"Violència és el que han exercit contra la gent dels CDR durant tot aquest temps"

El 23 de febrer feia més de quatre mesos que els Jordis havien entrat a presó.  Darrere seu, va arribar l'empresonament i l'exili del Govern, la suspensió de l'autonomia i l'obertura d'un front judicial enrocat contra el moviment. Amb les institucions agafades de mans i peus, les entitats independentistes i els CDR van agafar les regnes de la primera línia de les mobilitzacions sobiranistes, en un moment on la ressaca d'una tardor molt agitada i el cop de la reacció estatal feia baixar el pols als carrers.

En aquest context, els comitès van decidir fer una acció de denúncia contra la judicialització del conflicte polític entre Catalunya i l'Estat. El 23 de febrer, un centenar de persones van seure a les escales del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), al passeig Lluís Companys de Barcelona, i es van embolcallar amb cadenes en protesta contra la macrocausa contra els polítics independentistes implicats en l'organització de l'1 d'octubre.

El que havia de ser una acció pacífica va acabar amb càrregues dels Mossos d'Esquadra i 14 detencions. I el que havia de ser una crítica contra l'acció dels tribunals, es va saldar amb 11 denúncies contra activistes dels CDR. Parlem amb tres dels participants d'aquella acció, la Ivet M., del comitè del barri de Gràcia, a Barcelona; el Cesc E., del CDR de Sabadell (Vallès Occidental), i el Cesc M, de l'assemblea de Terrassa (Vallès Occidental). La Fiscalia demana dos anys i mig de presó per tots ells per desordres públics.

La Ivet M, estudiant de Comunicació Audiovisual; el Cesc M, un guia de muntanya, i el Cesc E., futur educador social, participen dels seus respectius comitès des del passat octubre. Tot i estar tots al voltant dels 20 anys, ja han de pensar en la presó. Escarmentats pel seu cas, prefereixen no fer públic el seu cognom. Ens expliquen com van viure aquella jornada i com encaixen la repressió per sorpresa que, tan ells com altres activistes de carrer, els hi ha tocat viure.

Per què vau decidir participar de la seguda davant el TSJC?

Ivet M (IM): Jo creia que la situació ho demanava. Havíem estat quatre mesos molt mobilitzats pensant que arribaríem a algun lloc i ens vam quedar amb la sensació que el Govern ens havia deixa plantats. I després, va arribar el cop judicial de l'Estat espanyol... Havíem de fer alguna cosa.

"Només consistia a posar-se una cadena al voltant del cos i seure a unes escales. És una mobilització que s'ha fet mil cops des del moviment estudiantil i des d'altres moviments socials"

El Govern ja havia estat represaliat i les càrregues policials de l'1-O estaven molt presents. Tot i això, vau decidir participar d'una protesta que podia tenir uns costos...

Cesc E. (CE): És que quan vam anar a fer aquella acció jo no tenia gens de por perquè realment pensava que no estava fent res dolent. Ho estàvem fent per un motiu en què crèiem. I a més... Només consistia a posar-se una cadena al voltant del cos i seure a unes escales. És una mobilització que s'ha fet mil cops des del moviment estudiantil i des d'altres moviments socials. No era una cosa de l'altre món. I veure la desproporció policial d'aquell dia... em va sobtar. I arribar a tenir 14 persones en un procés judicial tan bèstia... Allò era un tema polític des del primer dia.

En què consistia, exactament, això de seure amb unes cadenes al TSJC?

Cesc M. (CM): Doncs a primera hora del matí estàvem allà, asseguts. Era una protesta pacífica, en cap moment va haver-hi violència ni res... Nosaltres estàvem molt tranquils perquè sabíem que no estàvem fent res dolent. Érem al voltant d'unes 160 persones de diferents CDR del territori que ens havíem reunit allà per manifestar-nos.

CE: És a dir, realment, no estàvem encadenats enlloc. Era simbòlic! Portàvem una cadena molt llarga amb la que et podies donar unes quantes voltes. Hi ha moltes fotografies on es veuen alguns dels assistents amb la cadena als peus, quasi retirada.

IM: Els Mossos d'Esquadra eren a la Plaça Sant Jaume perquè havíem convocat una concentració falsa per despistar. Vam durar una mitja horeta concentrats abans que arribessin.

Com va ser la intervenció policial, un cop van arribar els Mossos?

IM: Molt pujada de to, la veritat. Teníem a quatre mossos per persona. Van treure la majoria de gent i ens vam quedar els que vam acabar sent detinguts. En aquell moment em vaig adonar que, féssim el que féssim, acabaríem detinguts. El moment del desallotjament va ser molt tens. Jo tenia al meu pare al costat, per exemple, i veure com un Mosso l'agafa pel coll va ser fort... Era una manifestació totalment pacífica. No estàvem fent res i anaven com uns bèsties.

CE: En el meu cas, va venir un Mosso i va dir "el vull a aquest". Així. Just un altre agent m'acabava de 'felicitar' per voler col·laborar, però va arribar un superior seu i em va escollir. Em va apartar i ens van escorcollar. D'altra gent va sortir pitjor parada. Un senyor de 63 va rebre una puntada de peu a l'esquena que després, quan ens van retenir a una sala del TSJC, no podia ni seure.

CM: Jo i un company vam ser els últims a ser desallotjats. Havíem vist com havien tret a la resta i sabíem el que ens venia. La sensació era d'una brutalitat policial fora del que és normal per una protesta com aquella. Em vaig espantar una mica perquè a mi no em van portar enlloc per escorcollar-me. Directament, em van agafar entre tres o quatre i em van fer entrar a una sala del TSJC. Podríem dir que em van llençar per les escales. Hi ha fotografies meves de cap per avall [riu]. Però sí, em vaig espantar. A més, durant la detenció, un Mosso em va posar el genoll al coll. Jo vaig recriminar-li aquella actitud i em va dir "doncs ara et portaré a dins, a veure si t'atreveixes a repetir-m'ho". Quan em van fer passar sol a la sala em va creuar pel cap el pitjor... Però de seguida van entrar altres companyes i vaig pensar que al menys no rebria jo sol.

"Al nostre grup d'encausats, hi ha gent que no és independentista, però que forma part dels CDR per lluitar pels drets i les llibertats"

Només van detenir a 14 persones. Quan us van fer entrar a una sala del TSJC, qui estàveu?

IM: La meva sensació és que érem gent que se'ns veia marcadament d'esquerres. Amb un perfil molt clar: joves, amb una estètica alternativa... Però a les escales hi havia gent de tota mena.

CM: És que el CDR és un espai molt transversal. Hi havia senyors grans i gent jove. I pot haver el forner del costat de casa. Però ells van enxampar només als joves.

CE: De fet, al nostre grup d'encausats, hi ha gent que no és independentista, però que forma part dels CDR per lluitar pels drets i les llibertats. En fi, després de tres hores ens van comunicar que estàvem detinguts i se'ns van cantar els nostres drets. Fins que no estàvem emmanillats no ens havien dit res. Jo, abans d'aquell moment, pensava que ens deixarien anar, que seria una identificació. No m'imaginava gens que això suposaria una detenció.

Finalment, us van portar a la comissaria de les Corts...

IM: Abans d'entrar a les furgonetes, a les noies ens van escorcollar. Dones agents ens van fer quedar en roba interior per fer-nos un registre al TSJC. Quan van arribar a la comissaria ens van tornar a fer un escorcoll, ens van treure els objectes personals i cap a la cel·la, a esperar. He de dir que el tracte de la policia me l'esperava pitjor, veient com havia estat el dels antiavalots. 

CE: Sí, a nosaltres ens van tenir esperant a la furgoneta una hora. Però els policies de la comissaria ens van tractar molt diferent. Ens van canviar les manilles, que les teníem tan collades que ens feien sang...

CM: Anàvem emmanillats per darrere de l'esquena i se'ns clavaven, sí.

CE: El Mosso ens va deixar la porta oberta de la furgoneta i va estar parlant amb nosaltres. Ens va arribar a dir que amb el 155 prenien decisions que en un altre moment no haguessin pres. 

CM: En canvi, a l'altre vehicle, els companys van quedar-se una hora tancats, però emmanillats per darrere, amb el cinturó posat, clavant-se les manilles, i amb la porta i les llums tancades. Un company meu de Terrassa hi era i és claustrofòbic. Al final van sortir d'allà perquè va començar a picar cops.

Creieu que us tractaven diferent que la resta de presos?

CE: Jo, a dins del calabós vaig veure molt racisme. Hi havia molts immigrants, tancats. I senties que els hi deien coses com "moro de mierda". Un company ens explicava que un mosso havia escoltat com uns agents deien "les hemos dado de comer a los de la patera", referint-se a uns detinguts d'una altra cel·la. Suposo que sabien que, si ells sortien, no s'assabentaria ningú però que nosaltres tenim un focus mediàtic. Potser també hi havia un interès personal en nosaltres. Qui sap, el cas és que ens van tractar bé, allà a dins. Vam acabar estant un total de 30 hores entre les Corts i la Ciutat de la justícia.

Passar 30 hores tancats no és una experiència amable per a ningú. I viure una detenció per participar d'una mobilització que, d'entrada, interpretàveu que era pacífica, ha de ser desconcertant. Com ho viviu?

CE: Jo emocionalment vaig viure dues coses alhora. Per una banda estava bé perquè tenia la consciència tranquil·líssima. No havia fet res, no m'havia de penedir de res. Però per altra banda... Clar, en aquell moment, sabíem que Mossos ens havia denunciat per quatre delictes molt greus: atac a les institucions de l'Estat, desordres públics, desobediència i resistència. Tot plegat suma molts anys de presó. Després només ens vam quedar amb el delicte de desordres públics, però en aquell moment tens 30 hores per pensar. Només penses. I pel cap se't passa, 'i si no torno a sortir? I si em posen en presó preventiva?'. És un xoc psicològic. T'adones del que passen els presos i preses catalans i de tot l'Estat. T'adones de lo dur que és. I només vam estar 30 hores...

CM: Jo vaig sentir molta ràbia, durant la detenció. I molta impotència. Perquè no pots fer res. Veus com aquest sistema condemna a les que lluiten i als que planten cara a la injustícia i deixen en total llibertat i impunitat a Mossos d'Esquadra que obren caps o a violadors amb condemnes ridícules. Però com això els hi toca directament a ells, van per nosaltres. Però també em va quedar gravada la solidaritat de la gent. Hi havia qui s'havia quedat a dormir tota la nit... Sembla una tonteria, però això, en aquell moment, dóna molts ànims.

IM: Sí, va ser molt emocionant. L'única cosa que podia pensar quan vaig veure la gent de fora era "gràcies". Hi havia gent que ni havia vist la detenció, que ni estava al TSJC i s'havien mobilitzat. Van passar la nit a les Corts en ple febrer, amb el fred que feia! Va ser una mostra de suport molt important.

Com va ser tornar als vostres pobles i al CDR?

CE: Doncs mira, jo l'endemà de sortir vaig anar a la manifestació contra el rei, durant la seva visita al Mobile World Congress. Vaig tornar a moure'm perquè jo seguia creient en allò, no m'havia d'amagar de res! Va ser més dur veure com els Mossos tornaven a carregar, tornaven a carregar contra els meus companys, contra la meva parella, obrint caps. Això sí que em va impactar emocionalment, no podia fer-hi res perquè no feia ni 24 hores que havia sortit. D'allà endavant, vaig seguir militant igual o amb més força per denunciar la repressió. Sense por, però sí amb dubtes, és clar, com sempre. Però amb la tranquil·litat de no haver fet mal a ningú. Cap mal a cap persona, cap dany material. Només seure a unes escales.

IM: La veritat és que la majoria vam tornar a l'activisme amb més ganes. Des de llavors, jo m'he pres molt més de debò la lluita antifeixista, ha estat un toc de realitat. Si aquestes detencions busquen que la gent es desmobilitzi, el que fem és agafar la responsabilitat de dir "doncs no, aquí ens quedarem i tirarem endavant".

"Si aquestes detencions busquen que la gent es desmobilitzi, el que fem és agafar la responsabilitat de dir 'doncs no, aquí ens quedarem i tirarem endavant'"

Poc després del vostre cas va arribar la detenció de la Tamara Carrasco, que a causa de les mesures cautelars de l'Audiència Nacional no pot sortir del seu poble, i l'exili de l'Adrià Carrasco a Brussel·les, tots dos membres dels CDR. La gent, no té por?

CM: L'única cosa que van aconseguir és que ens mobilitzéssim més. Quan van detenir a la Tamara i l'Adri, a l'assemblea de Terrassa vam passar a ser 10 persones més. La gent va veure que estaven tocant directament a persones organitzades al carrer, que es mouen voluntàriament i per solidaritat, i van sentir-se implicats.

CE: A més, si comencen a reprimir-nos, és que els estem generant por. Això vol dir que alguna cosa estem fent bé. Els delictes dels quals ens acusen no s'aguanten per enlloc, ni a ells, ni a nosaltres, ni a ningú. I qualsevol activista del CDR o de l'entorn ho sap perfectament.

A vosaltres, finalment, us acusen de desordres públics. Us demanen dos anys i mig de presó...

IM: Dels delictes que ens volien col·locar en un principi, aquest és el més ampli, el més ambigu. Els altres no quadraven gens.

CE: Era l'únic delicte amb el qual podien justificar que ens demanessin més de dos anys, suficient per entrar a presó si no tens antecedents. Amb això, ara hem d'estar pendents que tenim un risc seriós d'entrar a la presó. I més quan tot és polític i la resolució serà política.

Fa pocs dies, altres activistes del CDR van repetir l'acció al TSJC en solidaritat. També hi va participar el diputat de la CUP, Carles Riera.

IM: Sí. Ho vam viure com un gran acte de solidaritat, de consciència del que ens havia passat i de ganes de repetir-ho perquè creiem que no hi ha delicte. Amb voluntat d'insistir, i de donar més. Si agafen a onze, en sortiran onze més.

Fa un any del passat 1-O i mig any de la vostra detenció. Després de mesos reivindicant el pacifisme dels CDR, ara se'ls acusa de violents, sobretot per la concentració a les portes del Parlament. Què en penseu?

CE: És que no és violència. És autodefensa. Dissabte passat, els policies nacionals volien fer un acte rient-se de la dignitat del poble català, després d'haver ferit a més de 1000 persones. Volien fer-ne un homenatge. Ho trobo una reacció de la ciutadania normal. Violència és el que han exercit contra la població civil, contra la gent dels CDR, durant tot aquest temps. I pel que fa al Parlament i a les mobilitzacions de l'1-O, trobo que és positiu. Al final, és una mostra que la gent està al carrer i que el carrer no està anant en la mateixa direcció que el Govern. 

Hi ha qui acusa Quim Torra d'estar al capdavant dels comitès. D'altres demanen el seu cap. Què espereu d'aquest Govern?

IM: Crec que hem d'utilitzar aquests mesos de mobilitzacions que venen per fer que la gent es torni a empoderar. L'1-O, la gent estava al carrer i creia que realment els carrers eren seus. El Govern ens va deixar tirats aquell 27 d'octubre. Ara, des de Gràcia, per exemple, ho vivim com si ja no tinguéssim aquell poder, com si l'haguéssim relegat altre cop a les institucions. Hem d'utilitzar aquests casos, els nostres, per fer una embranzida.

CE: La gent comença a estar farta de la situació actual. Comença a veure que el Govern no està per fer efectiva la República. Les accions, ja no les fan els quatre radicals, les fa gent que poden haver votat a Convergència tota la seva vida. Comencem a veure que la revolució dels somriures, la independència màgica, no existeix. Torra va perdudíssim, intenta agradar a tothom. Puigdemont tenia un projecte que no es va acabar complint, però Quim Torra juga a buscar l'aprovació dels CDR i l'independentisme i després se'n va a intentar negociar referèndums pactats amb Pedro Sánchez que no existeixen ni existiran. La via parlamentària, en certa manera, ha fracassat. La independència l'hem de forçar la gent normal als carrers.