Entrevista a Sònia Calvó i João França, periodistes"Quan mires les polítiques migratòries de l'Estat espanyol i d'Europa t'adones que no estem tan lluny dels Estats Units de Trump"

Nou entrevistes a persones migrades expertes en temes diversos, des d'educació i investigació, fins a comunicació i dret, són els protagonistes del llibre I tu, d'on ets? (Pagès Editors) en què els periodistes Sònia Calvó i João França posen sobre la taula els reptes d'una societat diversa donant veu a persones migrades. Ho fan, però, sense seguir el discurs habitual en què el focus es posa en les històries personals de migració, sinó que parlen de política i fan política a cada pàgina.

Per què fer ara aquest llibre?

Va ser un encàrrec que ens van fer des de l'editorial Pagès. La idea era parlar de migració en un moment en què és més important que mai fer-ho a causa de l'auge de l'extrema dreta, el creixement d'Aliança Catalana i l'augment de discursos racistes i xenòfobs.

Com el vau plantejar?

Per nosaltres era important que no fos un llibre d'experts que parlessin sobre migració ni un llibre de relats en primera persona, que potser és al que estem més habituats. Tenim persones a Catalunya que són migrants o filles de migrants i que són expertes en molts temes diferents. El que esperaríem és que se les tingués en compte i no només per parlar de migracions. Hi ha molta gent que no és migrant, ni filla de migrants, i que en sap molt de migracions al país, però creiem que tenen molts altres espais on se les té en compte.

Intenteu així trencar els tòpics sobre els discursos de migració?

Ens vam plantejar que no podem parlar de migracions sense parlar de racisme. El llibre vol trencar els discursos tòpics sobre la migració. Quan parlem de migracions ens preocupa qui pateix més violència institucional, des de les fronteres fins al dia a dia, però volem trencar amb aquesta idea que migrar és migrar només des del sud global dels països pobres, cap al nord i els països rics. Migrar és una cosa que fem les persones.

Però no totes les migracions es conceben de la mateixa manera.

A l'entrevista de la Fabiola Mancinelli, que va migrar des d'Itàlia, es parla d'una realitat molt diferent d'altres que apareixen. Ella fa recerca, precisament, sobre persones que migren des de països potser més rics, o amb situacions econòmiques més favorables. Trenca el tòpic que migrar és una cosa de pobrissons i posa sobre la taula que, quan parlem de migracions, el problema que tenim és el racisme i no el fet de migrar.

Al llibre queda clar que Catalunya és racista; això no vol dir que ho sigui més que altres, però és evident que és racista

Catalunya és racista?

Al llibre queda clar que sí. No vol dir que ho sigui més que altres, però és evident que és racista. El racisme ha estructurat la nostra societat històricament.  
​
​El Cheikh Drame a la seva entrevista explica que el racisme no és una qüestió moral de ser bones persones o males persones, que també. Sobretot, és una qüestió d’un sistema que reprodueix unes dinàmiques de desigualtat: segregació urbana als barris, segregació escolar, segregació al mercat de treball...

El racisme s'ha normalitzat?

Tu pots ser molt bona persona, però hi ha moltes actituds racistes que no arriben a l'extrem. Passa com amb el masclisme. Abans tu t'imaginaves un masclista i era un guàrdia civil cunyat dient que les dones han d'estar a la cuina, però hem après, com a societat, que el masclisme són moltes més coses i que està molt inserit al nostre dia a dia. Amb el racisme passa el mateix, no és un senyor neonazi aixecant el braç i dient que deportin als negres, que també, però és una estructura i estem envoltades d'això.

Com us imagineu vosaltres la Catalunya del futur?

Sònia Calvó: Recordo escoltar a la Zuhal Sherzad, una de les dones que surt a Dones en lluita, en un acte de la revista 5W al CCCB que deia que estem com obligats a tenir aquest optimisme i a tirar endavant perquè sinó quin és el pla B? Què és el que ens queda? Per molt negre que ho veiem tot i per complicat que sigui, perquè realment a les enquestes surt el que surt i la realitat cada vegada és més complicada, hem de ser optimistes. Si no ens agrada el que veiem, hem d'intentar fer alguna cosa per canviar-ho. 

João França: Jo crec que un element que hem intentat fer molt present al llibre és la idea del present. No és que Catalunya serà un país més divers, no és que vindrà migració, sinó que ja és el país en què vivim. Hem de reconèixer que això no és una cosa nova i que no es pot canviar. Per pensar en el futur hem de pensar en el que tenim. Aquí hi ha un problema, perquè tenim la societat molt segregada i hi ha qui pensa que això no és així, al mateix temps que hi ha qui creu que hi ha molta més migració de la que realment hi ha. 

El repte polític és construir una societat amb més drets i més llibertats

Què implica reconèixer aquest present?

Hi ha persones a qui els pot generar incomoditat veure com el seu entorn canvia o com arriben pràctiques culturals i religioses que potser no eren tan visibles ni tan presents i ara també són part de la societat. El repte de futur és què volem construir amb això? No és que ens puguin agafar a tots els qui hem arribat aquí i deportar-nos, no és possible, per molt que hi hagi discursos que ho defensin. El debat és si tenim drets o no tenim drets. Si no tenim drets, el que tenim és una societat més desigual i això és pitjor per a tothom.

I podem ser optimistes que ho aconseguirem?

El repte polític és construir una societat amb més drets i més llibertats. Hi ha molta gent que ens dona molts motius per ser optimistes. Quan mirem el procés de regularització, per exemple, la Victoria Columba, que és una de les portaveus del moviment Regularització Ja, deia que amb aquest procés havíem fet un país millor. Això dona motius per tenir esperança. La gent està fent coses perquè sigui un país igualitari i amb més llibertats per tothom.

Alguna entrevista que us hagi impactat en especial?

L'entrevista a la Crisitna Zhang Yu, per exemple, titulem sobre un tema que és purament educatiu. Tenim un problema a la societat que és la segregació escolar i això té a veure amb com es construeix la desigualtat a la nostra societat.
​
També hi ha l'entrevista a Fabiola Mancinelli, que probablement incomodarà molta gent perquè diu coses contraintuïtives del discurs majoritari. Parla de com aquest odi cap a l'expat que interpel·la a molta gent, i el discurs contra el migrant no estan a tanta distància, i es pregunta, com s'estableix aquesta diferència?

De l'entrevista amb Florencia Brizuela és interessant que explica com és estar sempre en dos llocs constants: estar aquí i al lloc d'origen. Explicava molt bé en una pregunta que quan va amb les seves amigues d'origen llatinoamericà de turisme al Marroc, les llegeixen d'una manera, però que després van a Mèxic i les llegeixen d'una altra, i a Barcelona d'una altra, i quan van a Salta, a l'Argentina, d'on són elles, les llegeixen d'una manera diferent. La integració, al final, és una part personal i una part de l'entorn.
​
En conjunt, és interessant poder pensar en com es construeix la diferència. Hi ha dinàmiques socials i polítiques que estan fent que tu siguis diferent d'un altre, però aquestes diferències no són essencials, no són perquè tu has nascut allà o aquí, ni pel color de pell. Són dinàmiques socials i de poder.

La llei d'estrangeria és un exemple de com es construeix la diferència?

Hi ha un element central, que és que la llei d'estrangeria no es regeix pels drets de les persones migrants, ni per la llei internacional, ni pels drets humans, sinó que es regeix per les necessitats del mercat de treball espanyol. Si pensem en el marc dels drets humans, hi ha persones que no tenen drets i persones que tenen drets perquè són ciutadanes o no són ciutadanes.
​
El que fa la llei d'estrangeria i la legislació europea és crear espais de no drets en què les persones estan totalment privades de drets que la resta considerem bàsics perquè tenim una nacionalitat. La gent no és prou conscient d'això. Quan hi ha debat sobre migració, primer hi ha molta desinformació, perquè, per exemple, les persones que no tenen una situació regular no poden rebre cap mena d’ajuda directa de l’estat per més que s’omplin la boca dient això. Segon, hi ha una inconsciència total de tot allò a què estàs exposat pel fet de no tenir una situació regulada.

Ser migrant implica no tenir dret a una cosa tan simple com deixar una feina que no t'agrada 

Per exemple?

El cas més brutal d'això és el cas de les treballadores de la llar i de les cures. El fet d'estar sense papers, depenent de la persona per la qual treballes, vivint a casa seva, exposada a tota mena d'abusos i de violències i, fins fa molt poc, no s’ha reconegut a l'Estat espanyol el conveni de l'organització internacional del treball que els reconeix drets que són molt bàsics. No tenien dret a l'atur o els podien fer fora d'un dia per l'altre amb una mà davant i una altra darrere, no tenien cap regulació de la jornada laboral, etc. Aquesta victòria que és de moltes treballadores de la llar autoorganitzades durant molts i molts anys, és una gran victòria, però alhora serveix per a les que tenen una situació regular, la llei continua excloent-les qui no tenen papers.

N'hi ha més al llibre?

Quan fèiem l'entrevista a la Florencia, ens explicava que ella, com a advocada, ha portat diferents casos. Una és gent que se li ha mort un familiar i que no pot marxar perquè està en procés de regularització. També explicava el cas d'un noi que havia deixat la feina perquè no podia més amb una situació abusiva laboral. Però és que ara aquest noi no té un contracte laboral i, per tant, no pot renovar els papers i passarà per un procés de deportació si l’aturen. Ser migrant implica no tenir dret a una cosa tan simple com deixar una feina que no t'agrada o on pateixes violència
​
​També apareix molt quan parles amb la gent la qüestió de no poder anar a veure la teva família, hi ha gent que està aquí, que ha trigat molts anys en poder regular la seva situació, i potser ha estat més d'una dècada sense haver vist la seva família.

A més hi ha moltes incongruències amb qui obté la nacionalitat, oi?

Segons la legislació espanyola tu no tens dret a la nacionalitat pel fet d'haver nascut aquí, és un dret de sang. Per això es dona una situació absurda en què hi ha gent que no ha trepitjat mai l'Estat espanyol que té més drets, com ara participar de les eleccions, i gent que fa anys i anys que viu aquí que no té accés a aquest dret. ​Això és el model que tenim i quan et pares a mirar les polítiques de l'Estat espanyol i d'Europa te n'adones que no estem tan lluny dels Estats Units de Trump.

Què vols dir?

Doncs, per exemple, quan Trump diu que construiran una tanca a la frontera amb Mèxic, ens emportem les mans al cap, però aquí ja feia anys que teníem una tanca a les fronteres de Ceuta i Melilla. També tenim centres d'internament per a persones que no han comès cap mena de delicte, simplement no tenen una situació regular i les han enxampat un dia pel carrer, o les han enganyat perquè anessin a una comissaria. Tot això existeix fa dècades aquí.

Els centres d'internament són un altre tema.

Un dels dos programes 30 minuts que vam fer era sobre cel·les d'aïllament a les presons, que evidentment és un tema molt greu, però vam aconseguir entrar a les presons amb càmera i gravar les cel·les. En canvi, tu demanes entrar a gravar a un CIE i és un lloc absolutament opac on es desconeix què passa dins, on encara hi ha molts problemes perquè la premsa hi pugui accedir. I ho hem normalitzat.  

Quins temes han quedat fora d'aquest llibre, però que no hem de deixar de parlar d'ells?

La qüestió de l'habitatge i el tema de la llengua. Una entrevista que ens va quedar pendent era sobre llengua i diversitat lingüística. Hi ha molta gent que veu la diversitat cultural com una amenaça per a la defensa del català. És important remarcar com pot ser una riquesa. Si vivim en un entorn on reconeixem la diversitat cultural, també hi ha més espai perquè el català pugui florir i connectar amb gent que acaba d'arribar.