Unes 2.000 oficines bancàries sobreviuen a la desaparició del 75% de sucursals a Catalunya en dues dècades

El mapa bancari a la comarca del Lluçanès és gairebé un desert i les oportunitats per treure diners i fer gestions es redueixen pràcticament a la capital, Prats de Lluçanès. Els últims 25 anys, el nombre d'oficines bancàries a Catalunya ha caigut un 70%, de les més de 7.000 a les escasses 2.000. El president de l'Associació de Micropobles de Catalunya, Joan Solà, reivindica l'accés a la banca com un dret bàsic que s'hauria de prestar "d'una manera o altra".   

L'Amparo és una veïna d'Olost que utilitza activament la banca mòbil que fa parada al municipi un cop al mes: "M'agrada que vinguin perquè encara funciono amb efectiu". Poder treure els diners al caixer li dona "autonomia" i s'estalvia el desplaçament fins a l'oficina de Vic.

El març del 2001, Catalunya comptava 7.172 oficines bancàries, segons dades del Banc d'Espanya, una xifra que va anar pujant progressivament durant els anys de la bombolla fins a arribar a les més de 8.000. El 2008, es va arribar al pic, i des de llavors els tancaments no s'han aturat, amb una caiguda especialment destacable durant el principi de la dècada passada, coincidint amb la crisi econòmica i la concentració del sector bancari.

Entre el 2009 i el 2014, el panorama d'entitats bancàries al país va canviar radicalment, amb la desaparició d'una desena de caixes d'estalvis, com ara Caixa Catalunya, Caixa Manlleu, Caixa Penedès o Caixa Laietana. Actualment, després del procés de fusions i absorcions, Caixabank i Banc Sabadell concentren bona part del negoci a Catalunya, que amb data de juny del 2025 comptava amb 2.091 sucursals.

El professor de la UPF Barcelona School of Management David Igual explica a l'ACN que precisament el fet que ara hi hagi moltes menys entitats és "una raó evident" que explica les xifres, mentre que l'altra és que "les entitats i la societat han avançat molt" en digitalització i en automatització de processos. Segons ell, la tendència a la baixa continuarà i les sucursals tendiran "a ser cada vegada més marginals". Malgrat tot, també creu que un tancament molt accelerat pot significar "una pèrdua de negoci", així que segons ell, aquest procés "s'ha alentit una mica els darrers anys".

A escala espanyola, Caixabank va perdre una de cada deu oficines entre el 2019 i el 2024, mentre que del Sabadell en van desaparèixer un 37,5% en el mateix període, segons els informes financers anuals de les dues entitats. El conjunt del sector bancari espanyol ha passat de més de 250.000 treballadors a principis de segle, a menys de 170.000.

Les dades reflecteixen que la caiguda en empleats és menys pronunciada que la d'oficines, que ara tenen cadascuna "un nombre de treballadors més elevat que el que tenien en el passat", segons David Igual. El professor diu que abans no era infreqüent una sucursal amb dos empleats, però ara és "estrany".

En qualsevol cas, la desaparició de seus és transversal arreu del país. Així, set de cada deu oficines han tancat entre el 2001 i el 2025 a les demarcacions de Barcelona (-72,6%), Girona (-69,3%) i Tarragona (-69,5%), i a Barcelona ciutat el percentatge és encara més alt (-76,9%). L'impacte a les comarques de Lleida ha estat una mica menor (-58,9%).

La majoria de municipis catalans, sense sucursals  

"Imaginem-nos que en una ciutat el servei bancari no existís, i aquests habitants haguessin de fer 20 quilòmetres per anar al caixer més proper", diu el president de l'Associació de Micropobles de Catalunya, Joan Solà. "Això que no ens podem imaginar és el que està passant als micropobles", apunta. Amb el greuge "afegit" que abans tenien aquest servei i, de cop i volta, ha "desaparegut". La manca d'un transport públic adequat se suma com un impediment més a l'hora de poder treure diners o fer gestions bancàries. "Llavors han de trobar un veí que els vagi a buscar els diners al banc, i això és una disfunció total", lamenta.

Segons dades del Banc d'Espanya, recollides per un informe de l'Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), el 2021 hi havia 443 municipis sense accés a l'efectiu (un 47% del total), i a les demarcacions de Girona i Lleida, eren majoria els qui no disposaven d'aquest servei, i a la de Tarragona, la meitat. Les poblacions on els ciutadans no tenien punts per treure diners representaven 209.098 persones, pràcticament el 3% del conjunt català, segons l'informe. Ara en podrien ser més, perquè des del 2021, han desaparegut unes 600 sucursals arreu del país. De fet, segons les mateixes dades, fa quatre anys hi havia 494 municipis (52%) sense oficina bancària.

Per Joan Solà, el servei bancari no es pot reduir tot a la digitalització. Opina que pot ser complementària al servei, però no una imposició que converteixi els territoris en "deserts". "Volem que es garanteixi aquest servei i que sigui estable i presencial als micropobles", insisteix Solà.

Una sortida al problema  

Precisament, l'any 2024 la Generalitat va posar en marxa la Banca Mòbil per contrarestar la marxa de les entitats bancàries de molts municipis del país arran de la crisi del 2008. Així, amb el propòsit de garantir la inclusió financera a tota la població, la Generalitat ha dotat el país d'una xarxa d'oficines bancàries mòbils itinerants en què els veïns poden accedir als serveis d'una sucursal on els atén personal especialitzat.

A tot Catalunya hi participen uns 500 municipis i es cobreix una població de 300.000 persones. Segons dades de l'executiu facilitades aquest desembre a l'ACN, el servei de Banca Mòbil ha tancat el seu primer any de funcionament amb 18.228 persones ateses, 391.068 quilòmetres recorreguts, 9.869 visites realitzades i 10.874 hores d’atenció prestades arreu del territori per part de les dues entitats que operen el servei, Caixa Enginyers i CaixaBank. S’han superat les 14.700 operacions d’ingrés o retirada d’efectiu, per un import total de gairebé 7 milions d’euros.

Des de l'Associació de Micropobles de Catalunya valoren la iniciativa, a què estan adherits 457 municipis, com a positiva, tot i que defensen que els serveis han de ser "estables". "Cal fer un pas més per poder consolidar el servei d'una forma més permanent als municipis", afegeix Joan Solà.

El regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament d'Olost, Roger Sala, explica que anys enrere el municipi disposava de dues caixes i un banc. Amb l'arribada de la crisi, el paisatge bancari d'aquest poble de 1.200 habitants va girar com un mitjó. "Les dues caixes van tancar i el banc va mantenir l'oficina, però van reduir el personal i només van deixar el caixer i van centralitzar la resta a Prats de Lluçanès". Aquest caixer, explica Sala, no els dona fiabilitat, ja que en moments en què al poble hi ha hagut fires i una afluència més gran de persones "ha quedat anul·lat".

Sobre el servei de la banca mòbil, hi ha pobles que tot i veure-ho bé, no els sembla suficient. És el cas de Gósol, al Berguedà. El seu alcalde, Rafel López, explica que el seu és un municipi molt turístic i amb molts habitatges de segona residència. "Els moments en què realment es necessita un caixer és més aviat els caps de setmana, a l'estiu o durant els ponts". Assenyala que amb el servei actual el caixer mòbil no els soluciona aquesta mancança. "El que hi ha és benvingut perquè suma, però no cobreix les necessitats del poble", diu. Creu que amb un caixer ja en tindrien prou. "Si no s'és conscient que a Gósol no hi ha cap caixer, el més proper és a tres quarts d'hora amb cotxe i després arriben aquí i es troben que no poden operar", lamenta.