València esborra l’empremta franquista

VALÈNCIA.- Les ferides ocasionades per la metralla estaven allà des de feia quasi huitanta anys, marcant la façana del consistori com un macabre recordatori. Fins al desembre passat, les empremtes podien passar desapercebudes. Ara en canvi, una placa que diu formar part de la ruta ‘València en la memòria’ les assenyala perquè ningú se n’oblide de la importància d’aquells fets; perquè les identifique com les traces del bombardeig feixista sota la ciutat que llavors era capital de la Segona República espanyola, seu del Congrés dels diputats i, posteriorment, lloc de celebració del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, amb la participació de Pablo Neruda, Nicolás Guillén, Ernest Hemingway, Octavio Paz o André Malraux, entre d’altres.

Es tracta d’una de les iniciatives oficials que l’Ajuntament de València ha engegat per recuperar i posar en valor el patrimoni cultural i històric lligat a la Guerra Civil a la ciutat. La ruta tindrà trenta punts de parada, com ara al Palau dels Borja, que va ser seu de la Presidència del Govern de Largo Caballero o a les Torres de Serrans, on s’emmagatzemaren obres procedents del Museu del Prado com el Dos de Mayo de Goya, el Cristo crucificado de Velázquez o la Venus de Ticià per protegir-les del setge de Madrid.

Fins ara aquestes rutes eren cosa de col·lectius socials, amants de la història i defensors dels valors republicans. El consistori comandat ara per Joan Ribó els ha pres ara el relleu. José María Azkárraga, una de les persones que ha passat anys enganxant cartells amb informació relacionada amb la memòria històrica i codis QR pels murs de la ciutat, valora que es tracta d’una “iniciativa interessant, que nosaltres reclamàvem, sobre un període fins ara totalment oblidat”.

“Qualsevol proposta per posar en valor aquest patrimoni, abans era rebutjat de ple”, explica Azkárraga, coautor del llibre Ruta Republicana, que recorda com grups polítics com el PSPV o Esquerra Unida van reclamar en diverses ocasions, inclús amb informes favorables del Consell Valencià de Cultura, la protecció i obertura de refugis antiaeris per fer-hi visites. En l’època de Rita Barberá, assenyala Azkárraga, tota idea en aquest sentit rebia com a resposta un “no”, seguida de l’excusa que no calia “reobrir ferides”. La retirada de símbols associats al franquisme corria la mateixa sort.

Ara, però, l’escut preconstitucional que presidia l’entrada principal de l’escola pública d’Infantil i Primària Teodoro Llorente ja no hi és. Va caure el passat 5 de gener. Juntament amb el de l’escola Pare Manjón, l’emblema franquista era un dels símbols feixistes que encara pervivien a la ciutat i a la retirada dels quals l’exalcaldessa Rita Barberá s’hi va oposar reiterada i fermament. Tant, que la causa contra l’exdirigent del PP per negar-s’hi a complir amb la Llei de la Memòria Històrica va arribar fins al Tribunal Suprem, òrgan que finalment la va arxivar. Una parròquia i tres casernes de la Guardia Civil mantenen encara visibles escuts que incompleixen la llei, sota la paràlisi de l’Arquebisbat i el ministeri de l’Interior.

La família de Teófilo Alcorisa, també hagué d’esperar més de sis anys per poder exhumar el cadàver d’aquest represaliat per la dictadura. Finalment el trobaren. Hi era al punt exacte del Cementeri Civil de València on estimaven el seus descendents, que malgrat rebre la subvenció que els pertocava en virtut del compliment de la Llei de Memòria Història en 2009, van haver de tornar-la per la negativa de l’exalcaldessa Barberá a autoritzar els treballs, al·legant dificultats tècniques peregrines que al remat es demostraren falses.

“Rita Barberá va estar actuant amb els seus propis filtres ideològics sobre una família que l’únic que demanava era exercir els seus drets”, valora Matías Alonso, membre del Grup per la Recuperació de la Memòria Històrica. Barberá volia obligar a pagar els 45.000 euros en què estimà el cost de l’exhumació a la família, que va patir el risc de ser desnonada. Sols quan a l’any 2013 el grup de desaparicions forçoses de l’ONU va interessar-se pel cas Alcorisa, Barberá va començar a afluixar. Joan Ribó va lliurar les restes d’Alcorisa a la seua família a l’abril de 2016, 70 anys després que “el desaparegueren”. Es trobaven al quadre 1, fila 3, lletra F del cementiri municipal, tal i com la família sabia des de 2009. Els treballs necessaris, finalment, els sufragà el consistori.

València té encara pendent el canvi de noms de carrers associats al franquisme. Per a grups polítics com Esquerra Unida –que quedà fora de la corporació- la decisió ja s’està endarrerint massa, apel·lant a una “participació ciutadana” que consideren una “presa de pèl”. Al Consistori asseguren que voldrien fer-lo “més prompte que tard”, però buscant les “màximes garanties possibles” i tenint l’informe favorable previ de la Comissió de Cultura. “Es tracta de complir la llei i si hi ha algú que vol incomplir-la, haurà d’explicar per què”, expliquen hores després que un jutge haja donat la raó al PP d’Alacant, després que el partit dretà recorrera el canvi en el nomenclàtor alacantí impulsat per l’equip de govern.

L’Ajuntament governat per PSPV-Compromís-Guanyar va trocar plaques vinculades al franquisme, com la de la plaça de la “División Azul” per altres com per exemple la del carrer de “Les 27 constituents”, en homenatge al grup de diputades que obtingueren escó a les Corts de Madrid arran de les eleccions del 1977. El titular del Jutjat del Contenciós-Administratiu número 4 de Alacant considera que el canvi s’ha fet "de manera precipitada i immotivada" i ha obligat a reposar les plaques amb referents feixistes.

Però és el suport consistorial a un altre acte lligat a la República el que més reaccions ultramuntanes ha provocat. Aquest diumenge se celebra per segon any consecutiu la Cavalcada de la Infantesa, que portarà de nou les Magues de Gener fins al balcó de l’Ajuntament. Al 2016, contra la celebració de l’esdeveniment s’alçà una crítica feroç i bel·ligerant des del PP i altres grupuscles ultradretans a la qual el gruix de mitjans s’hi van sumar. Un totum revolutum desinformat i amb un marcat rerefons masclista va omplir planes i tertúlies de bar aquells dies, lligant la desfilada valenciana als vestits de la polèmica de l’alcaldessa madrilenya Manuela Carmena o, fins i tot, assegurant que Ribó havia substituït la cavalcada dels Reis Mags d’Orient per la de les tres dones republicanes.

Lluny de voler atiar la polèmica, Cristina Escrivà, historiadora i una de les promotores de l’acte, explica que la seua intenció era recordar l'“única cavalcada que se va fer a Espanya en temps de guerra per oferir als xiquets refugiats un moment d’alegria”. Precisament, l’any que València era capital de la República i, com a principal ciutat de la rereguarda, va rebre milers i milers d’infants expulsats de les seues cases de Madrid, Castella i altres parts de l’estat. El Govern s’hi instal·là en novembre de 1936 i, des de llavors, partits polítics i sindicats començaren a treballar en una cavalcada per homenatjar la infantesa. “S’organitzà una recollida de joguines amb el suport econòmic del Ministeri d’Instrucció Pública, el món faller s’hi va bolcar”, detalla emocionada Escrivà.

A la festa d’aquell 7 de gener, hi acudiren més de 5.000 xiquets refugiats interiors. “Han passat 80 anys i per desgràcia les guerres continuen”, es lamenta Escrivà quan parlem del drama dels refugiats actuals. “No volem rememorar aquella festa fil-per-randa, però sí volem que no s’oblide aquella complicitat, solidaritat i ganes d’ajudar de la gent moguda per valors que no són comercials. És una festa que es mira en el passat per millorar el futur”, diu determinada Escrivà.