Mònica Terribas: "El que fa que l'Opus Dei perduri en el temps és la xarxa social i econòmica de suport"

La periodista Mònica Terribas acaba de completar un detallat díptic sobre l'Opus Dei. Primer va documentar la vida de les dones en el premiat —va obtenir un Ondas 2025— documental El minuto heroico, yo también dejé el Opus Dei, i ara la dels homes a El Buen Espíritu: detrás de la puerta del Opus Dei, pel·lícula de tres episodis produïda per The Mediapro Studio i que s'estrena el proper 25 de setembre a HBO Max.

En el treball, 14 homes d'onze països diferents narren les seves experiències personals a l'Opus Dei [que significa Obra de Déu en llatí i a la qual els seus membres de solen referir com "l'Obra"] . Les seves experiències llancen llum sobre el funcionament de la institució, les seves dinàmiques econòmiques i d'influència. Terribas atén Público mitjançant una videotrucada: "A El Buen Espíritu es tracta molt a fons com els sacerdots de l'Opus Dei participen en les estructures de poder de l'obra i com els sagraments sagrats en els mecanismes interns de l'Opus Dei queden compromesos".

"No vull fer spoilers, però aquesta és una qüestió delicada perquè compromet el més sagrat que hi ha a l'Església Catòlica que és la relació entre un fidel a l'Església i el seu confessor. Perquè és estructural, insisteixo. No és un sacerdot. És sistèmic. Per això insisteixo que tant El minuto heroico com El buen espíritu no tenen un afany revengista d'assenyalar persones. No es diu ni un nom, ni de llocs, ni de centres, ni de res, és el sistema que actua d'una manera que fa que això passi", explica l'autora.

Per contextualitzar els testimonis dels 14 protagonistes, el documental compta amb veus expertes, com el catedràtic de dret canònic, també vicari judicial i president del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona, Santiago Bueno Salinas; la professora titular de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i autora del llibre Los hijos del Opus María Esther Fernández Mostaza; la psicòloga clínica i directora-gerent d'Atenció i Investigació en Socioaddiccions, Vega González; el periodista d'investigació i autor d'Opus, Gareth Gore, i la directora de The Deep Dive Project Rebecca Griffin.

¿Existiria El buen espíritu sense El minuto heroico?

No, no existiria. El minuto heroico era una sèrie amb voluntat de començar a explicar a la gent el que era l'Opus Dei al marge del que ja se sabia i s'havia escrit. Hi ha molta rumorologia i poc aterratge en la vida quotidiana. El plantejament de El minuto heroico va ser sempre: 'Aterrarem això en la vida real dels membres de l'Obra, especialment de les dones'. I quan ho vaig fer, em vaig adonar que no podia barrejar homes i dones, perquè la vida de les dones és molt diferent de la dels homes. Són els homes els que governen en l'Obra. Els homes són els que tenen el poder a l'Obra. Són els que poden arribar a ocupar posicions de control i al seu torn ser sacerdots. Les dones hi ha una part que es dediquen als treballs més interiors, domèstics, d'administració, les numeràries auxiliars; després les numeràries poden ser professionals lliures, però mai arriben a ocupar posicions realment de control i poder. Ara alguna sí, però és una minoria. Llavors, per això no vaig voler barrejar mai a El minuto heroico els homes. Però de seguida t'adones que els homes han d'explicar la seva història. Em van començar a contactar ells mateixos. Espontàniament. Vaig adonar-me que el dolor i la frustració i les situacions de coerció psicològica i abusiva des del punt de vista també laboral, econòmic, etcètera, dels homes eren exactament els mateixos que els de les dones. L'única diferència era que els homes resisteixen més [temps] perquè són els que realment es consideren elegits per Opus Dei per ser els importants. Els costa molt més demanar ajuda. Les dones, quan es trenquen, de seguida hi ha mecanismes entre elles que es diuen: 'He de sortir d'aquí perquè em moro. A ells els costa més arribar al final'. Si sumes tots els anys dels protagonistes de El buen espíritu [a l'Opus Dei] són més de 230 anys. Vas sumant anys de pertinença i dius: 'A veure, aquesta persona ha estat 25 anys sota aquesta disciplina vivint això'. Aquí queda acreditat per ells, amb les seves experiències personals.

Quant pesa l'empremta de l'Opus Dei? Aconsegueixen alliberar-se alguna vegada?

Com qualsevol persona que se sent —i recalco el "se sent", perquè és molt important— víctima d'un abús espiritual, d'un abús psicològic, d'un abús religiós, com en aquest cas, això dura per sempre. Encara que ells hagin deixat l'Obra i visquin pel seu compte, hagin tingut un ofici, el que sigui, des dels 15 anys fins als 35, els 40 o des dels 16 fins als 37, tant me fa, van ser-hi i ells han viscut convençuts que tot allò que feien en les seves vides era perquè Déu els ho demanava. I si no ho feien, els cauria el foc etern. I si sortien de l'Obra, totes les desgràcies caurien damunt de les seves famílies o de la gent que ells estimaven. Hi ha una cosa que són les correccions fraternes, que [consisteix en]: 'Jo ara estic parlant amb tu. Tu detectes alguna cosa que no t'agrada de mi. I en comptes de dir-m'ho a mi, ho dius a una persona que està per sobre de nosaltres perquè aquesta persona pugui d'alguna manera corregir-me, però li estàs donant una informació en comptes de dir-me-la a mi directament'. Dins de l'Opus Dei hi ha un mecanisme de correcció sistemàtica, de qui se surt de la línia, per exemple: 'Fulanito no ha dormit aquesta setmana a terra o fulanito ha parlat amb la seva família tres vegades aquesta setmana o el que sigui'. Tot això va imprimint caràcter. Ara ens pot semblar una cosa sense importància, però és important a l'Obra, per exemple, fer les mortificacions, fer coses que no et vénen de gust, però que cal fer-les.

Això és quotidià, el tema de la mortificació corporal?

Els que són membres numeraris cèlibes i numeràries cèlibes estan sota la disciplina d'un pla de vida que inclou mortificacions físiques. Hi ha les disciplines que impliquen això, doncs dormir a terra, en taules. Llavors, hi ha tot un conjunt de normes, de pla de vida, del que has de fer, que t'acaba esgotant físicament. I això és el que porta a gent a no trobar-li el sentit al que estan fent. Actuar d'acord amb aquests principis es converteix en un maltractament psicològic i abusiu.

Amb aquest documental completa un díptic. Es podria convertir en un tríptic?

Hi ha una part molt important de l'Opus Dei que són els supernumeraris i les supernumeràries, que són les famílies de l'Obra. Les famílies de l'Obra són, podríem dir, la base social, que no és la que mana a l'Opus Dei, que no són els que ocupen posicions de poder, que molta de la informació que conté El minuto heróico i El buen espíritu no la coneixen, però que en canvi són els que més defensen l'Obra perquè socialment és un grup molt cohesionat, que s'ajuden entre ells, que formen part d'això que anomenem la reputació de l'Opus Dei, tant en el sentit educatiu, econòmic, d'influència financera... A mi m'interessava explicar la història dels membres cèlibes de l'Opus Dei perquè són els que realment estan a la cúspide de l'Obra, però és cert que el 70% dels membres de l'Opus Dei són supernumeraris i supernumeràries, que no tenen el pes que tenen els altres, sens dubte, però al final són una part importantíssima que fa que se sostingui l'Obra.

I es planteja convertir el díptic en un tríptic o és massa aviat per respondr?

És aviat, però hi ha una cosa que és interessant. S'ha de veure com reacciona el públic. El minuto heróico va ser una sèrie que la va veure moltíssima gent i va tenir també el reconeixement amb un premi Ondas que ens va fer molt feliços. De seguida HBO ens va encarregar aquest original de tres episodis sobre la vida dels homes. Fa cinc anys que no em dedico a una altra cosa, a part de la docència, que a la investigació de l'Opus Dei i m'agrada molt tancar la feina, però això no dependrà de mi, sens dubte.

Què és l'Opus Dei?

Jo crec que l'Opus Dei és una institució plena de bona gent, de gent amb bon esperit, el que realment és —i per això es diu El buen espíritu [la sèrie]— però que no han aconseguit identificar alguns mecanismes que resulten en comportaments abusius. I a més és una institució que depèn de l'Església Catòlica. A mi no m'agrada utilitzar la paraula secta- Per què? Perquè jo, que ja sóc grandeta, identifico en la societat organitzada moltes vegades comportaments que un pot considerar sectaris. En partits polítics, en mitjans de comunicació, en empreses privades, és a dir, comportaments de coerció psicològica a membres d'organitzacions. Llavors, jo crec que el que és important és identificar quines són les dinàmiques sistèmiques dins de l'Opus Dei que fan que aquest comportament hagi de ser revisat i que aquestes persones que han patit aquest abús psicològic, econòmic, laboral, religiós, etcètera, siguin indemnitzades, perquè hi ha un dany i una reparació [que són] necessàries per tots aquests anys de sofriment de moltíssimes persones. I no parlo només de dones, perquè aquí en els homes hi ha des de persones homosexuals que han patit teràpies de conversió fins als qui no els han deixat fer la seva vocació, estudiar el que ells volien, incloses persones que volien ser sacerdots a les quals l'Opus Dei no els ha deixat ser sacerdots i ho han estat quan han sortit, i en canvi, aquells que no volien ser sacerdots es van haver d'oferir a ser-ho. És a dir, la casuística és tan variada que el que passa és que arribes a la conclusió que l'Opus Dei és una estructura de poder i d'influència sobre la persona. I, insisteixo, tenint les seves files plenes de gent de bona fe, hi ha un sistema de, podríem dir, construcció de la personalitat des dels catorze anys i mig que dóna el trast amb una cosa molt simple, una paraula meravellosa, que és la llibertat, la llibertat de la persona, que per a mi és intocable. Poder decidir lliurement què vols fer amb la teva vida i que la teva vida no estigui sotmesa al dictat d'unes normes que no et permeten ni un segon de pensar qui ets i què vols fer.

Lleó XIV va mantenir una trobada recent amb Gareth Gore, amb qui ha comptat en el seu treball. Què li diria al papa si la convoqués per parlar de l'Opus Dei?

Li demanaria que rebés a les persones amb les quals he parlat. No tinc un interès personal a tenir cap tipus de protagonisme ni de presència i jo no surto als documentals. La meva veu en algun moment [si de cas] perquè s'entengui, però res més. Per a mi l'important en un cas d'abusos és que les persones que l'han patit realment siguin escoltades. Tenir un canal d'escolta no significa escoltar. L'Opus Dei el té i ha divulgat el seu protocol aquest any, el 2026. És a prop del centenari des de la seva fundació. L'important és que la gent se senti escoltada. El que li demanaria al papa Lleó XIV és que abans de prendre cap decisió sobre el futur de l'Opus Dei escolti les persones que són víctimes i que se senten víctimes de la institució. I naturalment, a mi m'encantaria conèixer el Papa, perquè està fent coses en què jo crec i estaria encantada d'explicar-li com jo he vist això, però crec que la prioritat sempre han de ser les víctimes.

Quines són les claus al seu judici de la pervivència de l'Opus Dei? El poder que manté en l'educació, imagino, és una d'elles, no?

Sens dubte, sens dubte. Aquesta n'és una. És a dir, si tu tens una universitat prestigiosa o un centre d'estudis, una escola de negocis del nivell de IESE i, al seu torn, col·legis de prestigi, això sens dubte és una plataforma social importantíssima. Allà hi ha centenars de famílies que protegeixen indirectament o directament l'Obra. I que consideraran que el que expliquen les dones a El minuto heroico i els homes a El buen espíritu són excepcions o són males experiències, etcètera. El que fa que l'Opus Dei perduri en el temps és la xarxa social i econòmica de suport. No són membres de l'Obra, sinó que és tot el món social que està al voltant. La intel·ligència amb què està dissenyada la institució, és a dir, el fet que tot està vigilat, la informació controlada i molt ben perimetrat, està aplicada al dia a dia dels centres on viuen, els col·legis, etcètera, etcètera. I també hi ha el fet que les persones que són membres de l'obra són gent d'un nivell d'autoexigència altíssim, amb un compromís absolut amb la institució i això fa que se sostingui en el temps d'una manera claríssima. En positiu ho dic per ells, perquè realment són constants. Jo fa cinc anys que demano a la prelatura de l'Opus Dei que em deixi anar a Roma a ensenyar-los els testimonis que jo he pogut conèixer.

No volen?

No volen i de manera sistemàtica em contesten educadíssimament. Després, quan va sortir El minuto heroico, van fer un comunicat que em va saber greu perquè van dir que no se'ls havia avisat amb temps. Això no és cert. Van tenir sis mesos per fer-me una entrevista. Això és temps suficient. I a més amb capacitat d'anar a Roma i ensenyar-los de primera mà els testimonis que estava recollint. És a dir que jo he estat en aquest sentit, crec, bastant generosa com a periodista perquè com sap, en general es demanen entrevistes, però no se'ls mostra el material. Jo estic tan segura de la sinceritat i la veritat del que m'expliquen a mi que volia que fos el prelat el que els contestés.

I ara amb El buen espíritu ha fet el mateix?

El mateix. He fet exactament el mateix procediment. El dia que es va aprovar el projecte formalment, el dia que HBO va contractar El buen espíritu, aquell dia van sortir les cartes i els vaig enviar exactament la mateixa proposta. Vaig estar en comunicació amb ells, amb altres interlocutors, però el mateix sistema durant un temps fins que van dir definitivament que no, després d'insistir.

Hi ha molt misteri al voltant del poder real que té l'Opus Dei a la societat. Quant diria que acumula? Perquè hi ha gent vinculada a l'Opus Dei ficats en nombrosos àmbits de poder. O no és així?

És clar. Quan fas un repàs, t'adones que estan en bancs, en entorns financers. Hi són, però dius: 'Fins a quin punt?' Jo no he volgut mai entrar en això perquè em semblava que era el més fàcil i està en alguns llibres. El que és important és com una família humil, els seus fills es converteixen en membres de l'Obra, entren en un entorn social i econòmic millorant el seu estat anterior i es converteixen, podríem dir, en actius militants, gairebé diria, de la reputació de l'Opus Dei. Aquesta és la clau. La clau no és si estan dins dels governs o no, o si van tenir ministres en l'època franquista, que això està escrit, ho sap tothom. No estem parlant d'això. Estem parlant de com es teixeix una xarxa social tan sòlida que es va, diguem, permeabilitzant en els entorns de poder, en alguns econòmics. Per exemple, un exmembre de l'Obra em deia: 'Mira, Mònica, jo t'explico tot el que jo he viscut, però jo no puc sortir en pantalla' I per què? Em va dir: 'Perquè si jo ara explico el que jo he viscut, que no és diferent del que t'explicarà una persona a França, una altra a Alemanya, una altra a l'Argentina, em quedo sense clients del meu negoci. Tota la gent per a la qual jo treballo la vaig conèixer quan formava part de l'Obra. Jo no he dit mai que me n'he anat de l'Obra, però senzillament el meu entorn és l'Opus Dei". Ja no era numerari, s'havia casat, havia tingut fills, tenia família i senzillament, no volia perdre una situació que estava relacionada amb l'entorn de l'Obra.

Dins de l'Església encara té molt de poder. Ho estem veient ara a Barbastre, en què un bisbe, ni més ni menys, no està podent controlar l'Opus. Com ho veu?

Això de Torreciudad és un cas a part, perquè per a ells és un casus belli. És normal que sigui així, perquè José María Escrivá de Balaguer va posar a Torreciudad la seva il·lusió, la seva energia, i, és clar, per a ells és el lloc on el sant va posar el seu amor. I a més és el lloc de peregrinació de les famílies. Serà un casus belli d'aquí fins al final i donarà per fer una pel·lícula perquè realment és un historión, el de Torreciudad. El mateix passa amb la Universitat de Navarra. És a dir, la Universitat de Navarra la va fundar Escrivá de Balaguer. Llavors, estem parlant d'un fundador que va ser canonitzat per Joan Pau II. L'Església té marges? Bé, els marges són complicats perquè és com quan a la teva empresa li dónes la medalla d'honor a no sé qui i després de cop resulta que aquest no sé qui, doncs no era tan meravellós. Llavors, a veure com acaba.

Quins són els objectius de l'Opus Dei?

Els objectius cristians amb els quals va ser fundat l'Opus Dei eren realment la santificació del treball enmig del món: aquest és l'objectiu fonamental. Aquest és el principi fundacional de l'Opus Dei. És a dir, una comunitat. Eren homes, eren universitaris els que van iniciar això. Després van venir les dones per cuidar-los, per rentar-los la roba, això ja es construïa a posteriori. I a part, doncs la guerra civil, la dictadura i el nacionalcatolicisme. Però l'inici és aquest. Què passa? Que és per ocupar posicions d'excel·lència, de poder. O sigui, aquest cristianisme de base, de veure com els sacerdots estaven a prop de la gent ajudant no és la filosofia de l'Opus Dei. La filosofia de l'Opus Dei és fem caritat, fem coses per als pobres, però l'important és per canviar el món. Estan en posicions de poder i ho notes. Per exemple, ara que estem fent una sèrie en la qual es parla de com els diners afloren a l'Opus Dei, com els numeraris que eren secretaris feien l'Excel amb els diners que cobrava cada numerari, i quan no aportaven diners els cridaven a capítol perquè donessin diners, com es feien les societats, ells mateixos ho expliquen, no ho explico jo, ho expliquen ells. Aquest tipus de contingut per als grans mitjans de comunicació i tal, potser no és tan atractiu com era la marginació d'una dona. Llavors, potser era més atractiu parlar del treball domèstic i de l'explotació domèstica a les dones que començar a parlar de la influència del poder econòmic i financer de l'Opus Dei i de com funciona això. Al final algú finança les empreses, siguin mediàtiques o no. O algú hi té amistats a les cúpules financeres i, per tant, doncs hi haurà mitjans que van parlar de la sèrie El minuto heroico i a El buen espíritu potser no ho faran tant.

Hi ha algun tipus de de patró de quan el cap els fa clic i deixen l'Opus o cada cas és completament personal i intransferible?

Diria que cada cas és diferent, però hi ha un patró d'anys, és a dir, uns 20-25 anys en els homes. En les dones potser diria una mica menys. De 20 a 25 anys en què a més compten amb una posició... Però adonar-se que la teva ànima i el teu cap estan sotmeses sistemàticament a la voluntat dels altres i que el que tu pensis o el que tu sentis no és important i que la teva família personal de sang, com li diuen ells, no és el més important en la teva vida, i que tu no pots desenvolupar el que tens dins perquè voldries haver estudiat filosofia i t'han fet estudiar una altra cosa, perquè no volies anar a Polònia i estàs a Polònia amb 15 anys, perquè no volies moure't d'on vas néixer i et van traslladar al cap de dos anys a una altra ciutat.... tot això va minant fins que al final dius: 'Perdona? Me'n vaig. Amb intents de suïcidi, amb medicacions, amb situacions duríssimes'.

El poder és total sobre els membres?

Total. Ho veureu a l'episodi 1. En aquest sentit els mecanismes són molt similars al de les dones, però hi ha un mecanisme de control psicològic i personal, del comportament humà i de la sexualitat, diria que d'acord amb el que m'han explicat, no els que surten, sinó tots els que he entrevistat, que són moltíssims més, que ratlla el patològic. A les escoles, per exemple. Pots haver tingut una molt bona experiència en un col·legi de l'Opus Dei a nivell educatiu, però a tal hora és la missa; et recomanen que vagis a missa, els que van a missa, noten que tenen millor relació amb els professors, amb el sistema. Quan tu ets una criatura de 10-11 anys, això pesa. Pesa. Que et facin confessar cada setmana i ja no sàpigues de què confessar-te i sempre t'acabin preguntant si t'has masturbat. Quan ets una criatura, això acaba pesant en la teva vida. I això en edat escolar i dins de l'escola, bé, depèn de quin nivell de pressió religiosa o espiritual tinguis, actua damunt teu, pots acabar en una situació o en una altra.

Entrar a l'Opus Dei és un acte de llibertat? O com funciona?

T'animen a formar-ne part, t'animen quan estàs a l'escola a que vagis als clubs. Als clubs ja hi ha un tracte com a més especial, activitats més pensades per detectar qui té vocació o qui podria tenir vocació. Després et comencen a parlar de la vocació quan ets al club, quan ets preadolescent, adolescent, i després et diuen: 'Escolta, no t'agradaria dedicar-te a l'Opus Dei?'. Però no t'expliquen tot això que hem estat explicant i el que explica El minuto heróico o El buen espíritu, no t'expliquen res de les mortificacions ni de tot això ni del que serà. És clar, llavors com ells mateixos diuen, tenen una expressió meravellosa per explicar-te la vida dins de l'Opus Dei: és un pla inclinat. Això vol dir que t'ho van explicant a mesura que estàs dins. O sigui, quan tu estàs a baix no t'expliquen el que passarà quan estiguis a dalt d'aquest pla. Llavors són lliures de formar part de l'Obra? És clar que són lliures. S'amenaça a algú amb una mort directa si no entren a l'Opus Dei? No. Es tanca a la gent en una cambra fosca perquè signin una carta? No. Tot és una invitació al fet que tu et sentis lliure, però hi ha una cosa que sabem, com a periodistes dins de la nostra activitat, i detectem el que es diu l'abús de poder. Igual t'estan dient que facis alguna cosa i et costa dir, 'Escolta, doncs crec que això no té cap interès'. Que tu tinguis la llibertat de dir-ho i que això a tu no et passi factura. És a dir, que et sentis lliure. I això a l'Opus Dei no passa. Si el teu director espiritual et diu: 'Escolta, hem pensat que estudiaràs teologia'. I tu li dius: 'No, però és que jo vull ser enginyer civil', et diu, 'és que a l'Obra li convé'. 'Déu el que t'està demanant és això, escolta Déu'. Quan és Déu qui t'ho demana, que no és el teu cap de redacció, doncs què li dius? Què li diràs a Déu si creus en ell?