Lamine Yamal, l'estendard de La Roja al Mundial que posa Espanya davant del mirall del racisme

"Tu no ets espanyol". "Espanya cristiana, no musulmana". "Fora de la selecció". Els missatges van començar a aparèixer a les xarxes socials pocs minuts després que el jugador del Barça Lamine Yamal marqués el primer gol d'Espanya davant l'Aràbia Saudita diumenge passat. Després de celebrar el gol amb un suyud, la prostració musulmana davant Déu, les xarxes socials es van omplir de comentaris que ja no parlaven de futbol, sinó que qüestionaven la seva nacionalitat i el seu dret a vestir la samarreta de la selecció.

Aquest dissabte de matinada, Espanya va tornar a guanyar contra Uruguai amb Lamine Yamal com a titular. Tot i que va néixer fa 18 anys a Esplugues de Llobregat, va créixer a Catalunya, es va formar a La Masia blaugrana i ha vestit la samarreta de la selecció espanyola des de les categories inferiors, per a una part de la societat, res d'això sembla suficient per reconèixer com a internacional espanyol al jugador.

No és la primera vegada que passa, Lamine Yamal figura entre els futbolistes que més missatges d'odi racista rep en xarxes socials dins de l'esport espanyol, segons l'Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia (OBERAXE). Sumant-se a una llarga llista de jugadors que ja van ser assenyalats pel seu color de pell, des de Willy Agbonavbare en els anys 90 fins a Vinícius Júnior en l'actualitat.

En el cas de Yamal, el periodista Youssef M. Ouled apunta que els atacs prenen una altra dimensió quan vesteix la samarreta de la selecció, perquè representa una identitat que una part de la societat segueix sense reconèixer. "Sent espanyol, és negre, és moro i és musulmà. I per a una part important de la població d'aquest país, ser espanyol és ser justament l'oposat a això”, explica.

El problema per a Ouled és que existeixin pràctiques i polítiques que institucionalitzen aquesta idea. Explica que el sistema educatiu ha construït històricament una oposició entre ser europeu i ser musulmà; que les identificacions policials continuen afectant de forma desproporcionada a persones racialitzades i que la comunitat musulmana segueix trobant obstacles per exercir drets reconeguts legalment, com disposar de cementiris confessionals.

El racisme ens obliga a ser perfectes per merèixer ser espanyols, no n'hi ha prou amb haver nascut aquí

"Hi ha un relat històric i fal·laç que diu que els que neixen aquí amb un color de pell diferent i una religiositat diferent mai seran del tot espanyols. Aquesta institucionalització és la que dóna sentit al racisme als estadis. Ja no són només insults, hi ha una lògica política darrere", assenyala el periodista.

A més, no només s'espera que rendeixin sobre la gespa, sinó que siguin excepcionals fora d'ell. "El racisme ens obliga a ser perfectes per merèixer ser espanyols. No n'hi ha prou amb haver nascut aquí. Hi ha marcadors racials, com el color de la pell o la identitat religiosa, que segueixen associant-se amb la idea de no ser d'aquí", afegeix. La comparació amb Robin Le Normand o Aymeric Laporte il·lustra aquest doble tracte, tots dos van néixer a França i representen Espanya sense que la seva pertinença a La Roja generi a penes debat. En canvi, futbolistes nascuts a Espanya com Lamine Yamal o Nico Williams segueixen veient qüestionada la seva espanyolitat pel seu origen familiar, el seu color de pell o la seva religió.

Blanca Ibarra, comunicadora política, assenyala que tant Yamal com Williams són el reflex de l'Espanyaa diversa que ja existeix, "tot i que encara hi hagi qui es resisteixi a acceptar-ho". "Espanya ha evolucionat i avui és un país molt més multicultural. Tenim generacions de persones nascudes aquí que hem de normalitzar, no perquè siguin una excepció o un exemple extraordinari, sinó perquè representen el que hauria de ser completament normal en la nostra societat", apunta.

Defensa que, en un món globalitzat, el futbol reflecteix una realitat demogràfica ja consolidada i considera que aquesta diversitat no hauria de sorprendre ni convertir-se en motiu de debat, sinó entendre's com "una expressió més de l'Espanya contemporània". De fet, en aquest Mundial un de cada quatre futbolistes ha nascut en un país diferent del que representen a causa dels fluxos migratoris. Molts d'ells han triat jugar amb els països originaris de la seva família, on van néixer els seus pares o avis. Per exemple, 19 dels 26 futbolistes del Marroc han nascut fora de les seves fronteres.

La comunicadora política vincula l'auge dels discursos d'odi amb una normalització creixent del racisme. Al seu parer, no necessàriament hi ha més persones racistes que fa uns anys, sinó que ara la societat accepta aquest tipus de comentaris discriminatoris. "Abans hi havia gent que tenia vergonya de verbalitzar segons quins pensaments. Ara, amb l'auge de la ultradreta, sembla que està de moda dir barbaritats i emparar-se en una suposada llibertat d'expressió", lamenta.

Si bé, Ibarra confia en un futur en el qual "els nostres fills ens facin enrojolar quan els expliquem que en algun moment ens preguntàvem si algú era espanyol o no pel color de la seva pell o per l'origen dels seus pares".