfoba guanyi terreny en el debat públic.

Un debat de futur

La Catalunya dels 10 milions no és una projecció immediata —els escenaris demogràfics de l’Idescat apunten que, en l’escenari mitjà, no s’assoliria aquesta xifra abans de mitjans de segle— però la política catalana ja n’ha fet un terreny de debat. La qüestió clau serà si el país és capaç de respondre amb polítiques inclusives, amb un model econòmic sostenible i amb infraestructures dimensionades, o si, pel contrari, acaba permetent que la por marqui l’agenda.

En definitiva, el debat no és només numèric. És, sobretot, sobre quin projecte de país vol Catalunya quan es planteja la possibilitat d’arribar als 10 milions d'habitants.