Manuel Delgado, antropòleg: "Hi ha polítiques que semblen urbanístiques, però que són immobiliàries"

Manuel Delgado Ruiz (Barcelona, 1956) porta més de quatre dècades investigant sobre urbanisme, antropologia urbana i les dimensions religioses que travessen les transformacions de les ciutats. El professor de la Universitat de Barcelona, recentment jubilat, publica Todas las ciudades están poseídas (Capitán Swing), un assaig què qüestiona la disciplina urbanística i defensa la ciutat com "un ens viu i ingovernable".

"Mai m'he reunit amb un alumne al despatx en 40 anys, només soc capaç de dir coses interessants als bars, no és broma", comenta l'autor en conversa amb Públic. Aquest llibre, l'últim d'una vida dedicada a l'antropologia, és per a ell una defensa del carrer i els seus habitants. L'autor critica els "intents de control" dels poders econòmics que travessen l'urbanisme i explica com els canvis i millores als carrers no estan pensats per als ciutadans, sinó per revaloritzar els barris i acabar expulsant-los.

La remodelació dels passejos, els carrers per als vianants, els parcs, les grans avingudes o els macroprojectes culturals... La seva reflexió conclou que el resultat d'aquestes polítiques mai acaba beneficiant els veïns, sinó substituint-los per uns altres o limitant la seva presència. "Des dels anys 70 s'ha produït un gir espacial que ha convertit justament l'espai en una de les principals fonts d'acumulació capitalista i de generació de plusvàlues. Això ha implicat decisions polítiques directament destinades a posar en venda les ciutats en el mercat i s'ha aconseguit a partir de modificar l'ús que fem del carrer", subratlla.

Des dels anys 70 s'ha produït un gir espacial que ha convertit justament l'espai en una de les principals fonts d'acumulació capitalista i de generació de plusvàlues

Aquest procés ha canviat fins i tot la forma en què anomenem les coses. "Abans no existia el concepte d'espai públic, una cosa que sembla ara tan natural. Hi havia el carrer", explica. Aquest carrer, Delgado la recorda com un espai plen de nens, que li donaven sentit i s'apropiaven d'ell amb una forma de sociabilitat que s'està perdent. "Ara només veig això en els migrants, en alguns barris on encara queda gent que utilitza el carrer, que fa vida en ella. Quina paradoxa que les persones que tant preocupen i tant escandalitzen estiguin contribuint al fet que hi hagi nens als carrers", afegeix.

Per a l'autor, el carrer ha de ser "caos", però un caos entès com a "autogovern", davant del control polític. “Les ordenances de civisme estan pensades perquè al carrer passin com menys coses millor, perquè es visqui cap endins. Bona part de l'urbanisme és una màquina de guerra contra el carrer, per això jo faig un elogi del caos”, puntualitza. Per això a ell l'inspiren les festes i congregacions que són capaces de superar el control governamental i que, per tant, posen "nerviosos" als qui exerceixen el poder. "Dedico un capítol a parlar de les fogueres de Sant Joan. Jo vaig ser un xaval de barri i ara m'adono que el meu nét està abocat a activitats controlades, fiscalitzades per adults en llocs sota vigilància. Aquí hem perdut".

Els estudis de Delgado entrellacen dues facetes acadèmiques aparentment inconnexes: l'urbanisme i la religió. Per a ell, aquest últim llibre té quelcom de "venjança" amb aquesta espècie de contraban entre dos àmbits que semblen la nit i el dia. Tota aquesta relació es troba en els símbols i en la forma d'operar dels qui dissenyen les ciutats. "La connexió religiosa consisteix, justament, a posar de manifest com les ciutats sempre han estat governades a partir de principis més o menys místics. Aquest llibre és un elogi del dimoni de l'urbà, que és aquell caos que les polítiques urbanístiques volen exorcitzar. Per tant, el diable no és altra cosa que la vida"

"Hi ha polítiques que poden semblar urbanístiques, però són immobiliàries. S'envolten de jaculatòries, que permanentment invoquen qualitats o potències inefables contra les quals no es pot lluitar", opina. Si en el seu moment l'inqüestionable era la religió, a les nostres ciutats és l'urbanisme, la rehabilitació o la cultura. El gran exemple que planteja són els centres socioculturals, als quals es refereix com les "noves catedrals". "Totes les ciutats han de tenir un d'aquests mamuts, encarregat a un arquitecte de fama. Darrere el que hi ha és negoci, un negoci que necessita d'una espectacularització permanent. Tot és com si fos un show i els ciutadans fem el paper d'extres”, explica.

En definitiva, conclou que l'objectiu d'aquests grans canvis en el paisatge urbà és la promoció dirigida al turista o al ciutadà, a qui, cada vegada més, se'l tracta com "un turista més". "L'objectiu de les polítiques de monumentalització no és cap altre que dissecar parcel·les senceres de la trama urbana per convertir-les en atractives per al turista", explica. Aquesta estratègia, sota el seu punt de vista, "aniquila" tot allò que caracteritza a les ciutats: la seva heterogeneïtat, pluralitat i la diferenciació. El resultat final és la pèrdua de la identitat de les mateixes i, cada vegada més, dels seus veïns. "No hi ha cosa que s'assembli més a un centre històric únic, irrepetible i singular, que un altre centre històric, únic, irrepetible i singular", diu amb sorna.

Davant de tot això, l'antropòleg deixa clar que ell no és contrari que "es reformin parcs o s'aixequin obres d'art" a les places. El problema, insisteix, és que "si de sobte es porta a terme alguna d'aquestes iniciatives meravelloses al teu barri, et faran fora": "Reformar és expulsar. Van rehabilitar barris sense habilitar la gent que hi vivia".

Si de sobte es porta a terme alguna d'aquestes iniciatives meravelloses al teu barri, et faran fora

Sobre què fer o com tornar a apoderar-se de les ciutats, Delgado és poc optimista. Recorda els governs alternatius de la dècada passada i com moltes de les seves propostes van quedar paralitzades per la falta de control sobre l'espai que tenen les administracions. "Aquests mateixos governs, que ja no ho són, t'ho diuen quan parles amb ells. Evitar que tot això succeeixi no depenia d'ells, ni de lleis, sinó de lògiques de mercat. Contra el poder del mercat podem fer poca cosa. Una societat basada en la propietat pública no seria una panacea, hi hauria desigualtats, per descomptat. Però una cosa és que una societat provoqui desigualtats i misèria i una altra molt diferent és que visqui justament d'això", adverteix.

Malgrat el pessimisme, Delgado crida a l'acció, perquè una cosa és que no hi hagi res a fer -en el que insisteix- i una altra que no s'hagi de fer res. "La vida urbana no es rendeix fàcilment, per molt que vulguin acabar amb ella. Encara existeix la vida de barri. Encara que estiguem en un mal moment, sempre ens quedaran carrers on sempre estan passant coses o estan a punt de passar. Tot aquest llibre és una defensa del carrer i dels veïns que hi viuen", conclou.