"Em vaig quedar embarassada amb 15 anys i em van casar amb el meu maltractador": la dimensió feminista d'una crisi que va arrossegar joves a Ceuta

El 30 de juliol de 2026, fa un mes exactament, Ceuta va despertar rebent milers de persones que creuaven des del Marroc pel Tarajal. El Ministeri de l'Interior acabaria xifrant en unes 72.000 les entrades d'aquells dos dies, en una ciutat desbordada per una arribada que va tornar a activar el vocabulari habitual de la frontera, i aquesta vegada es va afegir la paraula "invasió". A 29 d'agost de 2026, la xifra oficial més recent del Ministeri de l'Interior és que queden al voltant de 5.000 persones migrants a Ceuta de les aproximadament 72.000 que van entrar els dies 30 i 31 de juliol. D'aquestes 5.000, unes 1.500 són menors. Segons la ministra de Joventut i Infància, Sira Rego, entre els 1.500 menors actualment acollits hi ha unes 700 nenes. És a dir, les nenes representen aproximadament el 47% dels menors. La majoria d'elles segueixen sense tenir accés a un servei en condicions salubres, el que augmenta el risc que la seva salut empitjori.

Però Ceuta no és únicament el lloc on una frontera es desborda de tant en tant. És una ciutat feta, en bona mesura, per la pròpia frontera. Durant el protectorat espanyol al Marroc, (que és el lloc de procedència de la majoria de les nenes i dones que hi ha a Ceuta) entre 1912 i 1956, va ser port, rereguarda militar i node de circulació cap al nord marroquí; després de la independència del Marroc, la separació política no va eliminar una cultura fronterera construïda durant generacions entre Tetuan, Castillejos i Ceuta, on es donaven treball, comerç, cures, famílies i vides que travessaven diàriament una línia que per a uns era rutina i per a altres, cada vegada més, obstacle.

Aquesta frontera guarda a més la seva pròpia memòria de crisi. A l'octubre de 1995, centenars de migrants subsaharians romanien bloquejats a Ceuta, vivint en les Muralles i sense possibilitat de continuar cap a la Península. La sortida autoritzada d'un grup de kurds va provocar protestes entre els qui es van sentir discriminats i, el dia 11, la situació va acabar en greus disturbis, més de dues-centes detencions i un policia ferit de bala per un tret l'autoria del qual mai va arribar a determinar-se; d'aquell episodi sorgiria després el campament de Calamocarro i una nova forma institucional de gestionar la immigració a la ciutat. Trenta-un anys després, Ceuta disposa de tanques, càmeres, centres d'acollida, acords bilaterals i finançament europeu, però conserva una vella paradoxa: pot perfeccionar indefinidament l'administració de la frontera sense resoldre què fer amb les persones que hi queden atrapades. Aquesta vegada, entre aquests cossos hi havia també milers de dones i nenes. I aquesta clau és fonamental perquè a diferència d'altres vegades la majoria són d'origen marroquí i estan en circumstàncies de vulnerabilitat màximes.

La violència

M'assec al campament de Sidi Embarek, gestionat per Karima i el seu fill Abdelah, veïns de Ceuta que es van oferir a ajudar les dones i nenes que pogués albergar la carpa. Són al voltant de 380. Gairebé totes dormen sobre catifes o mantes apilades; diverses organitzacions porten menjar, aigua i els recursos més bàsics. M'assec a escoltar i de seguida comprenc que no existeix escolta suficient per acollir la vivència de tants cossos. Em col·loquen una petita taula de pupitre en un dels extrems de la carpa i comencen a acostar-se algunes menors.

Sumaya: "Quan la meva mare surt a treballar, ell em pega. A vegades em pega tant que em desmaio. M'ha pegat tant que puc estar aquí un any més i no tornar”

Sumaya té 15 anys, ulls grans i els cabells llargs i castanys. S'asseu davant meu i respon amb timidesa a les preguntes més bàsiques. Karima porta un registre de les persones allotjades al campament i jo vaig completant algunes dades. Li pregunto si ha pogut parlar amb la seva família. Diu que sí, que ha parlat amb la seva mare, i comença a plorar: "Quan la meva mare surt a treballar, ell em pega. De vegades em pega tant que em desmaio. M'ha pegat tant que puc estar aquí un any més i no tornar. M'ha trencat les dents diverses vegades". Llavors es treu la peça dental que substitueix part de les seves dents davanteres i me l'ensenya amb vergonya. "La meva mare no es divorciarà d'ell. Té por que acabem al carrer. Que la faci fora. Que la seva família no la vulgui. Que el propietari digui que ja no podem viure allà", explica.

L'abraço. L'abraço perquè la professió se m'ennuega. Perquè reconec que són sobretot les nenes del meu país. Al cap d'una estona em diu que és la primera vegada que li explica a una adulta el que li ha passat, que se sent alleujada. Li dic que les dents poden arreglar-se, que segueix sent preciosa. Però una nena de 15 anys no hauria d'haver d'obrir una ferida així i quedar-se després sola davant seu. Contar no sempre repara. Una menor sotmesa a violència sostinguda necessita atenció psicològica, protecció i acompanyament social especialitzat; necessita un lloc on reposar la culpa, la vergonya i la por que queden després. Necessita alguna cosa que al campament de Sidi Embarek no existeix, perquè no és possible que existeixi sense suport governamental, sense un desplegament d'expertes. Sense un triatge que permeti saber en quines circumstàncies es troben aquestes menors i joves. Però el que sí sabem és que segons el Haut-Commissariat au Plan, el 70,7% de les adolescents marroquines d'entre 15 i 19 anys va patir alguna forma de violència en els dotze mesos anteriors a la seva gran enquesta nacional de 2019; sis de cada deu la van patir dins de l'espai domèstic.

Hi ha treballadores humanitàries sostenint necessitats immenses amb recursos mínims. Hi ha persones esgotades, però no professionals especialitzats en violència contra adolescents i joves, no és una forma de violència explícita contra la infància, el factor que són dones és imprescindible per comprendre el que els passa. El masclisme, el dispositiu de control sexual, és clau per explicar qui són aquestes nenes. Sumaya acaba de parlar, s'aixeca de la cadira i la següent nena s'asseu davant meu.

Salma: "El meu germà és politoxicòman, quan surt es droga i quan torna a casa em pega. A vegades estic adormida i em desperto enmig de les pallisses. Ja no sé de què estic feta perquè res em fa mal"

No existeixen els matrimonis de menors, és la legalització de la violència sexual contra les menors

No hi ha matrimonis de menors que no constitueixin violència sexual. "Quan em van dir que m'anaven a casar en realitat em van dir que m'anaven a violar. El dia que es va obrir la frontera vaig sortir corrent de casa meva. Vaig córrer hores, vaig córrer tant que no vaig ser ni conscient de com vaig arribar a l'altre costat de la frontera. No sé com no em van ofegar tantes persones agafades al meu cos. Vaig sortir escapant de l'estirada de pèls del meu germà que ara és a la presó”, explica, i mossega l'entrepà que s'està menjant. Ella, Salma (nom fictici) i la seva amiga des de fa un mes, Khadija, eren a la cafeteria on vaig entrar a comprar alguna cosa de menjar, en una taula en un lloc ple d'homes. Usen el bany de la cafeteria per fer les seves necessitats, però les obliguen a consumir alguna cosa. Em vaig asseure amb elles per menjar i llavors Salma em va dir que m'explicaria la veritat, i que prefereix tornar en un taüt al Marroc abans que tornar viva. " El meu germà és politoxicòman, quan surt es droga i quan torna a casa em pega. De vegades estic adormida i em despert al mig de les pallisses. Ja no sé de què estic feta perquè res em fa mal", em diu en to jocós. Té una mirada dura i el seu cos de 19 anys sembla el d'una adolescent de 16 anys. S'aixeca la samarreta de la selecció marroquina de futbol que porta i m'ensenya les cicatrius.

"Aquesta va ser de quan els vaig dir que no em casaria . Em vaig assabentar que el meu pare m'havia venut. L'home amb qui em volien casar li havia donat al meu pare una important quantitat de diners. Venia a la meva habitació a la meitat de la nit i em donava el telèfon per parlar amb aquest home de 38 anys. Em deia: Respon-li puta". Em diu que sempre ho va fer el millor que va poder perquè no peguessin també a la seva mare, però que el règim de terror i tortures a la casa passava per impedir-li fins a tancar la porta de l'habitació. " Van arrencar el pany de la meva habitació, i cada poques nits eren violències diferents. Un mes abans de venir a Ceuta, el meu germà va entrar drogat i va començar a clavar-me ganivetades”, diu mentre m'ensenya les cicatrius.

Aquella nit Salma es va dessagnar, i no va ser fins a l'endemà quan la van portar al metge i es van quedar tots dos pares amb ella prop del metge per assegurar-se que no expliqués com li havia passat allò. Es van inventar una història, ningú va preguntar i la hi van portar a casa.

Salma: "Em vaig emportar totes les pallisses possibles, però no em vaig casar"

"Però no em vaig casar. Em vaig emportar totes les pallisses possibles, però no em vaig casar . Quan el matrimoni ja no era una opció, el meu pare em va dir que sortís i anés a buscar diners, que li era igual la forma. Volia que em prostituís. No vull casar-me mai de fet. Vull estudiar, necessito estudiar. És l'únic que vull fer a Espanya. Treballaré i estudiaré i ajudaré la meva mare a marxar d'aquella casa”, afegeix.

Sukaina però no va poder evitar-ho quan es va quedar embarassada amb 15 anys d'un noi del seu barri: "Després de donar a llum em van obligar a casar-me amb ell. No sé com ho van fer, però la PolicIa em va convocar a tribunals i ens vam casar." És una menor a càrrec d'un menor de dos anys.

Al Marroc, encara que l'edat legal per casar-se és de 18 anys, el Codi de Família manté excepcions judicials que permeten el matrimoni de menors: el 2024 es van presentar més de 16.000 sol·licituds i al voltant de 10.000 van ser autoritzades, gairebé totes relatives a nenes. El matrimoni infantil funciona així no només com a conseqüència de la pobresa, sinó també com un dispositiu de control de la sexualitat femenina perquè converteix en un assumpte matrimonial embarassos, relacions o situacions de vulnerabilitat que haurien d'activar protecció social, atenció sanitària i acompanyament. El matrimoni d'una menor és el reconeixement de la legitimitat de la violència sexual perquè la majoria de les menors es casen amb homes adults que es converteixen en els qui estan al seu càrrec. Algunes de les joves i menors que han arribat a Ceuta necessiten bolquers i llet per als seus fills, però també protecció per a elles mateixes, atenció psicològica, assessorament jurídic i un espai on poder explicar si aquell matrimoni va ser triat, imposat o simplement l'única sortida que els adults van deixar disponible. Anomenar-les únicament "mares migrants" esborra l'essencial, i és que es van fer mares quan eren encara nenes.

Explotació laboral i assetjament sexual

Salwa i Naima van deixar els estudis amb 16 anys i van començar a treballar en tallers de costura. Cap tenia contracte ni seguretat social. "El mes que millor cobrem arribem a 2.500 dírhams", explica una d'elles. Les jornades tampoc tenien un final definit: "Hi ha nits que et deixen fins a les dues, les tres o les quatre del matí perquè hi ha una quota de producció que s'ha d'assolir. És igual que estiguis malalta. És igual tot". Sortir de la fàbrica no significava estar fora de perill. A aquelles hores depenien de taxis col·lectius que a vegades les deixaven al mig de la carretera. "Tornàvem resant", diuen, primer rient i després ja no. Una nit van haver de caminar durant hores fins que una altra dona les va recollir. Tres hores després estaven de nou dempeus per tornar a la feina.

La precarietat econòmica es barrejava amb una altra forma de violència. Diverses descriuen acostaments, tocaments i assetjament per part d'encarregats i superiors. " Has de protegir-te fent-te la boja. Saps perfectament el que està fent, però fas com que no", explica Naima. Protestar podia significar perdre la feina. Suhayla ho va fer quan un superior la va agafar del cul: "Li vaig donar una empenta. Després es va assegurar que mai més pogués estar tranquil·la. Volia que me n'anés jo i va ser el que vaig fer". Li pregunto si va trobar una altra feina. S'encongeix d'espatlles, com si la resposta fos evident, que quan l'ocupació és miserable, però és l'únic que tens, fins i tot defensar el propi cos és un luxe.

Emergència humanitària feminista

Parlar d'una emergència humanitària feminista a Ceuta no és afegir la paraula gènere a una crisi migratòria, és reconèixer que una part significativa de les violències que arrosseguen aquestes nenes i joves no pot comprendre's únicament des de la pobresa, la migració o la minoria d'edat. Són violències específicament travessades pel fet de ser dones: abandonament escolar per assumir responsabilitats familiars, matrimonis forçosos de menors, embarassos adolescents, dependència econòmica, violència sexual, violència intrafamiliar i una absència sostinguda de recursos públics capaços d'oferir alternatives reals. El Marroc segueix sense protegir la infància i les dones, però l'opressió afegida de les nenes porta a una realitat cruel perquè les nenes estan sotmeses a un dispositiu de control sexual que passa a través de la violència. La fractura del país que organitza mundials i progressa en termes econòmics és la insuficiència de polítiques socials que permetin a una adolescent sortir d'una casa violenta, a una mare divorciar-se sense caure en la precarietat o a una menor embarassada rebre protecció sense que el matrimoni aparegui com una solució.

No sols oprimeix la manca de legislació, sinó també la societat que repudia, maltracta i estigmatitza

Els drets socials de les dones i les adolescents no estan en les converses polítiques centrals del país i molt menys els seus drets sexuals i reproductius perquè no només oprimeix la legislació inexistent, sinó també la societat que repudia, maltracta i estigmatitza, i l'entorn familiar que sovint representa una presó per a l'emancipació. Quan no existeixen refugis suficients, atenció psicològica, autonomia econòmica ni garanties efectives sobre els drets sexuals i reproductius, la violència ja no és només el que exerceix un pare, un marit o un empleat, també està en l'absència d'un sistema d'atenció al qual poder acudir.

Moltes de les noies que trobo a Ceuta han creuat precisament perquè saben que allò que els passa no els hauria de passar. Aquesta consciència importa. No són cossos passius desplaçats per una crisi que no comprenen; han pres una decisió, sovint extrema, per buscar una sortida. Espanya apareix en els seus relats com un lloc on imaginen que una dona pot denunciar, treballar, estudiar, divorciar-se, viure sola o demanar ajuda sense quedar necessàriament expulsada de la seva comunitat. No idealitzen Espanya , consideren que a Espanya són persones de ple dret. No significa que Espanya sigui aquest refugi perfecte ni que aquí les dones estiguin lliures de violència. Significa que elles atribueixen a aquest costat de la frontera una promesa institucional que té a veure amb la possibilitat que existeixi algú a qui recórrer. La seva migració conté, per tant, una forma d'agència política. Estan dient que no accepten com a inevitable la violència que han conegut, i que l'opressió per néixer dones en un país que no les mira és una cosa que poden canviar.

I gairebé totes les històries acaben tornant a les seves mares. Mares maltractades que no poden abandonar al marit; mares divorciades que treballen sense aconseguir sostenir soles a tots els seus fills; mares que temen perdre l'habitatge, el suport familiar o la protecció social si se separen; dones la falta d'autonomia de les quals acaba reorganitzant també la vida de les seves filles. Les adolescents deixen els estudis per treballar, sostenen als seus germans, accepten ocupacions abusives o busquen en la migració una possibilitat que les seves mares mai van tenir. La violència contra una generació es converteix així en la precarietat de la següent. Espanya està rebent a Ceuta menors i dones joves que arriben des d'una crisi profunda de drets de les dones i que, precisament perquè han estat capaces d'identificar la injustícia d'allò que viuen, estan demanant una altra cosa. Si la resposta humanitària no incorpora protecció de menors, salut sexual i reproductiva, atenció psicològica, recursos residencials segurs, acompanyament jurídic i alternatives reals d'autonomia, la violència de les màfies, de l'exposició a la prostitució i el tràfic anirà en augment.

L'organització Mujeres en Zona de Conflicte (MZC) reclama que el Govern d'Espanya i la ciutat autònoma de Ceuta assumeixin de forma efectiva la coordinació de la resposta humanitària i deixin de descarregar sobre associacions veïnals, ciutadania i ONG la cobertura de necessitats bàsiques com aigua, alimentació, salut i allotjament. L'entitat exigeix una atenció descentralitzada i amb enfocament de gènere, especialment per a nenes, adolescents, embarassades i dones en situació d'extrema vulnerabilitat, amb recursos de salut sexual i reproductiva, mediació intercultural, protecció de menors i espais segurs. També alerta del risc de tracta i explotació sexual o laboral en un context de saturació i desprotecció, i reclama mecanismes de detecció precoç i acompanyament especialitzat.

"Demanem a vigilància, a Policia, als ministeris protecció militar o policial al voltant dels campaments on estan les dones. No hi ha espais segurs i dignes, perquè això no pot succeir només amb gestió veïnal ", declara Ana Martín, coordinadora de Área de Tracta i Acció Social de Dones en Zona de Conflicte. “Hem reclamat a les diferents institucions públiques vigilància i seguretat per als espais habilitats per les associacions veïnals per a dones i nenes. La protecció no pot recaure sobre les associacions veïnals. Cal que l'administració habiliti espais dignes i segurs. Mentrestant, seguiran estant exposades a la captació i explotació sexual i laboral”