Troba un polític per Sant Jordi

Veure polítics per Sant Jordi és molt més fàcil que veure escriptors. Els escriptors famosos són difícils de discernir, perquè estan rodejats de fans excitats. Estan reservats a les persones amb paciència, que fan cues llarguíssimes, o a les molt altes, que poden veure per sobre les masses. Els escriptors poc coneguts també són complicats de trobar. No estem acostumats a les seves cares, i hi ha grans probabilitats que els confonguem amb el llibreter o amb un pobre home que passava per allà. En canvi, els polítics són fàcils de identificar i ens hi podem apropar fàcilment, ja que ningú els hi fa massa cas. Estan una mica perduts: no saben si avui és un dia per fer proclames i enfadar-se, o un dia per fer veure que són normals, que a ells també els hi agrada comprar un llibre, passejar entre parades de flors i posar-se morenos amb el sol de les Rambles. Saben que han d'estar per allà, però no tenen gaire idea de què fer.

Malgrat el desconcert dels seus líders, els militants de cada partit treuen la seva paradeta amb puntualitat. Sembla que l'esquerra política, aquest any, s'ha agrupat al voltant de la parada de metro de Drassanes. Passegem una mica: veurem l'estand d'ERC, on hi ha els típics llibres independentistes i alguns d'història catalana. Sense arriscar-se massa, els líders del partit, Oriol Junqueras i Marta Rovira, han escombrat cap a casa i han recomanat -per Twitter- obres de Jaume Cabré i Carles Capdevila. Si seguim caminant arribem a l'espai de la CUP, on -sorprenentment- podem trobar des d'un assaig sobre les Panteres Negres fins a una anàlisi històrica sobre el Noucentisme. Però els més punkis han estat els del PSC, que -en un atac de genialitat absoluta- han posat en primera línia l'última novel·la de Pilar Rahola.

Al cap d'una estona veiem el primer polític del dia: Xavier Domènech, representant dels Comuns a Madrid. Ve abrigat amb un jersei de llana i una caçadora negra, malgrat el sol asfixiant del matí. Ja hem avisat que, per Sant Jordi, els polítics van una mica perduts. Els periodistes el rodegen. Dues senyores passen pel costat:

- ''Qui és aquest?''

- ''És el Domènech!''- contesta l'altra, excitadíssima, com si acabés d'encertar una pregunta del Trivial.

Amb tots els polítics passa igual: la gent els veu, endevina el nom i continua caminant, sense pensar-hi més. El senyor Domènech comença a parlar i, com faran la resta de polítics per Sant Jordi, assegura que els llibres son importantíssims. Cap polític, avui en dia, dirà que els llibres només són una mica importants. O que una cosa són els llibres i una altre la literatura. O que algunes novel·les serien bones com a paper de vàter. O que hi ha hagut dictadors que eren grandíssims lectors.

Sant Jordi és amor

Si pugem per les Rambles, admirarem en tot el seu esplendor la parafernàlia anual de llibres i roses. Fins que arribem a Plaça Catalunya, no veurem gaire presència política. Podrem dedicar-nos, llavors, a celebrar l'art de titular, i aplaudir exemples magnífics com Menshealth, el gran libro de los entrenamientos, España con dos cojones, Lidera tu vida y emprende tus sueños, Stop gordofobia o El castor estressat. D'altra banda, observarem que un percentatge menor de les roses en venda són vermelles. La majoria són roses blanques, blaves, mixtes, reduïdes, de cartró, comestibles, o de peluix. Algunes promouen el masoquisme, com la rosa-cactus, i d'altres arriben a paradigmes ètics, com les roses solidàries.

Mirarem cap a dalt, i gaudirem dels cartells que el nostre Ajuntament ha preparat per celebrar la festa dels catalans. El lema: ''Sant Jordi és amor''. A cada tros de tela apareix un parell de personatges ballant una mena de tango amb actitud passional. Podem veure per exemple, un cavaller o cavallera (no arriscarem en qüestions de gènere) refregant-se amb un lampista. O l'escollit per l'alcaldessa Colau com a portada del seu Twitter: un altre guerrer que, en aquest cas, dansa amb un cavall que té, en canvi d'ulls, cors dibuixats. Sabem que l'amor entre animals i humans s'anomena zoofília, però l'Ajuntament ens hauria de il·lustrar -davant d'un altre dibuix que mostra un pirata ballant amb un drac enamorat- sobre com cataloguem l'afecte eròtic entre bèsties fantàstiques i persones.

Tenim la prova que Sant Jordi és, en bona mesura, cursileria, a l'Avinguda del Portal del Àngel. Una llarga cua d'adolescents excitades espera l'autògraf d'un senyor italià que va vestit amb americana i una gorra texana. Es diu Federico Moccia, il·lustre creador de títols que podrien ser confosos amb cançons de bachata, com Tengo ganas de ti o Perdona si te llamo amor. Amb un somriure, rep cada noia que li porta un llibre, xerra una mica amb ella -alguna comença a fer saltironets d'alegria-, li fa dos petons i es fan una foto plegats. Les noies marxen contentíssimes i abraçades als seus llibres. Una d'elles defineix Moccia, cridant feliç a la orella del seu nòvio: ''És tan monooooo!''.

Els senyors monos que fan llibres (una cosa és ser escriptor i l'altre escriure llibres) tenen molt èxit, i també els senyors enfadats que fan llibres. A la mateixa Plaça Catalunya, una cua llarguíssima va fins a un estand on suposadament hi ha Risto Mejide, encara que -entre tanta gent- només es pot veure el cartell que l'anuncia. A poca distància, diversos mossos d'esquadra passegen per la plaça amb fusells gegants entre les mans. Sento dir a un parell de nois que, no massa lluny, està firmant llibres un youtuber famós.

Les roses són de dretes

Un cop arribem al Passeig de Gràcia, la fauna política torna a aparèixer. Els militants de Ciutadans han plantat una parada taronja llampant, on no hi ha llibres, però sí un munt de petites roses mixtes, de color groc, taronja i vermell. Inés Arrimadas, la líder del partit a Catalunya, elogia davant de periodistes i curiosos les bondats quasi divines dels llibres i les roses. Un fan de la diputada diu, mig decepcionat: ''Parece que hoy va a ser difícil hacerse un selfie con Inés''.

Si ens desviem per Rambla Catalunya, observem un estand llunyà, de color blau, amb el lema ''La Catalunya valenta''. Sota aquest eslògan, que podria servir per a qualsevol partit, veiem les sigles del Partido Popular. Si ens apropem, comencen a aparèixer els polos i la gomina. La parada està acompanyada per grans roses vermelles, i es regalen globus blaus. Es venen obres com El libro negro de la izquierda española, El libro negro de la independencia o Introducción a la prevención del delito. El líder badaloní, Xavier García Albiol, sobresurt amb els seus dos metres d'atura entre els militants i les àvies vestides de diumenge. No trobem Andrea Levy, una de les lectores més famoses de la política catalana. Sol aconsellar sobre llibres a Twitter, i avui ha estat -potser- l'única que s'ha atrevit a recomanar un clàssic, les cartes entre Henry Miller i Anaïs Nin.

Pujant pel carrer, de casualitat, ens trobem amb Patxi López, que resulta que està de campanya per Catalunya aprofitant la Diada. Està fent-se fotos amb alguns seguidors, però posa una cara seria i una mica estressada. Se'l nota perdut, com si no acabés de saber què està fent per aquí. Es veu que Pedro Sánchez també ronda per la ciutat per promoure la seva candidatura. Per la seva banda, Susana Díaz ha dit que no podia venir però estaria ''emocionalment'' a Catalunya, malgrat no sapiguem gaire que vol dir això.

Rambla Catalunya a dalt, comencen a aparèixer les camises blanques, marca de la casa del Partit Demòcrata Català. Una senyora li diu a una altre: ''Aiii, espero que veiem al Mas!''. Les Joventuts Nacionalistes de Catalunya venen samarretes de ''Catalonia is not Spain'' i alguns complements de folclorisme indepe. A l'estand del PDECat ressalten les biografies sobre Puigdemont i els llibres escrits per Puigdemont (costa diferenciar-los). Però la immensa majoria de la taula està dedicada a que la gent firmi el Pacte Nacional pel Referèndum. No para d'aparèixer gent per signar. Quan han acabat marxen contents, amb un globus groc de regal.