Un nou 15-M per l'habitatge desborda la Puerta del Sol de Madrid: "O cau el rentisme o cau el Govern"

El desnonament de la Maricarmen —pensionista de 87 anys amb un 50% de discapacitat— de la casa del barri madrileny del Retiro en la qual residia des de feia set dècades ha estat "la gota que ha fet vessar el got" per a una societat "farta" i "cansada" de l'inaccessible mercat de l'habitatge. El seu desallotjament dimecres passat va servir de detonant per a una indignació continguda que ràpidament es va traduir en mobilitzacions per tot l'Estat.

La manifestació més multitudinària va tenir lloc dissabte 26 de setembre a Madrid, congregant a més de 300.000 persones segons el convocant Sindicat de Llogateres. La marxa va desembocar en una acampada a la Puerta del Sol que, en qüestió d'hores, va passar d'una dotzena de tendes a les prop de dos centenars actuals. La iniciativa compleix ja la seva segona nit amb milers de persones resguardant l'espai i convertint la plaça en l'epicentre de la protesta per un sostre digne, evocant, inevitablement, al moviment dels indignats que va acollir Sol el 15 de maig del 2011 (15-M).

El desnonament de la Maricarmen va encendre la metxa d'un problema latent a Espanya des de fa anys. Un jove assalariat hauria de destinar el 98,7% del seu sou net a llogar un habitatge en solitari, i només el 14,5% dels joves d'entre 16 i 29 anys viu fora de la llar familiar, la pitjor dada des que hi ha registres, segons el Consell de la Joventut d'Espanya. Des de desembre de 2024, l'habitatge encapçala sense interrupció els problemes del país en el baròmetre del CIS. Ni tan sols la crisi migratòria de Ceuta d'aquest estiu va aconseguir desbancar-la.

Hannah, de 30 anys, veïna de Chamberí i militant del Sindicat de Llogateres des de fa dos, va fer aquest pas després que els seus pares patissin un "desnonament invisible". Ella subratlla la càrrega simbòlica del cas: "La Maricarmen tenia totes les característiques perquè fos un cas d'extrema atenció i que indignes a tothom perquè és una persona molt vulnerable, és una senyora gran que porta tota la seva vida vivint al seu pis".

La naturalesa del propietari, la societat Urbagestión, va acabar d'encendre els ànims: "A sobre, qui la desnonava no era un petit propietari, sinó una empresa que es dedicava a especular i que l'únic que volia era especular. Se li van fer ofertes per adquirir l'habitatge o per fins i tot pagar el lloguer i no es va voler perquè l'ànim i la intenció sempre ha estat especular", incideix la jove.

Aquesta espurna va impactar sobre una organització que feia mesos que reforçava els seus fonaments. Diego Fernández, de 27 anys i militant també des de fa dos, contextualitza el moment en el qual arriba aquesta mobilització: "Hi ha hagut un creixement del Sindicat enorme; la manifestació del 13 d'octubre de 2024 –diu recordant l'última gran mobilització pel dret a l'habitatge– va ser massa gran potser, no vam ser capaços d'absorbir tota la il·lusió que s'havia generat, i no obstant això aquests dos anys ens hem dedicat a reforçar aquesta estructura i fer que l'organització creixi".

Al seu judici, el salt qualitatiu respon a una pèrdua de la por generalitzada: "Crec que hem perdut la por; quantes més som i millor organitzades estem veiem que la por canvia de bàndol i això ha estat un catalitzador de tota aquesta ràbia i tot aquest conflicte".

La Laura, de 28 anys i natural de la Corunya, ha arribat a Sol farta de treballar per al seu propietari. "Nosaltres som joves i la meitat no pot marxar de casa als seus pares", resumeix. Ella sí que ho ha aconseguit, encara que a un alt preu: "Jo tinc la sort que me n'he pogut anar de casa a la meva mare, però tot el que guanyo l'hi dono al meu propietari".

Treballa de dilluns a divendres "en una feina, que tampoc és la feina dels meus somnis, per donar-li la meitat del meu sou a un rendista", diu arquejant les celles amb desgana. L'acompanyen cinc amics, alguns coneguts aquesta mateixa setmana. Dos arriben del moviment feminista; uns altres mai havien militat activament. Són el retrat de molts joves sense trajectòria política prèvia als quals l'habitatge ha empès al carrer.

"Ja arriba un punt en què sembla que s'estan fins i tot rient de nosaltres", lamenta Laura, convençuda que la resignació és just el que s'espera de la seva generació: "Que et quedis trist a casa teva: 'Mai podré ser propietària'". Alguna cosa, no obstant, s'ha mogut: "Hi ha un canvi molt gran entre la meva perspectiva d'abans d'ahir o de fa una setmana a la meva perspectiva d'avui".

El que va començar dimecres com una concentració contra el desnonament de la Maricarmen va derivar dissabte en la ocupació física del cor de Madrid. "Això mai sorgeix del no-res", explica la Hannah. "No obstant això, ha estat bastant espontani en el sentit que anem a cop d'actualitat". La resposta va desbordar qualsevol previsió: "Sabíem que hi hauria gent, però no ens pensàvem que hi hagués tanta gent", confessa. El Diego comparteix la sorpresa: "Al principi teníem la preocupació de veure fins a quin punt et seguiran o ens quedarem soles. No ha parat un sol moment de venir gent a seguir muntant tendes".

Avui les tendes de campanya ocupen desordenades la Puerta del Sol. Dues grans lones protegeixen del sol un exèrcit de voluntaris amb petos taronges, el color del sindicat, i al seu voltant se succeeixen assemblees i tallers simultanis sobre resistència pacífica, dret a la vivenda o elaboració de pancartes.

L'acampada és majoritàriament jove, però en les seves rotllanes es creuen totes les edats. Una dona jubilada i ajudada d'un bastó s'acosta a deixar fruita i paper higiènic. "Ja no acceptem més donacions de menjar", li explica envermellida una voluntària. "Estem desbordades", admet, encara que acaba recollint la donació davant la insistència de l'anciana.

Gustavo Riga, de 55 anys, ha arribat des de Guadalajara amb un petit grup del Sindicat de Llogateres de la seva ciutat "a donar suport, perquè Madrid és on més visible és la nostra lluita", encara que adverteix que la Confederació de Sindicats de Llogateres --que agrupa organitzacions de totes les províncies-- ha cridat a replicar l'exemple de la capital per tot el país abans d'aquest dimarts. Bé sigui un sopar, una assemblea, o una acampada, depenent de cada província, de les forces que tingui", diu, "però no ens mourem". La data no és casual: aquest dimarts el Govern espanyol preveu portar al Consell de Ministres el nou reial decret d'habitatge.

El 'decret Maricarmen'

El que ens juguem aquest dimarts és un reial decret llei que després ha de convalidar un Congrés sense majories clares. Aquí va naufragar el primer intent. Al març, el Govern espanyol va aprovar un decret que permetia als llogaters demanar fins a dos anys més de contracte i limitava al 2% la pujada anual del lloguer, però el 28 d'abril PP, Vox, Junts i UPN el van tombar al Congrés per 177 vots davant de 166, amb l'abstenció del PNB.

Al juliol, PSOE i Sumar van anunciar un altre decret per impedir que les famílies vulnerables fossin desnonades sense una alternativa d'habitatge, i el Govern espanyol ni tan sols va arribar a aprovar-lo davant la falta de suports de Junts i Podem. "Es va quedar totalment paralitzat i fa 15 dies era inviable", recorda Gustavo. La Laura no amaga el seu cansament: "Se suposa que tenim un govern d'esquerres i el que proposen és donar beneficis als propietaris". Gustavo va més enllà i converteix el decret en una prova de supervivència per a la coalició: "Si el Reial Decret no s'aprova, no un descafeïnat, això s'emportarà el Govern per davant", adverteix, "perquè no aguantaran. Aquí està tota la seva base de votants".

Els acampats reclamen una cosa més ambiciosa: el decret Maricarmen, un esquema de mesures que la Confederació va presentar el divendres 25 i que exigeix aprovar aquest dimarts. On el decret del març oferia una pròrroga temporal que l'inquilí havia de sol·licitar, el sindicat vol que l'estabilitat sigui la norma. Demana que els contractes es prorroguin de forma generalitzada i es renovin automàticament, sense que el propietari pugui fer fora ningú sense causa, i que es congelin els lloguers actuals, fins i tot quan canvia el contracte.

Exigeix a més que no es pugui desnonar a una persona "tret que hi hagi una alternativa habitacional digna", en paraules de Hannah. Vol també acabar amb el que el sindicat anomena el frau del lloguer de temporada i per habitacions: "Si tu estàs llogant, ja sigui una habitació o un lloguer temporal, es regeixi per les mateixes lleis que si tens un lloguer de llarga durada", explica Hannah, que denuncia un mercat a l'ombra de "contractes que són verbals i que no estan escrits enlloc". Algunes veus van més enllà del text sindical. Hannah proposa "prohibir les compres especulatives, que no es pugui comprar un bloc sencer i ho posis en Airbnb perquè a tu et dóna la gana, quan hi ha gent dormint al carrer, que s'expropiï als fons voltor".

Del que surti dimarts depèn el futur de l'acampada: "Nosaltres tenim molt clar el que considerem que podria solucionar els problemes que tenim les llogateres en aquest país. No sabem si el que es presentarà dimarts donarà resposta a això", explica Hannah. "Si no ho fa, nosaltres sabem que la línia és continuar pressionant". Diego ho formula com un ultimàtum: "O cau el rentisme o cau el Govern espanyol; i si el reial decret manté una mínima porta oberta al rentisme o a l'especulació, des del sindicat ens oposarem i seguirem mobilitzats".

Aquest diumenge, la marxa de la marea verda per l'educació pública madrilenya -unes 10.000 persones segons la Delegació del Govern espanyol- va desembocar a Sol al crit de "llogateres i estudiants unides i endavant" i va tornar a omplir la plaça barrejant el verd de la Marea per l'Escola Pública i el taronja del dret per l'habitatge. El campament es prepara per resistir mentre l'Ajuntament de Madrid demana a la Delegació del Govern que restableixi com més aviat la normalitat. Sobre el campament planeja un possible desallotjament. "De moment no tenim aquesta por, però és veritat que no sabem què pot passar quan es faci de nit", reconeix la Hannah. La Laura confia que aguanti: "Tinc l'esperança i crec que això és literalment el primer dia d'una acampada que durarà".