Breaking2: Els reptes esportius en mans de les grans empreses

Els pioners de la història sempre han hagut de plantar cara a la veu que els ha dit: «Això és impossible!». En l'esport hi ha hagut un munt de murs que s'han superat amb el pas del temps i que semblaven proeses inassumibles per a l'ésser humà.

La barrera dels 10 segons als 100 metres llisos (o els 11 segons entre les dones) va ser una autèntica obsessió per als velocistes fins als anys 60. Actualment, més d'un centenar d'homes han corregut per sota els 10 segons aquesta distància i la xifra s'ampliarà, de ben segur, en els propers anys. Quan l'any 1953 Edmund Hillary i Tensing Bhutia fan el cim de l'Everest després de 30 expedicions prèvies fallides poc s'imaginaven que mig segle després que fins a 170 persones diferents arribarien a compartir el pic de la muntanya més alta del món en un sol dia. La llegenda també explica que l'any 1911 un pescador grec, Yorgos Haggi Statti, es va submergir sota l'aigua durant 7 minuts fins arribar a desencallar l'àncora d'un vaixell a 60 metres de profunditat marina. Amb una xifres probablement molt exagerades, la distància queda molt lluny dels 122 metres assolits per William Trubridge en ple segle XXI.

El finançament, clau en tots els àmbits esportius

En tots els grans reptes de la història l'esportista és qui ha decidit tirar endavant la gesta. El suport econòmic, necessari, ha comptat amb l'empara d'empreses, de governs, de federacions, de clubs o de mecenes diversos. Aquests dies Kilian Jornet i Núria Picas ultimen els darrers detalls per fer el primer vuit mil de la seva carrera esportiva. Ferran Latorre, mentrestant, és a punt de convertir-se en el primer alpinista català que fa el cim als 14 vuit mils del planeta, en un frec a frec amb Òscar Cadiach. Tots ells compten amb patrocinadors clàssics que donen suport a les seves expedicions a canvi de visibilitat. Garmin, per exemple, ofereix un seguiment diari via GPS de la localització de Picas camí del Makalu. Ferran Latorre, de la seva banda, porta els logos de Caixabank, Gaes, Baxi o Grifone enganxants a la jaqueta que l'acompanya a l'Himàlaia.

Allò que feia David Meca d'omplir-se el cos de tatuatges reversibles amb els logos dels patrocinadors quan afrontava una travessa marítima, doncs, continua funcionant 18 anys després. No és una qüestió exclusiva dels reptes extraordinaris, és clar. Els patrocinis són una eina fonamental per entendre l'esport d'elit mundial amb casos milionaris al futbol que van des de la cessió del nom comercial de l'estadi fins a la publicitat en la samarreta. En altres esports ja fa molt temps que el nom del club incorpora la marca sense cap mania. L'ICL Manresa de bàsquet perllonga la tradició d'un club en què TDK, la Bruixa d'Or o Ricoh també hi van deixar petjada. En alguns casos, el patrocinador ha aconseguit marcar el rumb de l'equip gràcies a la seva injecció econòmica. Qui no recorda el fenomen d'Akasvayu amb el bàsquet masculí de Girona?

En alguns esports la marca comercial és qui forma l'estructura esportiva. El cas del ciclisme és, probablement, l'exemple més evident amb el Movistar d'ara o el Banesto del passat. I en d'altres el patrocinador és l'organitzador de la competició, com el Godó de Tennis (ara amb Banc Sabadell com a empresa convidada) o el Ral·li RACC de Catalunya.

Red Bull, la marca que ha capgirat el patrocini esportiu

El mapa del patrocini en l'esport ofereix múltiples opcions, però no ha estat fins als darrers mesos i anys que una gran multinacional ha decidit obertament començar a capgirar allò conegut amb inversions milionàries per associar la marca amb la capacitat de fer història en l'esport.

L'exemple més conegut per a tothom és el de Red Bull. L'empresa que està sacsejant el futbol alemany després de crear un club l'any 2009 (RB Leipzig) que amb tota probabilitat acabarà aquesta temporada com a subcampió de la Bundesliga és l'encarregada de marcar el ritme dels esports extrems. Les begudes energètiques van ser el punt de partida d'un projecte que planteja constantment nous reptes impossibles en disciplines de tota mena. L'any 2012 la marca austríaca va culminar un projecte de diversos anys amb el famós salt al buit des de 39 quilòmetres de Felix Baugmarter, el primer home capaç de superar la velocitat del so sense l'ajuda de cap motor. El saltador va comptar amb un equip de científics contractats per Red Bull per analitzar i preparar el repte amb la màxima seguretat i precisió possibles.

Red Bull continua promovent gestes similars. Ho fa, però, amb esports extrems, on el risc i l'adrenalina són el punt de partida i la gesta esportiva, la conseqüència. Una altra gran multinacional, Nike, ha decidit portar el mateix esquema dels austríacs en una de les proves esportives més famoses del món: la marató. Els nord-americans van anunciar fa uns quants mesos que volien fer història en l'atletisme i amb una exhibició de màrqueting difícilment igualable han marcat els tempos del «breaking2», el projecte pensat per aconseguir que l'home corri per primera vegada una marató amb menys de 2 hores.

Tal com Nike preveia, quan es va anunciar el projecte tothom el va titllar d'impossible. El que desconeixia el gran públic, d'entrada, és que la multinacional no tenia cap interès en obtenir un rècord oficial. L'objectiu era posar tots els mitjans tècnics, esportius i científics disponibles per demostrar que l'ésser humà està preparat per córrer una marató en menys de dos minuts. Triar un circuit amb condicions d'asfalt i vent perfectes, posar llebres en packs de tres i de forma rotatòria cada tres voltes al circuit de 2,4 quilòmetres, ampliar la capacitat d'hidratació de les proves oficials... tot s'hi val per capgirar la clàssica competitivitat de la marató en un projecte científic que només es pot titllar de pioner.

Un encert de màrqueting global

El rècord mundial l'ostenta (i el seguirà ostentant) el kenià Dennis Kimetto amb 2 hores, 2 minuts i 57 segons. Aquí la clau de volta és demostrar que són una empresa amb un equip de recerca científica tan brillant que és capaç de plantejar-se reptes impossibles. I assolir-los, és clar, gràcies a un nou model de vambes (Nike Zoom Vaporfly Elite) que són el futur de l'atletisme gràcies al seu pes lleuger i a la reducció de la despesa energètica (fins a un 4%) de l'atleta durant la carrera. Stefan Guest, el responsable d'un disseny que no tenen previst comercialitzar, assegura que són «Les vambes més ràpides que es puguin imaginar».

La discussió sobre si el nou material podria condicionar l'esport tal i com ho van fer els banyadors del poliuretà fa uns anys (primer acceptats, van destrossar tots els registres històrics fins a ser vetats de nou), a la pràctica, només afavoreix Nike. És l'empresa qui marca l'evolució de l'esport i això, amplificat arreu del món a través dels mitjans (sí, aquí també) només els pot situar en una posició de privilegi davant la seva competència. Abans de començar el repte «Breaking2» ja superava les 500.000 entrades a google. És una xifra bestial.

El projecte, preparat mil·limètricament durant anys, compta amb un procés de selecció insòlit. És Nike qui ha convocat els millors maratonians del món per a esdevenir protagonistes del repte històric. I també és l'empresa nord-americana la que s'ha encarregat d'escollir els millors de tots ells. Eliud Kipchoge, Zersenay Tadese i Lelisa Desisa han estat els escollits entre els 20 candidats preseleccionats inicialment. Ells tres, segons els estudis de l'equip de recerca, són els que compten amb major capacitat de consum d'oxigen en sang, d'eficiència energètica i d'aguantar una velocitat alta durant més estona.

Després de firmar el contracte, Kipchoge, Tadese i Desisa han sotmès els seus entrenaments, la preparació física i psicològica, així com la nutrició, a la disciplina marcada per l'equip científic de Nike. Brett Kirby, responsable fisiològic del projecte, ho detallava en la presentació pública del projecte: «Hem dut a terme centenars d'assajos al laboratori d'investigació de Nike a Portland (EUA) centrats en l'estratègia de carrera, la hidratació i les millores de material. Tenen les condicions necessàries per córrer en el temps previst».

Els tres atletes són assalariats de luxe per tal que Nike bati un repte esportiu històric. Qui fa el breaking2, al cap i a la fi, és la multinacional. L'atleta podria haver estat un altre.