Reduir la concentració empresarial i reforçar la producció local: eines per millorar la sobirania alimentària catalana

Des de l'esclat de la guerra d'Ucraïna, ara fa més de quatre anys, l'accés als recursos energètics i alimentaris s'ha convertit en una qüestió estratègica, que acaba marcant les polítiques públiques i la seva aposta per un determinat model econòmic. A aquesta necessitat, s'hi han sumat episodis com la inflació, la sequera, la guerra comercial o les tensions geoestratègiques derivades dels conflictes bèl·lics. En aquest context, la sobirania alimentària, o almenys la importància de garantir-ne una certa autosuficiència de productes bàsics, s'han situat al centre del debat. 

Fa pocs dies, l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) ha publicat l'informe Entre el camp i la taula, les cadenes de subministrament agroalimentari a Catalunya, en el qual analitza qui controla l'alimentació a Catalunya i quines polítiques cal impulsar per assegurar-ne el futur. Una de les conclusions és que en els darrers 60 anys, s'ha viscut una reordenació de les cadenes de subministrament agroalimentari. Com a exemple, IDRA indica que cinc empreses controlen tot el procés de transformació del sector carni, des del sacrifici de l'animal fins a la distribució i l'exportació.

A més de la industrialització del sector primari, amb un increment del consum de carn i dels productes ultraprocessats, l'estudi posa el focus en el model alimentari, de forma que s'han afavorit els circuits llargs de comercialització i la concentració de l'oferta. IDRA al·ludeix a què una desena de cadenes de supermercats copen el 65% de les vendes, mentre un 30% dels aliments es malbaraten. Així, l'estudi atribueix a algunes decisions polítiques la desaparició de figues com el comerç de proximitat, els mercats de pagès o la fortalesa de les cooperatives de consum.

Canvi d'orientació política

L'investigador d'IDRA i autor de l'informe, Adrià Rodríguez, afirma que "l'agricultura catalana està travessant un procés d'industrialització i concentració empresarial". Aquest fenomen ha derivat en la destrucció de llocs de treball al sector primari i del teixit econòmic al món rural. Aterrant la realitat en dades, Rodríguez precisa que s'ha produït "un fort declivi de la pagesia i en 40 anys han desaparegut 15.000 explotacions ramaderes i 150 escorxadors locals".

En 40 anys han desaparegut 15.000 explotacions ramaderes i 150 escorxadors locals a Catalunya

Per tot plegat, l'investigador assenyala que s'ha "deixat un territori fragmentat, que deixa pas a l'expansió d'incendis forestals". Respecte a l'alimentació, les conseqüències impliquen "un menjar cada cop més car, menys saludable i menys sostenible i una pagesia cada cop més precaritzada". Com a conclusió, afegeix que "cal un sistema alimentari sostenible, capaç de garantir unes condicions laborals dignes i una alimentació saludable i assequible".

La convivència d'una agricultura més industrial i una basada en les petites explotacions no només és possible, sinó que resulta necessària. Aquesta és la tesi que defensa l'economista especialitzat en agroalimentació i fundador de l'Observatori d'Economia Agroalimentària del Col·legi d'Economistes (Obealimentària), Francesc Reguant. Tot i que admet que "a Catalunya no assolirem un grau d'autosuficiència per produir aliments per vuit milions de persones, hem de donar suport als petits productors sense demonitzar el sistema tradicional".

Reguant advoca per "no anar en contra de sector primari, col·locant plaques solars als terrenys de conreu i atacar els regadius". Segons apunta, Catalunya no està duent a terme polítiques per millorar la sobirania alimentària. Com a mesures immediates, menciona "cuidar el sòl agrari i millorar les tecnologies productives, cosa que ens permetrà optimitzar el regadiu davant d'episodis de sequera més intensos i freqüents".

Paral·lelament, critica el que defineix com una "agricultura de postal", basada en explotacions testimonials que, segons diu, difícilment poden garantir el subministrament alimentari. La intensificació sostenible de la producció, alineada amb les recomanacions de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) i el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) és, al seu entendre, una de les claus per reforçar la sobirania alimentària.

Governança territorial

Unió de Pagesos (UP), el sindicat majoritari al camp català, critica que un dels instruments que hauria de facilitar el desplegament d'una agricultura competitiva, la Política Agrícola Comuna (PAC), no resol els reptes pendents. En un acte celebrat a mitjan juliol a la seu del Departament d'Agricultura sobre el posicionament català davant la PAC 2028-2034, UP rebutja els plantejaments sobre governança territorial, el disseny de la futura política agrària i el finançament de la PAC.

La coordinadora nacional d'UP, Raquel Serrat, matisa que la nova PAC hauria de "reforçar el suport a la pagesia professional, garantir una renda digna a les explotacions agràries i mantenir la sobirania alimentària com a objectiu estratègic de la Unió Europea". Per aquest motiu, el sindicat considera que els ajuts han d'orientar-se prioritàriament a les persones que viuen de l'activitat agrària i asseguren la producció d'aliments i la gestió del territori.

Davant la incertesa geopolítica, el canvi climàtic i la pressió sobre els recursos naturals, el debat sobre la sobirania alimentària va més enllà del sector agrari per erigir-se en una qüestió cabdal en relació amb el model econòmic i social. La importància de garantir l'arribada d'aliments, cuidar el sòl productiu i assolir la viabilitat econòmica de la pagesia obliga a repensar les polítiques públiques. El repte passa ara per trobar un equilibri entre la competitivitat d'un sector agroalimentari industrialitzar i potenciar un model que doni suport a la producció local, la cohesió territorial i la capacitat de Catalunya per afrontar futures crisis alimentàries.