Deu hores de treball per 20 euros: la regularització com a salvavides enfront de l'explotació, la pobresa i la por

"La regularització m'ajudaria a sortir de la pobresa i poder aconseguir una bona feina". Amb aquesta expectativa encara l'Idrissa el procés obert després de l'anunci del Govern espanyol, una mesura que podria beneficiar més de 500.000 persones que es troben en una situació similar. El jove maurità va arribar en una piragua a l'illa canària del Hierro el 2023, després d'una travessia que encara recorda amb dolor, i des de llavors ha anat encadenant treballs i ciutats en un intent constant de sortir de la irregularitat administrativa en què va quedar atrapat.

Després de la seva arribada a Canàries va passar per Tenerife, Mèrida, Càceres i Valladolid, fins a acabar a Màlaga, on va aconseguir ocupació en un escorxador mentre comptava amb un permís temporal lligat a la seva sol·licitud d'asil. Quan la seva petició va ser denegada, va perdre la feina i va tornar a començar des de zero, aquesta vegada en una posició encara més complicada, amb menys opcions i més dependència de feines precàries al no tenir papers.

"Sent irregular hi ha moltes menys opcions d'ocupació, vaig acabar treballant al camp perquè era una de les poques opcions que tenia, aquí t'agafen sense papers però sota unes condicions horribles", explica.

Les jornades podien allargar-se fins a deu hores per tot just 20 o 25 euros al dia. "Era molt dur. Amb això no es cobreix res. La meva habitació costava 300 euros, no guanyava prou per pagar-la. I a més els dies de pluja no es treballa, i per tant no cobres", denuncia.

Ara ha tornat a Valladolid, on intenta recompondre la seva situació mentre busca feina i espera la regularització, a la qual es refereix com la seva "gran esperança". Compleix, assegura, els requisits de temps d'estada, arrelament, voluntat de treballar i absència d'antecedents. Però el procés depèn també d'un element que no controla: l'arribada de documentació des de Mauritània. "El justificant d'antecedents penals pot trigar entre quinze dies, sent positius, fins a més d'un mes. Per això tinc por de quedar-me fora de termini", diu.

A aquesta incertesa se suma la manca de recursos, el que li impedeix poder pagar assistència legal. "Ara mateix no tinc diners per pagar a una advocada. M'estic quedant aquest mes amb un amic mentre busco feina per poder pagar una habitació", explica.

Enmig d'aquesta espera, l'Idrissa es refugia en la seva gran passió: la música. Compon, produeix i grava a Valladolid, amb el somni que algun dia pugui treure-la en plataformes digitals i que pugui arribar a milers de persones. "Algun dia m'agradaria poder dedicar-me a la música, però el meu pla ara és poder treballar com a electricista o soldador, he fet cursos i també vaig treballar al meu país d'això, però vull compaginar-ho amb el meu projecte musical", conclou.

La seva història no és una excepció. La irregularitat, el treball precari i la impossibilitat de reclamar drets travessen històries de vida molt diferents. L'Alex comença en un altre punt del mapa, però desemboca en un lloc semblant. Va arribar en avió des de l'Argentina i, com l'Idrissa, també ha conegut, amb només 20 anys, la precarietat del treball al camp.

"He tingut treballs súper esclavitzants i alguns que ni tan sols em van pagar. I segueixen sense pagar-me encara", relata. Va treballar durant un mes i mig, més de deu hores al dia, set dies a la setmana. "Em van dir que em pagarien vuit euros l'hora, però no ho van fer. Quan vaig reclamar els meus diners em van acomiadar sense donar-me res i no puc denunciar-ho a la Policía perquè em podien deportar”, explica.

Des de llavors ha comptat amb el suport de Càrites per sobreviure. L'Alex ha fet cursos de cuina i diu que està preparat per treballar: "Només necessito aconseguir els papers". Així, diposita les seves esperances en la regularització per ajudar-lo a sortir de la situació de vulnerabilitat en què es troba.

La regularització de 2005 va canviar la seva vida

A l'Estat espanyol existeixen experiències prèvies que expliquen aquestes expectatives. L'última gran regularització va ser la de 2005, on el Govern de Zapatero va atorgar els permisos de residència i treball a més de 570.000 persones. Ahmed, migrant marroquí, va ser una d'elles i recorda aquest moment com "un gran canvi positiu" en la seva vida.

Ell havia arribat a Espanya amb un permís d'estudis, però va decidir quedar-s'hi quan es va obrir el procés extraordinari. "Tenia els papers que em demanaven, però el més difícil va ser aconseguir un contracte de treball. La persona amb la qual treballava no va voler fer-m'ho i vaig haver de seguir buscant", recorda. Quan per fi va presentar la sol·licitud, la resposta va ser negativa. El problema no estava en ell, sinó en l'empresa que l'havia contractat, que no complia amb la normativa de la Seguretat Social. Després d'un recurs, mesos d'espera i un nou contracte, va arribar la resolució favorable. "Quan em van dir que estava aprovat, va ser un alleujament enorme. A partir d'aquí va començar una altra etapa", explica.

Amb els papers, la seva vida va començar a ordenar-se, encara que també va haver de fer sacrificis. "Vaig treballar a l'obra, cosa que no tenia res a veure amb mi perquè venia d'estar estudiant diversos màsters, però havia de fer-ho per assegurar-me cotitzar diversos mesos com demanava la norma. Va ser dur però guardo molt bons records amb els meus companys de la feina", assegura. Així, va poder demanar la reagrupació familiar i portar la seva dona i la seva filla a Madrid.

Amb el temps, va reprendre la seva formació, va accedir a feines més qualificades i avui treballa com a preparador laboral. Dues dècades després, assegura que la regularització li va permetre "construir una bona vida" a Espanya. "Amb papers pots moure't sense por que et pari la Policia, viatjar, canviar de feina, llogar una casa i viure amb tranquil·litat. Pots fer una vida normal", afirma.