Què falla a Europa perquè els pares tan sols s'acullin al 9% dels permisos per paternitat

Els permisos dels quals disposen mares i pares pel naixement dels seus fills són una política que, depenent de com estigui dissenyada, pot reforçar que les dones segueixin assumint la major part de les cures o, per contra, repartir-les d'una forma més equilibrada. I, segons conclou el recent informe Com generen els dissenys dels permisos de maternitat, paternitat i parentals un ús desigual entre pares i mares?, tot apunta al fet que Europa segueix molt lluny d'aquest segon escenari.

El 1983, el 100% de les setmanes disponibles per aquest permís eren utilitzades per mares i el 0% per pares. 40 anys després, el 2023, la situació amb prou feines havia canviat fins a un repartiment del 91% per a les mares i del 9% per als pares. "Quatre dècades per passar d'un desequilibri del 0-100% a un del 9-91% reflecteixen reformes insuficients per a una societat com l'europea que assumeix la igualtat de gènere com a objectiu", assenyalen Adela Recio Alcaide, Cristina Castellanos Serrano i María Pazos Morán, autores de l'estudi publicat a l'Institut d'Estudis Fiscals.

Aquestes dades no impliquen que només el 9% dels pares s'agafin permisos, ni que el 91% de les mares els utilitzin. El que fan les autores és calcular el percentatge de setmanes de permís efectivament utilitzades per homes i dones. És a dir, sumen totes les setmanes de permís per naixement, maternitat, paternitat o parental que s'estan gaudint en un país i observen quina part correspon a pares i quina part a mares.

L'informe desmunta la idea que aquestes diferències en la divisió sexual del treball responguin simplement a decisions individuals o a les que cadascú pren a casa seva. Per contra, l'ús desigual dels permisos està profundament condicionat pel disseny legal de cada sistema.

Quatre dècades després

L'informe es basa en dades de 31 països de l'European Labour Force Survey. El 1983, en sis dels vuit països amb dades disponibles —Bèlgica, Dinamarca, Grècia, França, Irlanda i Luxemburg— els homes no utilitzaven ni una sola setmana de permís. Al Regne Unit amb prou feines representaven l'1% i a Alemanya el 2%. Vint anys després, el 2003 —quan ja hi ha dades de 30 països—, aquest percentatge puja fins al 6%, una xifra que pràcticament es mantindria estancada fins al 2013. No serà fins al 2023 quan l'índex europeu assoleixi aquest 9%.

El 2003, Islàndia, Suècia, França, Noruega i Dinamarca superaven per primera vegada la barrera del 10% de setmanes utilitzades per pares. Tot i que les autores adverteixen que, tot i així, "el desequilibri de gènere seguia sent manifest" i recorden que aproximadament la meitat dels països europeus continuaven encara amb un índex del 0%.

Les autores sostenen que quan part del permís pot ser cedit d'un progenitor a un altre, en la pràctica acaba sent utilitzat majoritàriament per les dones. L'informe conclou que els homes utilitzen "predominantment permisos intransferibles i ben remunerats", mentre que les dones utilitzen tant els intransferibles com els transferibles sempre que els diners que rebin bastin per cobrir el 50% del permís.

L'estudi sosté que precisament aquí radica una de les claus per entendre per què alguns països considerats històricament avançats en conciliació continuen mantenint fortes desigualtats en el repartiment de les cures, almenys pel que fa al gaudi d'aquest permís. Els països nòrdics apareixen, de fet, entre els sistemes amb millors resultats europeus, però les autores assenyalen que fins i tot allà l'existència de parts transferibles manté un repartiment desigual. En concret, els pares de Noruega gaudeixen només del 29% de les setmanes disponibles, a Suècia del 28% i a Finlàndia del 17%.

Espanya, una excepció

Espanya, en aquest sentit, ha resultat ser una excepció dins del panorama europeu: és l'únic país que el 2023 entra en l'interval que les autores consideren proper a la paritat —entre el 40% i el 60%— amb un 42% de les setmanes utilitzades per pares. L'informe atribueix aquest resultat a la configuració dels permisos al nostre país, on són iguals per a tots dos progenitors, intransferibles i remunerats al 100% a través de la Seguretat Social.

En tot cas, adverteix l'estudi, un 21% del total de setmanes de permís a Espanya són utilitzades pels pares al mateix temps que la mare està també de permís. Una circumstància que, per a les investigadores, té conseqüències rellevants perquè reforça el model de "pare ajudant" en lloc d'una corresponsabilitat real. Entre altres efectes, assenyalen que això acaba dificultant que la mare pugui reincorporar-se a la feina mentre el pare es queda sol a cura del nadó i fa que les empreses segueixin disposant informalment del treballador home durant part del permís.

A l'extrem contrari es troben Bulgària, Hongria, Xipre, Txèquia o Polònia, països on la utilització masculina continua sent pràcticament residual i no supera l'1%.

Cuidar en solitari

La idea de la "cura en solitari" ocupa un lloc molt rellevant en la investigació. L'estudi sosté que quan els pares romanen sols a cura dels seus fills durant períodes significatius, especialment durant els primers mesos de vida, augmenta posteriorment la seva implicació en les tasques de criança. Per aquest motiu les autores defensen que no n'hi ha prou que els homes usin permisos, sinó que importa també com els usen i durant quant temps es fan càrrec sols del nadó.

Les investigadores plantegen una bateria de reformes que, al seu parer, contribuirien a avançar cap a un repartiment igualitari de les tasques reproductives. Entre les mesures que proposen, figuren els permisos iguals i intransferibles per a tots dos progenitors, la remuneració del 100% finançada públicament, la seva utilització dins del primer any de vida del menor, la possibilitat de gaudir del permís en diversos trams sense necessitat d'una autorització o acord amb les empreses, i l'accés garantit a l'educació infantil una vegada finalitzats els permisos.