Entrevista a Koldo Casla, relator d'habitatge de l'ONU"La jutge del 'cas Maricarmen' va decidir no aplicar un tractat internacional reconegut a la Constitució"

Koldo Casla (Donosti, 1985) és des del maig el relator especial de Nacions Unides per a l'Habitatge. Porta 13 anys vivint a Londres, on és professor de Dret Internacional dels Drets Humans a la Universitat d'Essex i doctor en Estudis Internacionals per King's College London.

Casla segueix de prop el cas de Maricarmen, la dona de 87 anys el desnonament de la qual es va executar dimecres passat a Madrid malgrat que l'ONU havia demanat suspendre'l. En conversa amb Público, explica què suposa que Espanya no hagi atès aquesta mesura cautelar, qüestiona la resposta dels jutges i de les administracions i reclama canvis per evitar que situacions com aquesta tornin a repetir-se.

L'ONU havia demanat suspendre el desnonament de Maricarmen, però finalment es va executar, què implica que Espanya no atengués aquesta petició?

Les advocades de Maricarmen van acudir al començament d'aquest any al Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l'ONU, després d'haver esgotat la via judicial a Espanya. Al mes de juny, el comitè va emetre una ordre de mesura cautelar per la qual Espanya hauria de suspendre el desnonament fins que el comitè resolgui el fons de l'assumpte o, si escau, remogués la mesura cautelar. Per tant, l'única manera perquè Espanya complís amb aquesta mesura cautelar era evitant el desnonament fins que resolgués el comitè. Però com no s'ha evitat el desnonament i s'ha executat, ja aquí hi ha necessàriament una violació del tractat internacional que ha subscrit Espanya, que és el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturales i el Protocol Facultatiu. Fins i tot si, en el fons de l'assumpte, d'aquí a un any, el comitè arribés a concloure que no hi ha hagut una violació del dret a l'habitatge, pel mer fet que la mesura cautelar s'ha vulnerat, ja hi ha una violació del seu tractat amb l'ONU perquè és un tractat vinculant que Espanya ha subscrit. A més, probablement el Comitè tingui en compte la premissa discriminatòria per raó de sexe. En el cas de Maricarmen, els tribunals van concloure que es tractava d'una segona subrogació: la primera va ser la de la seva mare respecte al seu pare, el 1965, i la segona, la de Maricarmen respecte a la seva mare. Aquesta primera subrogació es va produir sobre la base d'una llei franquista que impedia que les dones poguessin ser propietàries, una llei contrària al dret internacional. Si no hagués estat discriminatòria aquesta llei, hauríem tingut una única subragació i Maricarmen estaria a la seva casa.

Com és possible que finalment es produís el desnonament? Què creu que va fallar en aquest cas?

Quant a la mesura cautelar en concret, que és una qüestió processal, el que ha fallat és que a Espanya la jutgessa ha aplicat la Llei Orgànica del Poder Judicial. La Llei Orgànica del Poder Judicial no diu explícitament que quan hi ha una mesura cautelar ordenada per un comitè com el Comitè DESC, s'hagi de suspendre un desnonament. Per això la magistrada no ha aplicat el tractat internacional. Ara, el tractat està reconegut en la Constitució i té prevalença sobre la Llei Orgànica del Poder Judicial, per la qual cosa el que passa és que la jutgessa ha decidit no aplicar el tractat.

I quant a la qüestió de fons, que és la situació de Maricarmen en si mateixa, el seu cas demostra algunes mancances importants del sistema. En primer lloc, es posa de manifest que la llei espanyola -en aquest cas la Llei d'Enjudiciament Civil- no garanteix una anàlisi de proporcionalitat en els desnonaments cas per cas, que és una cosa que imposa el Dret Internacional de Drets Humans, però que la llei espanyola simplement inclou com una possibilitat a partir de l'any 2019, però no és obligatòria. En el cas de Maricarmen queda molt palpable: aquí tenim un conflicte entre la rendibilitat de la inversió d'aquest fons enfront del dret a l'habitatge d'una dona de 87 anys, amb 1.300 euros de pensió i 50 anys vivint en aquest habitatge. En aquest conflicte d'interessos no hi ha hagut una anàlisi de proporcionalitat entre un i l'altre, perquè si n'hi hagués hagut, seria difícil d'entendre que s'hagués resolt d'aquesta manera.

Com hauria de ser aquesta anàlisi de proporcionalitat? Què hauria d'examinar un jutge abans d'autoritzar el desnonament?

Ha d'analitzar les circumstàncies personals de la inquilina, la situació de vulnerabilitat, la capacitat de guanyar diners, si hi ha circumstàncies de discapacitat o de vellesa, si viuen menors en l'habitatge, si coincideix en etapa escolar, etc. Però a més, cal estudiar el perfil de l'arrendador. No és el mateix que tinguem com a arrendador a un petit propietari, una persona que té una segona propietat, que potser té petits ingressos i necessita els ingressos d'aquest arrendament per completar els seus ingressos i viure amb certa normalitat, que a un fons d'inversió que pugui tenir 100 propietats per a les quals l'habitatge és simplement una eina d'inversió.

Hi ha altres casos similars a Espanya que hagin arribat al Comitè de l'ONU? S'ha aconseguit una solució per a aquests casos?

Espanya és un país que, per bé i per mal, és molt protagonista davant el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Dels 145 casos davant el Comité DESC en 2024, 133 eren sobre Espanya, la majoria relacionats amb desnonaments.

La forma de resoldre-ho depèn de la pràctica de les comunitats autònomes i els municipis. La resposta local i autonòmica a les situacions d'emergència és molt dispar entre comunitats autònomes, que són les que tenen la competència. No és el mateix que es produeixi un desnonament a Madrid o a Navarra. També depèn molt de l'actitud dels jutges respecte a aquestes ordres cautelars perquè hi ha jutges que han suspès els desnonaments i d'altres que no. Hi ha un desajust entre el Dret Internacional i la Llei Orgànica del Poder Judicial, perquè aquesta última no diu explícitament que, quan hi ha una decisió d'un comitè, s'hagi de suspendre el desnonament. Alguns jutges apliquen la Llei Orgànica i no segueixen les decisions dels comitès, mentre que uns altres, quan se'ls presenta una d'aquestes decisions, decideixen suspendre-ho.

El desnonament podria haver-se aturat amb les mesures existents si ocorregués en una altra comunitat? És una qüestió de voluntat política?

El Dret Internacional diu clarament que no ha d'haver-hi un desnonament en el qual es corri el risc que una persona sigui posada o quedi en una situació de sensellarisme. Aquí és on l’Ajuntament i la comunitat autònoma han de respondre. En aquest cas, ha quedat de manifest que aquesta obligatorietat internacional a Espanya no es garanteix, perquè l'alternativa de portar-la a una residència no és una alternativa satisfactòria ni justa per a una dona perfectament capaç de seguir vivint on vivia, després de 70 anys a la seva llar.

Cal voluntat política. Confio que aquest dimarts s'adopti el decret per protegir persones en situació de vulnerabilitat. Però Espanya encara ha d'avançar en la regulació pel que fa als grans tenidors. Si hi ha una empresa que vol dedicar-se al mercat de lloguer i compra, per exemple, un bloc sencer amb 14 pisos, el que no pot ser és que tingui la facultat de canviar les condicions i expulsar els inquilins. Ha de ser un mercat molt més regulat i controlat, per evitar compres especulatives com aquesta.

El cas de Maricarmen ha despertat una mobilització social molt important. Per què creus que ha estat aquest desnonament en concret el que ha aconseguit generar tant clam social?

La situació particular de Maricarmen és particularment sagnant. És un cas en el qual el propietari és un fons, d'una dona que porta tota la vida aquí, una dona gran amb la qual és molt fàcil empatitzar. I també molt acompanyada pel moviment social ciutadà, del Sindicat de Llogateres, que contribueix a aquesta mobilització social, al que se suma la participació de veus conegudes d'artistes, cantants, actors i músics, que contribueixen al fet que es conegui més el cas. Però el cas de Maricarmen, no és ni molt menys l'únic.

Qui serien al teu judici els principals responsables per ordre d'importància de la situació actual de l'habitatge a Espanya?

Pel que fa a la regulació dels desnonaments, aquí ens trobem que una modificació de la Llei d'enjudiciament civil ha de venir de les Corts Generals, és a dir, del Congrés i Senat. Quant al compliment de les decisions dels comitès, és una actuació dels jutges, encara que també estaria molt bé que es modifiqués la Llei Orgànica del Poder Judicial perquè això quedés taxativament clar, que també seria responsabilitat de les Corts Generals, compartit entre el Parlament i els jutges.

També evidentment són responsables els municipis i comunitats autònomes, on cadascun segueix pràctiques ben diferents, encara que també en això possiblement faria falta una volta a la Llei d'Enjudiciament Civil perquè, si bé es va modificar l'any 2020 per incloure obligacions per a ajuntaments i comunitats, és evident que no està funcionant bé i el cas de Maricarmen ho mostra. Una modificació legislativa seria bona, però també una pràctica diferent per part de les comunitats autònomes i els ajuntaments.

I no podem oblidar-nos que necessitem una actitud ben diferent cap a la regulació del mercat privat i a la inversió pública en l'habitatge, i aquí totes les administracions són responsables: local, autonòmica i la de l'Estat.