Woodstock, 50 anys d'una bacanal èpica

A la història va quedar com una epifania. De la revelació es va passar a la llegenda, i d'aquí al negoci en tan sols un pas. Es compleixen 50 anys d'aquell mític fanguer anomenat Woodstock, 400.000 hippies, molts d'ells semidespullats, amb roselles penjants, panderetes i altres instruments es van lliurar a una algaravia musicada per figures de la talla de Janis Joplin, Jefferson Airplane, Joan Baez, Santana, The Band, The Who o Jimi Hendrix. Un elenc de vaques sagrades i bells cadàvers que riu-te del FIB.

Unes jornades històriques (el festival estava programat del 15 al 17, però es va estendre improvisadament fins al 18 d'agost del 69) difícilment repetibles.

Mostra d'això és la recent cancel·lació de l'aniversari previst per a aquestes dates que, després de mesos de rumorologia es va anunciar a principis d'agost que no tindrà lloc, la qual cosa d'altra banda té sentit; la màgia no es pot provocar, hi ha sortilegis que expiren. I el que va ocórrer en aquella granja de Bethel sembla, per moments, una il·lusió.

Aquest dijous és l'aniversari d'aquell happening al sud de l'estat de Nova York, una llavor que ha quedat per a la posteritat i de la qual ha brollat, com era d'esperar, tota una mitologia d'allò més rendible. La nostàlgia ven, ja saben.

I sí, allò a més d'un batibull èpic, va simbolitzar els anhels contraculturales de tota una generació. No en va, amb Woodstock passa una cosa molt semblant amb La Movida; són milions els que diuen haver estat allà, la qual cosa evidencia que el grau d'identificació generacional amb el que s'hi va viure encara reverbera.

Al costat del pòster, trobem també una altra cara menys coneguda. En aquest viatge multitudinari proveït de dopatge, va haver-hi qui va baixar de forma tràgica. És el cas del jove de 17 anys Raymond R. Mizzak, que es va tirar un infaust parpelleig entre la mala herba i va ser sorprès per un dels tractors que operava per la zona condicionant el recinte. No va ser l'únic finat, un altre jove va morir víctima d'una sobredosi; a més d'un rastre de gairebé 800 casos d'intoxicació severa per drogues.

Pau i amor (i també negoci)

Una cosa és l'espiritualitat hippie i una altra, ben diferent però no incompatible, la pasta. El caché d'alguns caps de cartell es va encarir prodigiosament en veure la deriva que estaven prenent els esdeveniments. Janis Joplin i The Grateful Dead, sense anar més lluny, van reconsiderar l'acord inicial i van reclamar cobrar en mà i per endavant. Una exigència que els promotors amb prou feines van poder satisfer, immersos com estaven en el caos organitzatiu, sense quasi liquiditat van haver de pidolar a un banc local un avançament per a sadollar a les estrelles.

Woodstock va passar a la història pel guirigall cívic i, també, per un planter d'estrelles que, passat el temps, formen part de la història de la música contemporània. No sabem què hauria estat d'aquella multitudinària cita si els promotors haguessin pogut posar en nòmina els seus somnis més humits. Els noms que es remenaven al principi van del sempre sorrut Dylan (que es va decantar pel festival de l'Illa de Wight), els Beatles (Lennon tenia complicada l'entrada al país després d'haver estat detingut per possessió de drogues), passant pels Rolling Stones (que van rebutjar al·legant la recent paternitat de Keith Richards).

Llegat ambigu

Un ranci editorial del The New York Times es preguntava en el fragor d'aquella algarada juvenil: "Quin tipus de cultura és la nostra que pot produir un desastre tan colossal?".

I la veritat és que, si bé l'esdeveniment va fer aigües per tots costats (gairebé res va funcionar com deuria), els assistents es van mostrar relaxats en tot moment (la dieta lisèrgica segurament va tenir alguna cosa a veure), es va generar un ambient de concòrdia entre els presents, un rotllo tribal que apuntava a un idealisme una miqueta ingenu.

Passats 50 anys no queda una altra que fer balanç dels somnis trencats i també dels petits triomfs. Molt d'aquell jovent grenyut de classe mitjana són ara senyors  calbs en edat de jubilació. Aquell antimaterialisme i aquella desconfiança amb els poders establerts (veritables ensenyes del moviment) van quedar pràcticament en res. La generació contestatària per antonomàsia va caure de l'abre i va acabar abraçant (o transigint) amb la versió més desmesurada del mateix capitalisme que en el seu moment van encarar.