Què hi ha darrere de l'absentisme escolar a Catalunya? 

Un alumne no deixa l'escola d'un dia per l'altre. Normalment sol haver-hi una sèrie de senyals d'alarma: arribar tard de manera recurrent, marxar abans d'hora, deixar d'entregar tasques, perdre l'interès per les classes o començar a desconnectar progressivament del centre educatiu. L'absentisme pot ser, així, molt més que una acumulació de faltes, pot ser el primer avís que una trajectòria educativa s'està trencant. 

Aquesta és una de les principals conclusions de l'informe d'equitat.org (abans coneguda com Fundació Bofill) sobre absentisme escolar. L'entitat assenyala que el fenomen s'ha d'entendre com un procés gradual de desvinculació educativa que pot anar des de la desmotivació i les absències puntuals fins a les absències reiterades i, en els casos més greus, l'abandonament prematur dels estudis.

El problema és que Catalunya no disposa d'un sistema homogeni que permeti saber amb precisió quants alumnes es troben en aquesta situació. L'absentisme no té un registre oficial equiparable al que existeix per mesurar l'abandonament escolar prematur. El sistema educatiu català depèn de la prova internacional per saber si els alumnes van a classe. Per això, l'exclusió de PISA 2025 ha fet aquest buit encara més visible. A nivell estatal, hi ha hagut un repunt de les absències, però Catalunya no pot saber si està passant el mateix.

Segons l'Enquesta de Població Activa, a Catalunya, un 13,5% dels joves abandona els estudis abans d'hora i un 12,5% de l'alumnat no continua estudiant després de 4t d'ESO. Entre els joves més vulnerables, la proporció gairebé es triplica. L'informe situa aquestes dades en un context en què Catalunya continua per sobre del llindar del 10% d'abandonament escolar prematur establert per la Unió Europea. 

Segons les darreres dades disponibles de PISA, recollides en l'informe del 2018, més del 34% dels estudiants catalans havia faltat almenys un dia a classe durant les dues setmanes anteriors a les proves. Un 28,1% havia faltat un o dos dies i un 6,7% ho havia fet tres dies o més. Només el 65,2% declarava haver assistit tots els dies, davant del 70,4% de mitjana del conjunt de comunitats autònomes analitzades. L'etapa amb més absentisme és la postobligatòria, i on té més incidència és en els cicles formatius de grau mitjà.

​Quan l'absentisme deixa de ser només una falta

L'absentisme no té una única causa. L'informe el presenta com un fenomen multicausal en què intervenen factors personals, familiars, escolars i contextuals. Hi poden influir les dificultats d'aprenentatge, la desmotivació, el malestar emocional, els conflictes, l'assetjament, experiències reiterades de fracàs escolar o la percepció que allò que s'està estudiant no té sentit. També hi intervenen les dificultats econòmiques i familiars, les responsabilitats de cura o determinades situacions de vulnerabilitat.

Per això, l'informe evita una lectura que redueix l'absentisme a una qüestió de disciplina individual. El nivell socioeconòmic és un factor de risc, però no determina per si sol la trajectòria d''un alumne. El clima escolar, les metodologies, les polítiques socioeducatives i la capacitat del sistema per detectar i acompanyar les dificultats també tenen un paper rellevant.

Experiències locals

Davant de l'absentisme, els municipis han anat desenvolupant diferents mecanismes d'intervenció. L'informe recull experiències locals que han intentat donar una resposta coordinada, amb la participació dels centres educatius, els serveis socials i altres agents del territori.

Girona, per exemple, disposa des de 2009 d'una comissió estable d'absentisme en què participen diferents agents educatius i socials. Castelldefels ha desenvolupat intervencions a escala d'aula, centre i comunitat. A Badia del Vallès s'han impulsat mecanismes per detectar situacions de desconnexió i una eina digital per registrar absències i coordinar les actuacions.

La continuïtat dels plans locals d'absentisme, els equips professionals i els recursos disponibles no són iguals a tot arreu. El resultat és una resposta territorialment desigual davant d'un problema que afecta el conjunt del sistema educatiu. L'informe d'Equitat.org planteja precisament passar de les experiències fragmentades a una política pública de país.

Cinc canvis per deixar de perseguir l'absentisme  

La primera proposta que fa equitat.org saber exactament de què es parla quan es parla d'absentisme i disposar de dades comparables. Poposa crear un sistema unificat d'indicadors de risc i de recollida d'informació. Això implica homogeneïtzar les definicions i distingir entre absències justificades i no justificades, però també entre absències puntuals i situacions estructurals. L'objectiu és disposar d'indicadors comuns tant sobre els resultats —assistència, continuïtat educativa o inserció posterior— com sobre els processos d'intervenció.

L'entitat també planteja una eina digital compartida entre els centres educatius, els serveis municipals i el Departament d'Educació, connectada amb els sistemes ja existents. La proposta és que les dades permetin seguir les trajectòries educatives i detectar abans les situacions de risc.

Aquesta recollida hauria d'anar més enllà de l'escolarització obligatòria. L'informe defensa incorporar també les etapes postobligatòries, els PFI i els CFGM, així com indicadors que permetin identificar factors de desconnexió entre adolescents i joves, com la desmotivació, la pressió del grup o el malestar emocional.

La segona línia és avaluar què funciona i què no. Equitat.org reclama un sistema de seguiment de les dades i una avaluació periòdica dels Plans Locals d'Absentisme amb criteris homogenis i comparables. Per fer-ho possible, també proposa reforçar la capacitat d’anàlisi dels professionals mitjançant formació i suport tècnic.

La tercera és coordinar millor els serveis. L'absentisme pot afectar simultàniament l'escola, els serveis socials, la família, els serveis de salut i altres recursos comunitaris. L'informe planteja protocols consensuats que defineixin les responsabilitats de cada agent i estableixin circuits clars d'actuació, derivació i seguiment.

La quarta passa per construir una xarxa territorial de recursos i segones oportunitats. Això implica saber quins serveis educatius, socials, sanitaris, comunitaris i laborals hi ha disponibles a cada territori i garantir que els joves hi puguin accedir. L'entitat defensa itineraris flexibles, beques i ajudes, programes de formació i inserció laboral i, sobretot, un acompanyament personalitzat amb un professional de referència. 

I la cinquena proposta se situa en el pas d'una etapa a una altra. Per això, Equitat.org proposa entendre les transicions educatives com processos que han de ser acompanyats. Reclama circuits per derivar els alumnes i transferir informació entre etapes, identificar els recursos de formació postobligatòria i reforçar la connexió amb escoles d'adults, programes formatius i altres mecanismes de segona oportunitat. 

Una responsabilitat compartida

L'informe distribueix les responsabilitats entre les diferents administracions. A la Generalitat li correspondria assumir el lideratge normatiu i tècnic, establir el model, garantir-ne l'estabilitat i definir els marcs comuns de detecció, intervenció i transició.

Els municipis, per la seva banda, haurien de tenir el paper de coordinar els serveis, mapar els recursos, garantir els professionals de referència, activar les xarxes comunitàries i fer el seguiment dels casos. Tot plegat amb l'objectiu final d'actuar abans que l'absència es converteixi en desvinculació i abans que la desvinculació acabi convertint-se en abandonament.