De Lehman Brothers a la Covid o Trump: per què les crisis actuals ja no encenen revolucions

Quina és l'espurna que encén la flama de la revolució? El 14 d'abril de 1931, la celebració d'unes eleccions municipals van portar a la proclamació de la II República espanyola a Eibar i, més tard, a totes les localitats de l'Estat. La revolta de 1831 a Jamaica va suposar un punt d'inflexió en el procés d'abolició de l'esclavitud. Des de l'Índia precolonial fins a la Cuba revolucionària, des de la Xina de la dinastia Qing fins a la lluita pels drets de les dones a Finlàndia, la història ens ofereix perspectives i possibilitats inesperades per transitar per un futur turbulent.

L'any 1900 Lenin fundà i dirigí l'Iskra, un periòdic socialista editat durant l'imperi tsarista i el lema del qual deia: “D'una espurna calarà el foc”. La realitat és que els últims anys han estat plens d'espurnes, però cap ha provocat un canvi social equiparable a les transformacions polítiques i econòmiques que han tingut lloc al llarg de la història. Han existit oportunitats: la crisi de 2008 aguditzada amb la fallida de Lehman Brothers, inundacions, incendis o altres catàstrofes naturals intensificades per l'emergència climàtica i fins a una pandèmia que va paralitzar el món durant diversos mesos del 2020.

La manca de canvis socials profunds en les societats occidentals pot resultar frustrant, tal com reconeix el filòsof Roman Krznaric, autor d'Història per al demà. Mirar al passat per caminar cap al futur (Capità Swing, 2026). "Què cal?", es pregunta en diàleg amb Públic. "Passes per una pandèmia i després res sembla haver canviat. Com es produeix la transformació? Aquest és un interrogant fonamental". Precisament per trobar una resposta, el seu darrer assaig pretén ser un exercici d'història pública –també anomenada història aplicada– que consisteix a bastir ponts entre la recerca acadèmica i els interessos de diferents audiències.

La recepta del canvi social

"Una crisi per si mateixa normalment no és suficient per generar un canvi", remarca el filòsof. En concret, es requereixen dos elements, a més de la pròpia crisi." Un d'ells són els models alternatius o les noves idees, paradigmes visionaris que puguin inspirar un nou sistema que substitueixi l'antic. El segon element són moviments disruptius, gent als carrers que amplifiquin la sensació de crisi”. Aquesta tríada conforma una base, una regla general per a la ruptura, però tampoc són sempre suficients.

Una crisi per si mateixa normalment no és suficient per generar un canvi

Amb el crac financer de 2008, "es va produir la crisi en si mateixa. Hi va haver moviments, com el moviment Occupy, però no crec que realment tinguéssim models econòmics alternatius com, per exemple, el decreixement o l'economia del benestar. Així que al final l'antic ordre va ocupar el seu lloc. Els banquers no van anar a la presó i seguim tenint aquest sistema".

Amb la pandèmia de la Covid-19 hi va haver un raig d'esperança." La gent va pensar: 'Potser aquest és el moment del canvi'. I, en certa manera, ho va ser en alguns llocs. Però, en realitat, la principal solució dels governs va ser dir-li a tothom que anés a comprar. Quan vam poder sortir de les nostres cases, un cop ens havíem vacunat, es va tractar de posar en marxa l'economia perquè no s'alentís”, lamenta Krznaric. "En realitat, només s'està continuant amb l'antic sistema. En lloc de fer alguna cosa nova i dir: 'Per què no tenim una renda bàsica universal o fem alguna cosa diferent?'. Un esperaria que hores d'ara ja haguéssim tingut prou canvis, però les forces adequades encara no s'han unit del tot".

La doctrina del xoc i el gir reaccionari

Cap d'aquests esdeveniments ha conduït a un canvi profund basat en el progrés social, però pot ser que de fet sí que hagi alimentat l'auge reaccionari. En el seu assaig La doctrina del xoc (2007), la periodista Naomi Klein exposa que l'experiència de desastres o contingències causen un estat de commoció o confusió en la societat que faciliten dur a terme mesures que poden ser impopulars.

Un esperaria que a hores d'ara ja haguéssim tingut prou canvis, però les forces adequades encara no s'han unit del tot

El filòsof considera que aquest esquema també es va poder observar durant la dècada dels trenta del segle XX, amb la Gran Depressió que va afavorir el crac econòmic de 1929. "Alguns països van caminar cap a la socialdemocràcia i els estats del benestar, com els escandinaus. Altres van caminar cap al feixisme". L'auge dels nazifeixismes d'entreguerres van tenir lloc en un context de xoc. Aquesta classe de fenomen és "potencialment perillós. Per això crec que és important que ens preparem per a la següent crisi: perquè els moviments, els nous models i les idees estiguin llestes i que la ultradreta populista no s'aprofiti d'aquest moment".

La dreta radical populista suposa una gran preocupació per a Krznaric. El context actual de malestar general ve acompanyat per un gir reaccionari el màxim exponent del qual seria Donald Trump." Ens trobem en un moment en el qual hi ha suficient inestabilitat, especialment econòmica, com perquè els populistes d'extrema dreta com Trump, Milei a Argentina o la AFD a Alemanya s'aprofitin d'aquestes circumstàncies", expressa.

El que Trump ha après de la història per avui

"L'auge de l'extremisme de dreta es produeix en moments d'inestabilitat econòmica, quan la gent no té seguretat en els seus llocs de treball i no pot permetre's pagar l'habitatge, el menjar o la factura de la llum". El filòsof recalca que els moments de crisi poden ser un caldo de cultiu perquè la política es dispari en qualsevol direcció. I això revela el treball dialèctic que s'ha de realitzar des dels que defensen el progrés social: i és que la ultradreta també es prepara per conquerir l'hegemonia.

L'auge de la ultradreta es produeix quan la gent no pot permetre's pagar l'habitatge, el menjar o la factura de la llum

Personatges com Trump també aprenen d'una "història per al demà", encara que en el seu cas és més aviat l'avui. "Trump és molt hàbil en l'ús de la història, en la mesura en què la història sempre ha estat usada i abusada pels que ostenten el poder. La forma en què ell tendeix a utilitzar-la és a través del poder de la nostàlgia". En això consisteix el moviment MAGA (Make America great again): "Es basa en una espècie d'idea mitològica de tornar a una espècie d'EUA blanc, dels pobles petits de la dècada de 1950".

Es tracta de la narració idealitzada que construeix part de l'imaginari nacional nord-americà, una imatge potent que apel·la a les emocions de la ciutadania. Però aquest retrat no té per què guardar fidelitat amb el passat real. De fet, "Trump és molt bo inventant la història, mentint sobre ella, falsificant-la".

Trump és molt bo inventant la història, mentint sobre ella, falsificant-la

No només amb el moviment MAGA, també ho va fer al Foro de Davos, recorda Krznaric, "on va dir que Groenlàndia va ser un regal dels Estats Units a Dinamarca després de la Segona Guerra Mundial. Això és mentida, simplement no és cert ". En realitat, ja pertanyia a l'Estat danès. Després de la invasió de l'Alemanya nazi, es va autoritzar a Washington a establir bases militars a l'illa per defensar-la d'una possible ofensiva. Es tractava d'una protecció territorial, que en cap cas conferia als EUA control administratiu ni polític sobre Groenlàndia.

Sonen tambors... de revolució o de guerra?

"No crec que Trump es dediqui a llegir llibres d'història", comenta el filòsof. Un fet que considera un problema. Recorda que John F. Kennedy sí que va llegir Els canons d'Agost, de Bárbara Tuchman, el qual analitza el primer mes de la I Guerra Mundial i com va començar una de les majors catàstrofes bèl·liques del segle XX. L'argument principal de Tuchman és que "ningú volia anar a la guerra. No hi ha manera que ningú volgués una cosa així ". En part, si el conflicte va tenir lloc, es va deure a "una sèrie d'errors de càlcul i equivocacions dels poders europeus".

La història no es repeteix, però aprendre d'ella ens ajudaria a entendre les malalties del nostre temps. Kznaric advoca per "mirar pel retrovisor" perquè "podem estar anant en la mateixa direcció". Apunta a la Casa Blanca i al Kremlin com a actors polars que ens llancen al bel·licisme, "però també ho fan els líders europeus, que no veuen que aquest és un moment d'unitat absoluta davant de Trump i Putin. Qui sap què pot passar!".

Una història marcada per la crisi climàtica

Els esdeveniments històrics no tenen lloc dues vegades. Hi ha diversos factors que diferencien el moment actual del període d'entreguerres del segle passat. Un d'ells és l'emergència mediambiental, que es desplega com una sort de "violència lenta". "De manera eventual esdevindrà un huracà o incendis forestals i la gent es preguntarà si estan provocats per la crisi climàtica –a pesar que els patrons generals ho deixen molt clar–. Però aquestes catàstrofes es faran més apressants cada any i cada dècada".

Existeix un perill que la ultradreta coopti l'argument ecològic. Segons el filòsof, Marine Le Pen ha arribat a defensar que 'no podem deixar entrar a les persones migrants perquè haurem de construir cases i talar tots els nostres arbres, i això destruirà la bella naturalesa de França'. Ho converteix així en un argument nacionalista".

Si no apostem per renovables, el preu de l'energia pujarà sense parar i la ciutadania no podrà permetre's l'electricitat, ni el menjar

També exposa el cas de la ultradreta britànica, Reform UK. El seu líder, Nigel Farage defensa desinvertir en la transició energètica per utilitzar aquests diners en "els pobres", afirma l'escriptor. "Això sona molt atractiu, però en realitat tot està connectat. Si no apostem per renovables, el preu de l'energia pujarà sense parar i la ciutadania no podrà permetre's l'electricitat, ni el menjar. Tot s'encarirà i la desigualtat augmentarà".

La crisi del tecnofeudalisme

No és només l'emergència climàtica, també la irrupció de la Inteligencia Artificial (IA) és una de les principals preocupacions socials. A Krznaric el preocupa perquè no suposa cap mena de progrés, sinó tot el contrari: són la materialització del tecnofeudalisme." La indústria està estructurada amb unes poques grans corporacions, com Meta, Google, Microsoft o Nvidia. I ens estan portant de tornada a una mena de sistema feudal medieval en el qual, en lloc de tenir grans hisendes, tenim granges de servidors. I nosaltres som els esclaus, els serfs, perquè estem cedint les nostres dades de forma gratuïta".

En l'època medieval, durant el feudalisme, els aristòcrates o alguns grans terratinents pagaven diners al rei perquè pogués tenir un exèrcit amb el qual lluitar a la guerra. Avui dia les empreses donen diners als presidents per a les seves eleccions. En aquest sentit, la IA ens està portant cap al passat, cap a una societat molt més desigual", adverteix el pensador.

Roman Krznaric deixa un retrat del món que pot resultar descoratjador. Ell mateix confessa que no és optimista, però no per això ha perdut l'esperança. I és que "no tot està perdut", subratlla. "Si seguim pel camí que anem, ens dirigim cap a una situació molt greu pel que fa a l'ecologia, la tecnologia i la política. Però els que van lluitar contra el colonialisme britànic a l'Índia probablement pensaven que mai vencerien a un adversari tan poderós, un enemic tan poderós, però van actuar com si poguessin vèncer-lo. Van creure que podrien fer-ho i podrien haver fracassat. En el seu cas, van tenir èxit. I crec que així és com hem d'aprendre de la història".