Entrevista a Bob Pop"La ultradreta no és un problema moral, és un negoci perfectament orquestrat"

Roberto Enríquez, més conegut com a Bob Pop (Madrid, 1971), ha estat la gran sorpresa política a l'esquerra barcelonina els darrers mesos. L'escriptor, humorista i actor, amb el seu anunci de voler ser alcalde de Barcelona, ha remogut un espai polític que esperava un relleu d'Ada Colau tranquil i sense estirabots. Però la seva voluntat ha forçat el partit a haver de celebrar les seves primeres primàries d'ençà que van néixer. 

I ho ha fa amb una estructura política i organitzativa seriosa, molt més del que la gent pot prejutjar. És conscient que s'enfronta a l'statu quo del partit, però ho fa perquè creu que l'espai necessita un canvi real. El dissabte va anunciar que l'activista Mar Trallero serà la seva número dos. 

Rep Públic a casa seva, un pis típic del barri Gòtic de Barcelona, enmig de la gentrificació turística que ofega la ciutat. Assegut ja a la taula, amb un te i una llibreta, se li nota la il·lusió amb un somriure que és difícil que marxi. Té ganes de parlar i d'explicar-se, i que la gent el prengui seriosament.

Com estàs en els primers dies d'aquesta aventura política?

Són dies molt intensos i amb moltes propostes interessants. Estic parlant amb gent que sap de coses que m'interessa escoltar, amb persones que tenen preocupacions, problemes i punts de vista complementaris als meus. És una experiència molt estimulant.

Des de fora fa la sensació que no és un pas improvisat, que hi ha una estructura i un plantejament polític darrere.

És clar que n'hi ha. D'una banda, la meva trajectòria sempre ha tingut molt a veure amb la política. Fa anys que faig política, ocupant els espais que m'han deixat ocupar, parlant de política com una forma diferent de pensar les coses. He estat en mitjans de comunicació massius on he pogut colar el meu discurs, fins que m'han fet fora, i em sembla bé: són les regles del joc.  

 Barcelona s'ha convertit en un negoci molt rendible, una superproducció en la qual ni tan sols som figurants  

Però quan decideixo presentar-me a les primàries i fer el pas cap a l'Ajuntament, el faig perquè tinc la sensació que aquesta és la meva ciutat. He viscut aquí molt de temps i visc el mateix que viu molta gent: la precarietat. Visc en una casa que ara puc pagar, però no sé què passarà quan canviï el contracte. Visc de la meva feina, i moltes vegades no arribo a final de mes, encara que hi hagi qui pensi que soc una estrella internacional. No ho soc. Soc escriptor i faig teatre, coses que avui no són especialment rendibles I tinc la sensació que la ciutat, en lloc de cuidar-nos, ens està demanant la vida a canvi. Barcelona s'ha convertit en un negoci molt rendible, però sense rostres ni noms. Una superproducció en la qual ni tan sols som figurants.

Creus que aquest procés és imparable?

No. I t'explico per què. Més enllà de qüestions morals, el que hi ha darrere és cobdícia. I la cobdícia té moltes opcions: ara han triat l'habitatge i el turisme massiu perquè és el més rendible i el més fàcil, i perquè també serveix per blanquejar diners. Però si ho fas més difícil i una mica menys rendible, no acabaràs amb els rics: se n'aniran a un altre lloc on sigui més fàcil. D'això es tracta. I això només es pot fer des de les institucions públiques.  La política és, primer, l'eina per modular el poder. Després, si fa falta, per prendre'l. Però abans cal modular un poder que ningú no ha decidit.      

Què t'inspira de la teva trajectòria artística per entrar en política? 

Convertir-la en una creació col·lectiva. I això comença per una cosa molt simple: arribar a l'Ajuntament, si hi arribo, i preguntar a tothom què fa, com es fan les coses, com se'ls pot ajudar i com ens poden ajudar. Ser molt més transparents.

 Abans de prometre res sobre habitatge o turisme, vull parlar amb gent que en sàpiga  

Quan parlo de creació col·lectiva parlo també de pedagogia i d'honestedat. Em comprometo a no fer promeses buides. Abans de prometre res sobre habitatge o turisme, vull parlar amb gent que en sàpiga, encara que no formi part del meu espai polític. Persones amb experiència i coneixement. Escoltar, aprendre i després comunicar bé les històries: això és el que he fet tota la meva vida.

I també vull treure-li solemnitat, avorriment i empaquetatge a la institució. No frivolitzar, però sí que treure-li aquesta rigidesa que detesto. Es tracta de deixar de pensar que les coses només es poden fer d'una manera.

A Barcelona han governat forces d'esquerres durant anys i sembla que estiguem pitjor que fa una dècada. Per què?

Per moltes raons, però sobretot perquè no vam saber explicar bé les coses. No vam saber ser pedagògics, no vam saber anticipar l'atac brutal de les forces del capital ni jugar això a favor nostre. El govern d'Ada Colau va mostrar una altra possibilitat de ciutat, fins i tot una possibilitat de futur. Però l'atac constant, mediàtic i polític, va fer que el dia a dia passés per damunt. I potser el que hauríem d'haver après és que l'important és la vida de la gent, no el relat sobre la vida de la gent.      

 Hauríem d'haver après és que l'important és la vida de la gent, no el relat sobre la vida de la gent  

Ara es torna a impulsar una candidatura des d'aquest mateix espai. Com ho veus?

Depèn. En el cas del cap de llista, crec que després de 12 anys en política, en què també ha estat tinent d'alcaldia, no ha tingut un compromís real amb la ciutat ni ha canviat coses substancials. No ha estat un bon tinent d'alcaldia. Si vol encapçalar una proposta col·lectiva, amb gent que ha estat treballant els barris i fent canvis reals, perfecte. Però si no ho ha fet fins ara, no entenc per què ara sí que ho farà. 

T'estàs enfrontant a l'aparell del partit. N'ets conscient?

Em sembla duríssim que un partit tan jove s'hagi institucionalitzat tan ràpidament. Que un candidat digui que vol comptar amb mi perquè soc "maricón i esguerrat", encara que ho digui amb paraules boniques, és profundament matxirulo i heterocentrista. El meu valor no és aquest. Tinc idees, propostes, una manera de comunicar i d'escoltar. A mi m'agrada la gent.      

El noto enfadat. 

 Com a espai polític no hem envellit bé, ens hem institucionalitzat massa ràpid       

Sí, estic enfadat per aquestes declaracions de Pisarello a Betevé. No per mi, sinó perquè que això vingui de l'espai polític del qual formes part és inacceptable. És una mostra de com es menysprea la creativitat, la cultura i el pensament des de llocs que continuen sent dominants. Estic enfadat amb la sensació que un espai del qual he format part, i que m'ha cridat des del principi, ara considera que ja no soc vàlid. I em pregunto: per què em trucàveu? Per què comptàveu amb la meva opinió i el meu capital social? Tinc la sensació que com a espai polític no hem envellit bé. Ens hem institucionalitzat massa ràpid.      

Creu que han perdut les ganes de canvi?

Han perdut l'audàcia i també les ganes. I avui perdre les ganes de canvi és una irresponsabilitat absoluta. No n'hi ha prou amb dir "frenarem a la ultradreta". Com ho faràs amb aquest discurs ranci? La ultradreta no és un problema moral: és un negoci perfectament orquestrat. Li és igual la gent, la qual cosa vol és mà d'obra cada vegada més barata i dividida.

Què en penses del turisme, un dels principals problemes de la ciutat?

Tinc clar que el turisme és la tapadora perfecta de l'economia delinqüent: blanqueig de capitals, especulació brutal. Més que acabar amb el turisme, cal deixar de pensar que és l'única solució econòmica d'una ciutat. Falta imaginació. Barcelona podria ser una ciutat de formació, creació, art, refugi i debat. Un lloc al qual es vingui a viure i a entendre una cultura, no un parc temàtic ni un zoo. Vull treure-li al turisme aquest lloc central que ho envaeix tot. I podem pensar i imaginar coses. Per exemple, per què no fem franges horàries al transport públic perquè els turistes no envaeixin el metro en hora punta?       

  El turisme és la tapadora perfecta de l'economia delinqüent: blanqueig de capitals, especulació brutal  

T'inclines per fer del català una llengua "amable". Hi ha gent que no hi està d'acord. 

Quan parlo d'això, no parlo només de cursos reglats, sinó també d'aprendre català d'una manera informal, quotidiana, apropant-lo a la gent. Ara mateix, si surts al carrer i intentes parlar català a les botigues, és molt difícil: et responen en anglès o en castellà. I aquí hem de fer alguna cosa.

Des de la Generalitat hi ha campanyes d'aprenentatge del català, però no hi ha dotació pressupostària suficient. Llavors, de què estem parlant? Al final, no és tan important si jo parlo millor o pitjor el català. El que importa és si, com a alcalde, impulso polítiques d'aprenentatge i de presència del català i no crec gens en la imposició punitiva.  No crec que res hagi de ser difícil o un càstig: no és la meva manera de veure el món.

Un dels arguments contra tu és la inexperiència.

 Sé gestionar equips, il·lusionar-los, escoltar gent més intel·ligent que jo  

De quina inexperiència parlen? He dirigit programes de televisió amb cent persones a càrrec. He gestionat equips de trenta, quaranta o cinquanta persones. No he estat mal cap, no m'odien. Sé gestionar equips, il·lusionar-los, escoltar gent més intel·ligent que jo, i només em rodejo de gent millor que jo. Ada Colau no posava les llambordes ni els llums de Nadal. Gestionava equips excel·lents. L'Ajuntament està ple de gent molt vàlida. Jo tinc experiència a no vetar talent i a posar la gent adequada als llocs adequats.      

Quins són els seus referents polítics?

Antanas Mockus, exalcalde de Bogotà, Alexandria Ocasio-Cortez i Ada Colau. 

Per acabar: quin és el seu lloc preferit de Barcelona?

M'encanta la carretera de les Aigües, una plaça darrere la Central del Raval que mai recordo com es diu, el Teatre Lliure de Gràcia, casa meva, les cases dels amics.

I algun lloc que no t'agradi gens?

Montjuïc, però la part de la Fira, les fonts… em fa una mica de por. Té una arquitectura com de règim. S'assembla una mica a Madrid. Els centres comercials també em fan molta tristesa. I la plaça de toros.