Exili"No som els primers ni els únics exiliats"

Conversem amb l’activista del CDR d'Esplugues Adrià Carrasco (Esplugues de Llobregat, 1993) i el raper Josep Miquel Arenas, Valtònyc (Sineu, 1993). Tots dos van arribar a Bèlgica fugint de la justícia i la policia espanyola. El primer, acusat inicialment d'un delicte de terrorisme -descartat des de fa mesos per l'Audiència Nacional- per la seva suposada participació en les accions d’obertura de peatges que els CDR van impulsar durant un temps. El segon, acusat (i sentenciat) d’un delicte d’apologia del terrorisme, per diverses frases incloses a les seves cançons.

Malgrat que Valtònyc va arribar unes setmanes abans, fa al voltant d'un any que ambdós es troben a Bèlgica. I després d’uns mesos inicials de discreció ara, concretament, fan vida normal a Brussel·les. Ja han aconseguit estabilitat laboral, ja que Valtònyc treballa com a informàtic i Adrià Carrasco es dedica a l’edició musical. S’han fet als usos i costums belgues i mantenen relació fluida amb casa seva. Valtònyc i Adrià Carrasco parlen de la seva vivència a l’exili i aclareixen diversos aspectes de la seva situació.

Podrà Adrià Carrasco tornar a casa en breu?

En el cas de Carrasco, els esdeveniments s’han accelerat des que l’Audiència Nacional es va inhibir del cas i el va remetre a l’Audiència provincial de Barcelona, on se suposa que s’ha comès el delicte. D’aquí l’han reenviat a Granollers i Vilanova (on es van cometre els fets dels peatges), però encara no l’han assumit i, per tant, ningú l’està investigant. Però tampoc ningú l’ha arxivat.

"Com que és un cas que no té cap mena de fonament jurídic ni existeix cap prova, cap jutge vol agafar la causa. Però tampoc tenen valor per arxivar-lo, perquè suposaria dir que l’acusació no era tal i que se’ls en va anar l’olla", explica Carrasco. O sigui: El cas està al llimb jurídic. Tanmateix, tampoc té intenció de tornar, com es va especular una vegada coneguda la decisió de l’Audiència Nacional de deixar-lo d'investigar per terrorisme, en la mateixa causa que també ha suposat el confinament a Viladecans de Tamara Carrasco. "Jo encara tinc una ordre de cerca a Espanya. Em vaig escapar davant els seus nassos. I crec que això em faria que em detinguessin amb una probabilitat del 90%, i que estigués en presó preventiva fins el dia del judici. I davant d’aquest dubte, prefereixo no tornar", explica Carrasco.

A més a més, els CDR segueixen sent investigats i no és descartable que siguin catalogats com a organització delictiva. "I si això passés, tindrien més fàcil tornar acusar-nos de terrorisme". Però, especula amb quan arribarà el dia del seu retorn? "Porto quasi un any i he aprés a no estar vivint pensant en possible escenaris, perquè sinó et tornes boig. Intento viure al dia i no fer-me paranoies".

I Valtònyc, encara té un jutjat on recórrer?

En el cas de Valtònyc, el mallorquí està absolt de tot a Bèlgica, però a l’Estat espanyol la Fiscalia va recórrer i ara està pendent que la justícia belga contesti. De tota manera, la possibilitat jurídica de poder tornar, tanmateix, encara no està clara. Dependrà del que digui el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg. Si allà l’absolen, podria tornar a casa i l’Estat espanyol l’hauria d’indemnitzar. Però pot passar d’aquí dos anys, tres, cinc...

En tot cas, Valtònyc destaca que això no és el més important, ja que només és el punt de vista individual. "Allò primordial és el col·lectiu. Hi ha 18 persones condemnades a presó i necessitam una solució col·lectiva i no individual", explica. I afegeix: "La solució individual jo ja la tenc: aquí sóc un ciutadà europeu més i sóc lliure. I he seguit cantant, fent concerts...".

El cas de Josep Miquel Arenas ve de lluny. Va ser denunciat i detingut el 2012. Condemnat el 2018. I ara som al 2019. I té perspectives de quedar-se a Brussel·les. O almenys, no és pas tornar a viure a Mallorca. "Sincerament, aquí no hi ha sol ni platja ni paella, però sí que hi ha drets laborals i una justícia justa i gent molt respectuosa. Un país europeu. Que no és que Europa sigui exemple de res, però és que Espanya està tan endarrerida, que pareix que aquí viuen 50 anys endavant. Tan de bo Espanya tingués una mentalitat més europea". I enumera algunes de les virtuts del sistema belga: "Aquí per exemple l’atur és vitalici (que diu molt), un 99% de les empreses estan sindicalitzades, el sou mínim és de 1.600 euros. No tinc pensat tornar a viure [a Mallorca] perquè sincerament m’agrada més la vida aquí. Podria tornar de vacances, de visita, però no per viure".

Es troben bé a l’exili?

Es difícil percebre l’estat de les persones en una conversa d’una hora. Tot i així, tant Valtònyc com Adri Carrasco es mostren animats, conversadors i aparentment feliços. Va l’Adri: "D’estat anímic estic molt bé. I ja m’he fet a la idea que visc aquí, a Brussel·les. I és clar que trobo a faltar la gent, però he aprés a estar content allà on estigui, a què no m’afecti tan l’entorn. I ho porto bastant bé". A més a més, fa un afegitó molt revelador: "A part, no som els únics ni som els primers. I l’exili d’ara no té res a veure amb el d’abans. Puc parlar cada dia amb la meva gent, si em ve de gust. Tenim mitjans per comunicar-nos directament. I això fa que no em senti tan lluny d’allà. És més fàcil de portar". Carrasco també ha participat de la lluita contra els Centre Fermeé (els CIEs belgus) i les deportacions de persones migrades. Amb el CDR ho ha provat: "Però és frustrant intentar militar des d’aquí".

Valtònyc també ha estabilitzat la seva vida. Viu tot sol, treballa d’informàtic i segueix la seva carrera musical. Tant és així que acaba de publicar un nou disc, barrejant jazz amb el seu rap. Es titula Peit Hein, en referència al cèlebre pirata neerlandès. El raper explica la història: "Fou capturat per Nova Espanya, però es va fugar i després va fer guerra va enfonsar l’economia espanyola i va degradar la seva imatge internacionalment. I va tornar a cada com un heroi nacional".

Fa un any que Valtònyc està centrat en aquest disc. Tot l’any de l’exili. I la situació a Bèlgica, diu, l’ha afavorit. "Aquí a Bèlgica se respecta molt la cultura i l’Estat belga m’ha finançat tot el disc. Tot. Fins el darrer cèntim. Ja m’ha ajudat més que els de Podemos". Potser que els lectors es trobin amb la sorpresa que Valtònyc, aparentment, actua en un festival musical a l’Estat espanyol. Però no serà així: és una forma de suport. O no? "Em pareix molt heavy posar el meu nom a un cartell de festival i que no tingui cap transcendència econòmica per ajudar-me a pagar els advocats. És un poc de postureig, per rentar-se la consciència". Però també matisa que hi ha altres festivals que sí l’ajuden o li demanen un vídeo, per projectar als macro-escenaris. I els grups de suport a Mallorca: "Hi ha gent que s’ha organitzat i ha fet moltes coses per jo, de veres".

Estan patint seguiments policials?

Tots dos mostren un cert escepticisme. O una resta d’importància. Adrià Carrasco, per exemple, assegura no haver notat cap seguiment molt clar, tot i que es mostra convençut que saben on és i que el tenen més o menys controlat. Però així com els exconsellers potser son caça major, Carrasco creu que en el seu cas no sap si el veuen com a una amenaça tan gran com per dedicar-hi gaire esforç. "Tot i que el dia de l’incident amb Josep Borrell no els hi va fer gaire gràcia", afegeix. Valtònyc també l’intenta llevar transcendència: "És que t’acabes tornant paranoic. Vaig estar els quatre primers mesos sense poder sortir de casa!". Tot i així, apunta que quan rep visites de perfils mediàtics, com l’Arnaldo Otegi, mira de trobar-se a llocs discrets on no els puguin fer fotos.

Quina relació tenen amb la resta de l’exili?

Tots dos formen part del grup de ciutadans fugits pràcticament en el mateix període de temps, juntament amb Carles Puigdemont, Toni Comin, Meritxell Serret i Lluís Puig (Bèlgica), Anna Gabriel i Marta Rovira (Suïssa) i Clara Ponsatí (Escòcia). "La relació amb els altres catalans és bona, ens intentem ajudar mútuament en el que podem", assegura Carrasco.

Igualment, Valtònyc explica que ha fet especial relació amb Lluís Puig: "És una persona molt propera. Em recorda molt a mumpare, sempre m’ha ajudat molt. Ha vengut a tots els judicis a la porta. I el Nadal el vàrem passar plegats amb la seva família, a una casa de camp". I afegeix: "Amb els altres també he fet pinya, però més a nivell antirepressiu". En tot cas, Valtònyc visita sovint Waterloo. "Jo vaig a la Casa de la República com si fos ca meva. Vaig allà i si puc arreglar una impressora que no els funciona, idò això. O per fer un vídeo. I vaig allà quan vull. I si un dia necessit ajuda els hi deman i ja està. La Casa de la República s’ha convertit un símbol antirepressiu. Si algú malauradament s’ha d’exiliar, allà hi trobarà ajuda".

Han aconseguit internacionalitzar el seu cas?

En aquest aspecte, sembla que els dos joves han viscut camins lleugerament diferents. Certament, el raper Valtònyc ha adquirit una gran repercussió mediàtica. A l’estat espanyol, perquè no es relaciona amb el Procés. I a més a més, te la singularitat musical. En el cas d’Adrià Carrasco, l’atenció mediàtica ha estat sense dubte menor a la dels altres exiliats a Brussel·les. En part pot respondre a la seva pertinença al CDR (i per tant, fora del mainstream del Procés, que suposen PDeCAT i ERC). O a la seva condició de "civil", en contraposició als polítics electes.

En tot cas Carrasco es mostra pessimista. "La veritat és que a poca gent l’interessa el meu cas. Si ja és difícil explicar que hi ha polítics a la presó i a l’exili, malgrat que tenen una atenció mediàtica més forta, per la gent ‘civil’ és molt més difícil captar la seva atenció". Posa com a exemple que quan va fer la seva primera roda de premsa, van enviar la convocatòria a 350 mitjans de comunicació amb corresponsalia a Brussel·les. "I només va venir un diari letó i un altre mitjà estranger". En tot cas, assegura que ara mateix l’interessa més explicar-se a l’Estat espanyol. Per això va assistir a una conferència de Josep Borrell i així poder confrontar. "Per intentar fer-me veure i no estar invisibilitzat", explica.

Confien en què Europa els escolti?

Però la seva visió és "molt pessimista" i li resta importància als objectius d’internacionalització del seu cas que pugui assolir en el futur des de Brussel·les. "De fet, jo vaig venir aquí per recomanació del meu advocat, no pas perquè sigui un fanàtic del projecte europeu. De fet, sóc bastant escèptic amb les polítiques de la Unió Europea". Malgrat que Valtònyc tampoc és simpatitzant de l’actual UE neoliberal, sí que destaca que es va exiliar a Brussel·les per denunciar la manca d’expressió a l’Estat. I no li va passar pel cap anar a Suïssa, que també és ciutat diplomàtica? "Era molt car i tenia una manca de xarxa". Mentrestant, assegura, el seu dia a dia és "una internacionalització constant".

I entre tot, Carrasco relativitza: "Per a nosaltres és greu, perquè ho estem vivint en primera persona. Però és una anècdota, si ho contextualitzes, perquè hi ha gent que està sent bombardejada i morint a Gaza".