Clara Peya: "Spotify és una estructura feixista que maltracta i paga molt poc les artistes"

Clara Peya (Palafrugell, 1986) publica el seu quinzè disc als quaranta anys. Una artista prolífica i precoç —el 2019 es va convertir en la guanyadora més jove del Premi Nacional de Cultures del CoNCA— que ha tornat a rebre les felicitacions de la crítica amb Nuca (Hidden Track Records) , una obra sòbria i intimista en què la pianista catalana cedeix el micròfon a quinze intèrprets, d'El Niño de Elche a Rita Payés.

Quinze discos en divuit anys!

Estic intentant fer un canvi, perquè la música per a mi sempre ha estat el lloc de sanació, un refugi i un salvavides al qual m'he aferrat amb ungles i dents. No obstant això, ara mateix estic farta de sobreidentificar-me amb la música i amb el piano. Tinc ganes de saber qui sóc, què vull i què m'agrada, sense cenyir-me a aquests ritmes tan bojos que exigeix el capitalisme. Bàsicament, vull tornar als temps lents, a la presencialitat, a les coses profundes, petites, sentides i veritables. Tot això ho he fet perquè ho necessitava, però ja no em serveix i tampoc em sembla una resposta al sistema. Per a mi la resposta al sistema és el contrari, per la qual cosa estic canviant de paradigma.

Crida a la calma, encara que és hiperactiva. I als quinze discos caldria sumar bandes sonores i música per a teatre.

Una bogeria absoluta.

Va estudiar piano clàssic i després jazz, però ha acabat fent...

He acabat fent el que em surt de l'ànima i el que necessita la meva persona per expressar-se. L'art, a més d'una eina potent de transformació, és un mirall de l'inconscient. Treus el que tens dins i ho converteixes en alguna cosa, fent que els malestars surtin del teu cos. L'art també explica l'actualitat, per això jo no el separo de la política. De fet, el món en el qual vivim, en aquest context tan terrible, dóna lloc a unes creacions concretes.

Encara que les rebutja, pengi's una etiqueta. Què escoltaran els oients?

Un piano molt sentit i delicat que intenta parlar des de dins cap a fora, i que és un crit d'auxili però també d'esperança. No li diré al públic si sona més jazz, més clàssic o més pop. L'interessant és que toco amb un piano de paret amb sordina, perquè es percebin totes les imperfeccions, perquè s'escoltin tots els sorolls, per obtenir un so menys orquestrat i més íntim, xiuxiuejat i fràgil. Perquè la vida és imperfecta i mola que el so també ho sigui.

"La soledat és un mal d'època"

Per què la nuca?

Quan estàs a casa teva tancada, individualitzada i atomitzada, no veus res. I el clatell és el lloc on pots girar el coll, mirar cap enrere i veure l'altra persona. No dic que ens treguin la nostra soledat, però sí que podem fer una coral de soledats i compartir les nostres. Perquè la soledat és un mal d'època que no ens pot prendre ningú. La soledat és un resultat d'aquest sistema, que només ens vol produint. Llavors, intenta que no hi hagi trobada, perquè en la trobada hi ha la resistència: en la trobada dels cossos i en la trobada presencial de les persones. Per això jo dic que hem de celebrar, perquè celebrar és fer-nos cas i donar-nos plaer a nosaltres. Això no és productiu per al sistema però sí per a nosaltres, perquè ens cuida.

Els temps no acompanyen, encara que enmig de la incertesa el seu missatge és optimista.

El meu missatge és una proposta esperançadora per ajuntar-nos des del sí. En canvi, sempre pensem en la diferència i ens separem, quan ajuntar-nos des del sí és l'única manera de poder generar canvis.

Millor somrient que enfadada.

Estic enfadada perquè el context és desesperant. L'enuig és molt necessari i no vull que es minimitzi, però ara ja no em serveix. Per això el disc és tan petit, tan íntim, tan xiuxiuejat, tan acústic... En ell no hi ha empipament.

Amb la Flotilla va viure una experiència límit a nivell personal?

Absolutament terrible. Per a mi va ser una situació traumàtica i va suposar un abans i un després. Jo no estava preparada per a aquest tipus de missions, perquè el durant resulta dur, però el després és duríssim. Tornes aquí i no entens res, perquè veus que el món continua i, malgrat tot, res canvia.

Segueix convençuda que l'art pot transformar la societat o és només un analgèsic?

Segueixo convençuda que l'art és una eina potentíssima per transformar la societat, però necessitem més coses. Per això és tan important que sigui accessible i quotidià. Hi ha moltíssims països i cultures on la música i l'art són un lloc de resistència, encara que aquí no passa això. Aquí no ens ajuntem per tocar i cantar totes juntes, sinó que ens ajuntem per anar a veure algú que fa alguna cosa, per la qual cosa acaba sent molt més jeràrquic.

"Ens han inculcat tant el progrés individual que no pensem en una resposta col·lectiva"

Al·ludeix a l'accessibilitat, però no ha dubtat a retirar la seva música de Spotify, malgrat que això li resta visibilitat.

Clar, encara que per a mi l'accessibilitat no passa per estar en una plataforma d'estructura feixista i genocida, que maltracta a les artistes, extremadament capitalista i amb afany de guanyar molts diners, que paga molt poc, amb intel·ligència artificial, que posa diners per a la investidura de Trump, que va emetre anuncis de l'ICE i el fundador del qual ha invertit 700 milions de dòlars en tecnologia militar. És a dir, que es dedica a matar nens. No pot ser. Crec que seria de summa responsabilitat que ens n'anéssim totes: artistes i usuàries. El que passa és que ningú està disposat a perdre els seus privilegis i les seves comoditats. Ens han inculcat tant el progrés individual que no pensem en una resposta col·lectiva.

Quan va entendre que havia d'abandonar Spotify?

Feia temps que veia que Spotify no era un lloc bonic i bell, però aquesta inversió en tecnologia militar va ser la gota que va fer vessar el got.

També ha denunciat que Spotify paga als artistes unes xifres irrisòries.

Els ingressos són irrisoris, però jo tenia un pic. O sigui, evidentment he perdut diners en anar-me'n de Spotify, encara que sens dubte era molt menys del que hauria de cobrar. El 90% dels meus oients estaven a Spotify i calculo que amb els discursos i els vídeos he aconseguit que un 4% es mogués a altres plataformes. Això vol dir que he perdut el 86% dels meus oients. No té sentit que tinguem accés a tot i que la música sigui gratuïta. A nosaltres ens costa molts diners i esforç gravar un disc. Després el penges i tothom el pot escoltar. Ens hem acostumat a unes coses que no són gaire lògiques.

"L'art és un mirall de l'inconscient"

A Nuca ha comptat amb quinze intèrprets i vostè s'ha reservat l'última cançó: pesa, per sobre de la persona, l'obra.

Més que l'obra, pesa el missatge de l'obra. Potser el disc té limitacions en la difusió, a causa dels motius anteriors, però el missatge pot arribar molt més lluny.

Com porta el disc al directe amb menys veus?

El repte va ser aconseguir la coralitat amb molta menys gent. Estic molt contenta, perquè és un directe molt fràgil, molt vulnerable, molt acústic, molt petit, molt sentit i molt real. O sigui, és un directe que es pot trencar en qualsevol moment.

El minimalisme del disc és una resposta a la impostació en la música?

Sens dubte. La indústria de la música s'ha convertit en un producte i els concerts en directe estan tots enclaquetats, fins al punt que hi ha més ballarins que músics. Porten bases, hi ha veus que canten sobre altres veus i sonen molt semblants als discos. Es posa el plàstic per davant i no la fragilitat, la música o, en definitiva, la vida.