Així arriba l'independentisme al judici: unitat antirepressiva i divergències en l'estratègia política

L'1 d'octubre de 2017 és, més que probablement, el moment de màxima unitat estratègica que ha viscut l'independentisme els darrers anys. Els passos posteriors al referèndum ja van posar de manifest les diferències entre els principals actors sobiranistes -fonamentalment els tres grans partits i les dues grans entitats, l'ANC i Òmnium Cultural- i avui, a poques hores de l'inici del judici de l'1-O al Tribunal Suprem, la divisió és evident i amb múltiples vectors. Probablement, l'únic element que ara mateix uneix tot l'espectre sobiranista és la demanda de llibertat pels presos polítics i del retorn sense represàlies dels exiliats. La repressió és un dels grans canvis respecte a la situació prèvia a l'octubre de 2017. Juntament amb la manca d'un horitzó polític compartit, és l'element clau que explica que l'independentisme hagi perdut la iniciativa, per passar a actuar, fonamentalment, en clau reactiva i respondre, per exemple, als empresonaments. A tot plegat s'hi ha de sumar la proximitat de dues cites electorals -les municipals i les europees, convocades el 26 de maig- que ha accentuat el pes dels interessos partidistes.

En poques hores de diferència, dijous de la setmana passada va visualitzar-se amb claredat com la unitat antirepressiva no significa, ni de lluny, l'existència d'una estratègia política compartida. Al matí, els principals partits i organitzacions van presentar una bateria de mobilitzacions unitàries coincidint amb l'arrencada del judici. A la tarda, al Parlament, Junts per Catalunya i ERC no van donar suport al punt d'una moció presentada per la CUP que apostava per "avançar unilateralment" en l'exercici de l'autodeterminació. La formació de l'esquerra independentista és, ara mateix, l'única que advoca per mantenir la via unilateral, mentre que tant Esquerra com l'espai postconvergent -que aplega les marques del PDeCAT, JxCat i la Crida Nacional per la República- l'han aparcat. Això sí, en els seus respectius fulls de ruta diuen no descartar-la.

Mentre que l'horitzó del referèndum va mantenir l'aliança independentista durant la passada legislatura, en l'actual la CUP ja va anunciar que passava a l'oposició després de facilitar la investidura de Quim Torra com a president. A mesura que han passat els mesos, les seves crítiques a un Executiu que qualifica com a "autonomista" han guanyat intensitat. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és l'altre actor que es manté en la unilateralitat i també titlla el Govern de la Generalitat d'autonomista. De fet, la setmana passada va començar una campanya de pressió a l'Executiu i el Parlament "perquè es posin les piles i apliquin el mandat de l'1-O".

Més enllà d'actuar com un agent mobilitzador, l'ANC s'ha implicat com mai fins ara en la política institucional. L'entitat és una de les responsables de les Primàries Catalunya, la iniciativa que en desenes de municipis -començant per la capital, sota el nom de Primàries Barcelona- va sorgir amb el teòric objectiu de promoure candidatures unitàries independentistes que s'escollirien a través d'eleccions primàries. A l'hora de la veritat, però, els partits independentistes no hi han donat suport i, tal com passa a Barcelona, ara mateix sembla més a prop que la iniciativa s'articuli mitjançant candidatures pròpies i, per tant, dividint el vot independentista, que no pas assolint unes llistes unitàries que semblen del tot descartades.

L'hegemonia dins l'independentisme, en joc

La gran pugna que existeix ara mateix en l'independentisme és entre ERC i l'espai postconvergent. A tres mesos i mig de les eleccions europees i municipals, tant uns com altres estan ja en campanya de cara uns comicis que seran decisius per aclarir quina és la força hegemònica dins l'independentisme. Les enquestes són clarament favorables als republicans que aspiren a fer, d'una vegada per totes, el sorpasso. Ja és un clàssic, però, que els sondejos els siguin més favorables que no pas el veredicte final de les urnes, com ja va comprovar-se a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, quan JxCat va superar ERC per dos escons (34 a 32).

El partit d'Oriol Junqueras aspira a convertir-se en la força central del sobiranisme i vol tenir les mans lliures per fer pactes amb forces d'esquerres no només independentistes en nombrosos municipis -bàsicament amb l'espai dels comuns-. Per tot plegat, refusa les crides a la unitat electoral que periòdicament fan els hereus de l'antiga Convergència, com s'ha tornat a comprovar amb la posada en marxa de la Crida Nacional per la República. Teòricament, un espai que vol ser transversal i unitari, però a la pràctica un moviment que només ha reunit el centredreta independentista i que està dirigit per persones fidels a l'expresident de la Generalitat. Unes crides a la unitat que no amaguen tampoc les pèssimes perspectives electorals de l'espai liderat per Puigdemont.

Però més enllà de l'estricta pugna electoral, quan arrenca la divisió estratègica de l'independentisme? Doncs podríem dir que quasi immediatament després de l'1 d'octubre. Després d'unes setmanes frenètiques, en les hores prèvies de la proclamació de la declaració d'independència, Puigdemont va plantejar-se la convocatòria d'eleccions catalanes per evitar l'aplicació del 155. La resposta de Junqueras va ser amenaçar amb la sortida dels republicans del govern. Finalment, la DUI va aprovar-se al Parlament, tot i que mai va aplicar-se. I, el mateix dia, s'activava el 155 al Senat que provocaria la intervenció de l'autonomia catalana. La posterior marxa de Puigdemont a Bèlgica, mentre que Junqueras optava per quedar-se a Catalunya -seria empresonat el 2 de novembre- marcaria l'inici de la distància física entre els dos dirigents. Una distància que avui també és política, fins al punt que no mantenen contacte directe.

La guerra freda entre postconvergents i republicans va viure un moment decisiu el 30 de gener de 2018, quan el president del Parlament, Roger Torrent (ERC), va decidir suspendre la investidura a distància de Carles Puigdemont arran del veto del Tribunal Constitucional. La decisió va provocar retrets de JxCat. I un any després es mantenen. El passat 30 de gener, JxCat va emetre un vídeo en què el portaveu del grup, Albert Batet, manifestava que "just avui fa un any que s'hauria d'haver celebrat el ple d'investidura per restituir el president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont", mentre que d'altres diputats manifestaven que "ho havia decidit la ciutadania a les urnes el 21-D i ho havia acordat la majoria independentista". El dard a ERC era evident.

La restitució de Puigdemont, que va ser la gran promesa electoral de JxCat en la campanya del 21-D, torna a estar a la palestra. Sectors de la formació no descarten que es plantegi com a resposta a una hipotètica sentència condemnatòria del Suprem als dirigents independentista. La reacció a aquest supòsit, d'altra banda ben possible, és un altre dels elements no resolts dins l'independentisme.

ERC aposta per ampliar la base

Paral·lelament, el centredreta independentista també viu una etapa de recomposició i de certa tensió interna. Fidels a Puigdemont controlen el grup parlamentari de JxCat i tenen pes a un Govern de la Generalitat encapçalat per Quim Torra, al cap i a la fi una persona lleial a l'expresident. Ara bé, amb la idea de desbordar l'espai de l'antiga CDC, Puigdemont, juntament amb Torra i Jordi Sànchez -expresident de l'ANC, diputat de JxCat i un dels dirigents jutjats al Suprem- va idear la Crida. El moviment no ha servit per cooptar ni ERC ni la CUP -com era de preveure, tenint en compte qui l'impulsava-, però sí que ha generat tensions i recels dins el PDeCAT, el partit del propi Puigdemont.

El discurs més d'agitació de la Crida i la voluntat, no amagada, d'empassar-se el PdeCat ha molestat una part dels dirigents d'aquest partit, on hi conviuen persones que aposten per mantenir una via més pragmàtica i explorar les vies de diàleg amb el Govern espanyol, amb d'altres totalment alineades amb Puigdemont, com la diputada al Congrés Miriam Nogueras. La setmana passada, el president del PDeCAT, David Bonvehí, va avisar que si la Crida actua com un partit polític, el PDeCAT el tractarà "com qualsevol altre partit".

Aparentment aliè a les crítiques dels sectors més hiperventilats de l'independentisme, ERC ha optat per retornar al que podríem anomenar una via gradualista cap a la república catalana, que passa primer per enfortir -és a dir, ampliar- els que en són partidaris. En aquesta línia, ERC va ser el primer partit independentista que després de la repressió arran dels fets de la tardor va retornar a l'aposta d'un referèndum d'autodeterminació com a via de resolució del conflicte polític. Una via, ara també compartida pels postconvergents, que compta amb un suport clarament majoritari entre la societat catalana, però allunyada de la unilateral que defensen la CUP, l'ANC o els CDR, que segueixen ben actius en determinades mobilitzacions al carrer.

En canvi, Òmnium Cultural ha mantingut la seva independència respecte dels partits i ha centrat la seva actuació en la denúncia de la repressió i la vulneració de drets democràtics i en una estratègia a llarg termini per guanyar aliats, tant a Catalunya com a l'Estat, per una solució polític al conflicte. La unitat independentista és, per tant, un miratge.