Maruja Torres: "La dreta va guanyar la guerra civil i es pensa que Espanya és seva"   

Maruja Torres (Barcelona, 1943) és una dona i una periodista amb majúscules. No necessita més presentació, llevat que acaba de publicar el llibre Cuanta más gente me jode, más buenos momentos tengo, (Ediciones Temas de Hoy) , on reflexiona sobre l'amistat, els viatges, el desig, Beirut, la vellesa, el dol, la felicitat o el periodisme.

Beirut sona a Maruja Torres.

Tot reporter té una fixació i jo vaig tenir la sort de tenir la meva petita guerra. Bé, gran per a ells, petita per a mi. Vaig aconseguir que m'enviessin allà per fi d'una manera tangencial i absolutament aleatòria. Ja hi havia corresponsals, però jo vaig sentir un enamorament brutal per aquesta història i per la seva complexitat. Perquè no l'entenia i perquè la vida allà era molt agradable i, al mateix temps, esborronadora.          

I s'enamora d'una ciutat en guerra.

Pitjor: d'una ciutat destruïda. No com ara, quan hem vist arrasats Gaza o el mateix sud del Líban, amb la voluntat que no torni a créixer l'herba. Beirut havia estat bombardejada com Madrid al final de la guerra civil. Jo arribo a una ciutat on els cotxes cremats estan drets tapant les façanes, perquè a dins hi viu gent, que rega els seus geranis a les finestres. Si no t'atrapa això, digue'm tu què t'atrapa. I després els beirutíes tenen una tradició juerguista. Se les arreglen per disfrutar com poden, per molt malament que estiguin. I estan molt malament moltes vegades, i ara és una d'elles.

Allà va ser feliç.

Sí. Tot era nou per a mi. Jo era molt ignorant; m'havia documentat molt bé, però després la realitat és la que és. Vaig tenir la sort de tenir companys que em van ajudar amb gust, perquè van veure que m'interessava i m'involucrava.

Com la segueixen ajudant en els seus viatges Mónica García Prieto i Javier Espinosa.

Afortunadament. No només m'ajuden a gaudir, sinó també a informar-me de l'actualitat.

Necessitava tornar?

Sí, però no esperava que passés, perquè ja tinc una edat. Ara li he agafat el gust i tornaré jo sola l'any que ve. Celebraré el meu aniversari allà, si les deesses volen, si les fúries volen...

I segueix sent feliç?

Allà o aquí?

On vostè vulgui.

Jo sóc feliç personalment, encara que socialment estic molt cabrejada.          

Precisament, en el llibre hi ha una crida al goig, però alhora també una crítica a la situació actual.

Estic cabrejada, més que deprimida. O sigui, sento ira cap a tots aquests gilipolles que volen que torni un passat... Ni tan sols saben si és franquisme: volen que torni un passat que no han conegut. S'ho pinten de color de rosa i els diuen que els abaixaran els impostos, perquè aquesta és la clau de l'assumpte, fins i tot en les criatures. I ho sé perquè els escolto al gimnàs.

A Espanya es vota molt per venjança

Creu que els adolescents que simpatitzen amb Vox vénen ensenyats de casa?

Votar Vox és una moda cafre, com tatuar-se de dalt a baix. I conec algun pare de dretes que se sent orgullós que el seu fill ho sigui encara més. En tot cas, crec que Madrid és una altra cosa. Al final, s'ha girat la truita, fins i tot en barris obrers. Jo crec que en aquest país es vota molt per venjança.

A què es deu l'odi a Pedro Sánchez?

Són moltes les raons. Primer, que sigui guapo, que parli anglès i que es mogui bé a l'estranger. I després que tingui aquella cosa física contra la qual ell no pot fer res, que és el cos de jugador de bàsquet. A la seva manera, Pedro és víctima del seu físic de figurí, malgrat que ha fet molts esforços per humanitzar-se, perquè al principi era més robot. Però clar, tu digues-li a aquest cos que s'arrugui! Digues a aquest cos que s'encongeixi!

Vaja, que no té la culpa de ser un Ken.

Com tampoc té culpa Barbie de ser Barbie. I també el detesten perquè ha caigut dret moltes vegades. Té baraka i es creix en l'adversitat.

La dreta no el suporta a ell o tampoc tolera que governi l'esquerra?         

La dreta va guanyar la guerra civil i es pensa que Espanya és seva. Això es demostra concretament a Madrid, l'última ciutat que va resistir i que va ser devastada i repoblada pels franquistes i les seves esposes, que arrasaven amb tot el que trobaven. A l'Ajuntament només hem tingut tres alcaldes d'esquerres: Tierno Galván, Juan Barranco i Manuela Carmena. I a la Comunitat de Madrid vam tenir Joaquín Leguina, que tampoc era per llançar coets.

Confio menys en l'ésser humà que en la classe política         

Si vostè es fixa en els resultats electorals de les passades eleccions autonòmiques, Isabel Díaz Ayuso va ser la candidata més votada en tots els districtes de la capital, inclosos els tradicionalment d'esquerra (Vallecas, Villaverde i Usera), així com a les ciutats de l'altre cinturó vermell i del Corredor de l'Henares —malgrat que la suma de les esquerres va superar PP i Vox en alguns territoris—.

Quants anys portem amb Mediaset? I, a més de Telecinco, veient Antena 3? Creus que això no deseduca? Jo confio menys en l'ésser humà que en la classe política, perquè aquesta és conseqüència de l'ésser humà que la vota o que la deixa de votar. Aprecio les persones properes a mi, però com a massa som una espècie repugnant. No em canso de dir-ho: només m'agraden els animals. Porta'm una serp pitó i veuràs.

Creu que el feixisme és imparable a Europa, als Estats Units, a Amèrica Llatina?

No, perquè res és imparable, però costa molt eradicar-lo. Molts nois nord-americans van donar la seva vida per Europa durant la Segona Guerra Mundial, encara que això es va acabar. Ara el feixisme és mundial i el més interessant és la Xina, una dictadura repulsiva. Vull tenir esperança, però gairebé prefereixo tenir una agonia curta.

El feixisme mai és imparable, però costa molt eradicar-lo

En el llibre planteja "l'assimilació del mal" a nivell global i particular, des dels informatius al llenguatge. Li cabreja més l'actitud dels canalles o la dels qui s'han acostumat o emmotllat a ells?

Home, aquests són els que permeten la seva existència. A un canalla se'l pot aïllar si la gent reacciona. Quan els bons no fan res, els dolents triomfen. A Espanya hi ha hagut una falta de memòria molt gran, encara que podem citar molts altres països, perquè últimament l'única excepció ha estat la victòria de Lula al Brasil.

Què li passa pel cap i pel cor quan veu el que passa allà fora? Tens ganes d'escriure un reportatge?

No. Això ja ho he vist país per país i ara m'avorreix observar-ho a tot arreu. Si això va a més, m'agradaria ser enviada especial de mi mateixa al Madrid de 1930, amb aquest gran ambient, hòsties al carrer i gent desfilant. Els fenòmens d'aquesta gentussa que no vull anomenar però que es creuen periodistes i que van als llocs a provocar es poden aguditzar. Pensa que l'aspirant a vicepresident del Govern és un senyor a qui li agradaria que les armes estiguessin liberalitzades.         

Podria preguntar-li què ha perdut el periodisme des que vostè va començar a exercir-lo, però..

Tot. El periodisme ha perdut bons empresaris que no estiguin acollonits per les pèrdues i acomodats al que vingui per tal de mantenir el lloc. En canvi, continua havent-hi molt bons periodistes. En tot cas, ja no em sento part del periodisme: jo sóc una subscriptora.

Els periodistes d'ara són molt millors que jo

Precisament li anava a preguntar, en positiu, què ha guanyat el periodisme en els últims anys.

Els periodistes d'ara són molt millors que jo. Tenen formació, cultura, idiomes... No obstant això, molts estan a l'atur. Llegeixo els diaris a internet perquè no tinc ganes d'obrir-los i deprimir-me veient el poc que pesen. Llavors, entro a la web i, quan arribo a la meitat, començo a desinteressar-me. Sé que hi ha un munt de becaris o col·laboradors mal pagats que han de marxar a Twitter a trobar notícies i vestir-les. Però, insisteixo, hi continua havent bons reporters.

Vostè es va criar al barri xinès de Barcelona. A causa de la precarització i altres factors, hi ha qui planteja que el periodisme pot ser per privilegiats. Arribarà un moment en què gairebé tots els periodistes mirin des de la mateixa òptica?

No es tracta dels diners que guanyes. És clar que ha de ser un salari just per viure i fer molt bon periodisme, però d'aquí es va passar a creure que es podien guanyar diners amb el periodisme com en una gran empresa. Aquests caps sí que van formar una elit: ara treballen per als accionistes i tenen por de perdre la feina. I després hi ha la carn de canó. De fet, a El País van fer un ERO i es van carregar els millors reporters, entre ells Ramón Lobo. El pla era el mateix que segueix el capitalisme salvatge a tot arreu: deixar gent que cobri poc i a sobre estigui agraïda. També treuen Àngels Barceló de la SER perquè no es doblega a una sèrie de coses que li proposen, que són gairebé de riure, encara que després en posen d'altres que estan contents de quedar-s'hi.

El pla del capitalisme salvatge és que la gent cobri poc i a sobre estigui agraïda

En el llibre li dius a Mónica García Prieto: "Et pots creure que em té de molt mala llet no ser jove per estar treballant allà? De gran se te'n va l'interès per follar, però no per reportar".          

M'agradaria tenir 30 anys menys per poder reportar al Líban, encara que ja no tinc edat. Tinc 84 anys.

Vuitanta-tres.

Em falten quatre mesos per fer-ne 84.

Les folklòriques ocultant la seva edat o traient-se anys i vostè tirant-se'ls a sobre.

És una coqueteria més. Així em diuen: "Ai, Maruja, aparentes menys anys".      

Quin esdeveniment li agradaria estar cobrint ara mateix?

Més que cobrint, presenciant. És un plaer veure la història en primera persona.

Quan va sentir això en la seva carrera?

Sempre a Beirut. I després a Santiago de Xile i a Panamà, quan van matar Juan Antonio Rodríguez.

La nostàlgia és una trampa?

Sí. Una cosa és tenir records, mimar-los i gaudir-los, i una altra desitjar que tornin.

Què fa ara que no s'atreviria a fer fa 20, 30 o 40 anys?

Apreciar el bé. I, si pot ser, no fer res que no em faci disfrutar.

Però vostè era una dona..

Echada p'alante, sí. Abans em menjava la vida a queixalades.

Algun peatge?

Vaig estar treballant a la premsa del cor bastants anys, però llavors governava un senyor que es deia Francisco Franco. Ara bé, jo per dins reia i era lliure i independent.

Més enllà de Beirut, amb quin racó es queda?

Em veig asseguda de matinada en un lateral del Partenó amb la meva estimada amiga Irene Hernández Velasco. Sentint fred al cul i amb el meu caparró a l'espatlla. És un moment preciós.

Ser feliç és una forma de desobediència?

És clar, és una manera de dir: "Aneu-vos-en a prendre pel cul!".        

Abans comparava Beirut amb la Casablanca de la pel·lícula i deia que, si tingués menys anys, seria un bon moment per enamorar-se. L'amor té data de caducitat?

L'amor amb passió, sí, que és l'únic que m'interessava [rialles].

L'amor sense passió no és amor?

L'amor a les coses o a la vida.

I què passa amb el desig? Es transforma?

Es converteix en curiositat [riu].

Li anava a preguntar si el sexe té algun bon substitut.

El que el fa únic és que no té substitut. A més, el que té de bo el sexe és que, quan ets molt gran, no el trobes a faltar. Als 60 o 70 no et dic que no [rialles], però dels 80 cap endavant arribes a aquell moment en què t'oblides on tens el clítoris. Em preocupa molt més la cistitis.

Jo ja no tinc el cony per posar-me a escriure sobre un país tan enfangat com Espanya

El sexe «el practica millor qui primer pregunta què et ve més de gust, i ho fa molt pitjor qui no sap decidir-se» entre una pràctica sexual o una altra. La indecisió és el pitjor enemic del desig?

I tant. No hi ha res pitjor que algú que vol una cosa i no s’atreveix a dir-ho, i algú altre que no sap si a l’altra persona li agradaria el que li vol fer. Hòstia, tio, jo crec que, més que preguntar-ho, cal llançar-s’hi de cap. I si et rebutgen, doncs que et rebutgin. Soc molt partidària del «no és no», per descomptat, però, un cop ets al llit amb algú que t’agrada… Em vaig quedar parada el dia que vaig voler llepar els dits dels peus a un tio i em va dir: «Ai, no!». Li feia una vergonya terrible. Fins i tot li feia por. Quina ximpleria, oi? D’altra banda, m’hauria tallat molt el rotllo fer servir una aplicació de cites en què dius què t’agrada i què no. Quan tenia ganes de marxa, quedava amb amics i amigues que portaven altres col·legues, i potser s’establia una relació de mirades i de complicitat amb algú. Soc de la vella escola, igual que adoro Billy Wilder. És a dir, m’agrada sentir que s’estableix una mena de corrent elèctric.

L'amistat li ha donat més felicitat que l'amor?

A mi sí. Una cosa és la felicitat de la passió i del polvazo, que és efímera, i una altra una bona relació duradora, que té molt d'amistat.

Abans deia que no està per reportar, encara que molts lectors la troben a faltar com a columnista.

Però això és el mercat, estimat. Jo ja no tinc el cony per posar-me a escriure sobre un país tan enfangat com aquest, excepte que m'estimulin molt. M'agrada la crònica, però això s'ha perdut.    

Porta dos llibres titulats Cuanta más gente... i ara arriba el tercer.      

He trobat un nou to per escriure, com si parlés per la ràdio amb les persones que m'estan llegint. I això ha estat gràcies al programa d'Àngels Barceló. Explicar-los el que em passa i el que penso em resulta molt atractiu, perquè substitueix perfectament el que feia abans.

Què significa per a tu escriure ara?

A veure, si no em torna a trucar un editor perquè escrigui un llibre, no ho faré. Tinc una gran capacitat per disfrutar de la vida i considero que ja he escrit molt.

No em queda pràcticament res per viure, ara tot és propina

La lectura?

Té les seves temporades.

Series?

Sí, però n'estic bastant farta, perquè no hi ha bones sèries. Ara visc de pel·lícules de sèrie B nord-americanes dels anys 50 i d'obres mestres. Sóc massa vella per a aquestes coses.

Ja ha vist les sèries bones.

I estic condemnada a tornar-les a veure. No obstant això, no vull repetir Los Soprano. La millor és The Wire, però ara em deprimeix.

Un director espanyol

Víctor García León. M'agrada molt Altas capacidades i moltíssim Vete de mí.

Ja ha dit que si no l'hi demanen, no s'hi posa. Què li queda per escriure?

Si m'ho demanen, ho faig. L'altre dia em van trucar de TintaLibre perquè fes un exabrupte sobre Miguel Tellado i sortirà publicat a l'última pàgina del pròxim número.

I què li queda per viure?

Pràcticament res, espero. Tot és propina. Tinc plans, però si em moro ara no me'n penediré.