"L'assemblea de Barcelona va ser per a CCOO sortir a la llum. Hi havia ímpetu per construir un sindicat i deixar enrere la clandestinitat"

Begoña San José Serrán (76), és una de les testimonis que van viure l'etapa de consolidació de Comissions Obreres, des de la seva clandestinitat durant el franquisme fins a la seva legalització en democràcia.

Va ser la primera secretària de la Dona de CCOO (1977-1981), i després va desenvolupar un paper important en el moviment feminista, sent una de les fundadores del Fòrum de Política Feminista el 1986. També va ostentar dos càrrecs públics, primer com a subdirectora d'Ocupació i Cooperació de la Direcció General de la Dona de la Comunitat de Madrid (1989-1991) i després com a presidenta del Consell de la Dona, a la mateixa comunitat (1999-2003).

Amb ella repassem una de les fites fundacionals del sindicat, l'Assemblea de Barcelona, que l'11 de juliol de 1976 va reunir per primera vegada federacions de Comissions Obreres de tot l'estat espanyol a l'Església de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona.

Ho fem a les portes de l'acte commemoratiu del 50è aniversari d'aquesta efemèride, en què Begoña San José torna al barri de Sants. El sindicat ha programat a Barcelona una jornada en què hi assistiran el Secretari General de CCOO, Unai Sordo, el president de la Generalitat, Salvador Illa, o la vicepresidenta segona i Ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, entre d'altres.

Què és l'Assemblea de Barcelona per a CCOO?

L'Assemblea de Barcelona és la primera vegada que ens veiem cara a cara centenars de militants de Comissions Obreres que fins llavors ens vèiem en reunions que es feien a la sala d'estar dels nostres habitatges. Va ser molt impressionant. L'emoció de veure a tantíssimes companyes i companys, més de 500. Estàvem com sardines en llauna. Va ser una sortida a la llum.
​
​Franco havia mort mesos abans. Nosaltres sabíem que no estava tot lligat i ben lligat, i els canvis estaven molt en l'aire. Jo sí que tenia la seguretat que anava a canviar, però el que no sabia era com anava a ser la transició i a quanta gent s'emportaria per davant. Hi havia molt d'ímpetu per començar a construir un sindicat per a una nova etapa, sense clandestinitat, ja que encara no estàvem legalitzats. L'empenta de sortir a la llum va forçar al govern a fer-ho.

L'objectiu era la llibertat sindical, és a dir, poder-nos organitzar en sindicats, perquè totes les reivindicacions s'havien de fer a través del sindicat vertical

Hi havia risc de represàlies policials per organitzar l'assemblea?

Li estàvem fent un pols a la brigada politicosocial i a la policia en general. A mi, les dues vegades que m'havien detingut anteriorment havia estat en una reunió de sis o set persones, no més. I tot i així ens havien acusat d'associació il·legal a Comissions Obreres. Per això em va impressionar veure-hi gent de tot l'Estat, i veure'ns a tants. Jo m'imagino que els nostres líders alguna cosa van negociar amb les autoritats perquè no acabéssim tots a la presó. Hi havia incertesa, però finalment no van detenir ningú.

Com es van planificar les arribades a Barcelona per salvaguardar la seguretat?

Ens van donar unes instruccions, com a mesures de seguretat en clandestinitat: que no anéssim en transport públic sinó en cotxe o que la nit anterior no dormíssim en llocs grans. Recordo que vam dormir en unes pensions a la Barceloneta, bastant cutres. Mesures perquè la policia no ens detectés fàcilment abans de l'assemblea. Una vegada a l'assemblea, doncs assumíem que la tasca de la policia era més fàcil, però nosaltres ja hauríem aconseguit l'objectiu de sortir a la llum.

Quin objectiu final tenia l'assemblea de Barcelona?

L'objectiu era la llibertat sindical, és a dir, poder-nos organitzar en sindicats, perquè totes les reivindicacions calia fer-les a través del sindicat vertical. No ens deixaven plantejar una entesa entre els interessos de l'empresa i els dels treballadors. Ens deien que els interessos de l'empresa i els nostres eren els mateixos i, caram, sempre prevalien els de l'empresa.

1976 va ser un any amb més de 3,5 milions de vaguistes. Quin brou de cultiu social hi havia en aquell moment clau per reinstaurar estructures democràtiques?

Estàvem mastegant les conseqüències de la crisi del petroli. Hi va haver una inflació tremenda, per sobre del 20%. Fixa't que ara arribem al 6% d'inflació i ja hi ha moltes alarmes. Hi va haver molts acomiadaments, vagues, i estàvem molt mobilitzats. Hi havia confluència amb altres moviments socials. D'això es va parlar també a l'assemblea.
​
​I les manifestacions eren una altra cosa, havien de ser súper ràpides, a corre que t'agafo. Una vegada que em va detenir un policia em va preguntar si era de les que en les mobilitzacions cridava “Social recorda't de Portugal”. Perquè durant la revolució dels clavells es van processar membres de la policia política per les tortures. Llavors em vaig adonar que la por estava canviant de bàndol. Encara que també hi va haver persones, ja amb Franco mort, que van morir en la lluita per la democràcia. Els advocats d'Atocha o María Luz Nájera, per exemple. O sigui, que també sabies que et podia tocar a tu.

El CIS de finals de 2025 va treure a la llum que un 21% de la població considera els anys del franquisme com "bons" o "molt bons". Fins i tot joves de 18 a 24 anys que no ho van viure hi donen resposta similar. Per què creu que passa això?

Les dones de la meva generació som les que menys pensem això i les que menys votem la ultradreta que defensa el franquisme. Perquè sabem el que era allò i, és clar, que ara ens ho vulguin posar a nosaltres, a les nostres filles, a les nostres nétes, ni parlar-ne. Ara des de la dreta es critica els aiatol·làs de l'Iran. Doncs riu-te'n tu dels aiatol·làs. Per exemple, durant el franquisme les dones anaven a la presó per adulteri. Simplement per tenir una relació sexual fora del matrimoni, això era delicte. Mentres que per ser delicte per a un home l'adulteri havia d'haver-se fet dins del domicili conjugal i al llit conjugal. Hi havia una vara de mesurar diferent.
​
​Quan es va aprovar la constitució es va prohibir l'excedència forçosa per matrimoni. És a dir, la meva mare i tota la generació de la meva mare, fins als anys seixanta-i-tants, un cop casades no podien treballar. Estava prohibit, excepte en molt pocs sectors, el treball de les dones casades. Va ser impressionant, després de la mort de Franco, veure la tornada a la feina de dones que ja tenien 50 anys i que havien hagut de deixar de treballar. ​Tota l'estona hi havia aquesta doble moral, els homes poden i les dones no podien. Beneït, enfortit i organitzat pel règim.

Un debat de fons era si anàvem a fer un sindicat a seques o el que es deia moviment polític i social, que permetia que entressin les reivindicacions feministes

Quins debats clau de CCOO recorda d'aquella etapa en què es va fer l'assemblea?

Hi havia un debat de fons sobre si anàvem a fer un sindicat a seques o el que es deia moviment polític i social. A mi sempre m'ha agradat això del moviment polític i social perquè les reivindicacions feministes, per exemple, en un sindicat així molt estricte, doncs no cabien. Mentre que un sindicat que confluïa amb el moviment feminista, reivindicar la legalització dels anticonceptius era molt més possible. Tant aquesta reivindicació com la legalització de l'avortament van ser temes que es va aprovar defensar en un congrés de CCOO poc després de l'assemblea de Barcelona.
​
​Hi havia companys que deien, "escolta, això què té a veure amb els sindicats? Amb qui ho negociarem?". Doncs ho vam defensar al carrer, amb una altra gent que, també, la seva única via d'expressar-se era el carrer.

El Secretariat sorgit de la primera assemblea tenia 24 homes i cap dona. Vostè va ocupar la primera Secretaría de la Dona del sindicat quan es va legalitzar, el 1977. Quan s'adona que també calen canvis interns a l'organització?

El moviment feminista era i és bastant autònom del sindicat. El moviment tenia unes reivindicacions i una agenda pròpia que nosaltres portàvem al sindicat. En aquell moment les que hi havia eren les de l'Any Internacional de la Dona.
​
​La primera reunió feminista a la qual vaig anar en la meva vida va ser al despatx dels advocats d'Atocha. Sortia d'una reunió de Comissions i Dolores Sancho, la vídua de Pedro Patiño, que treballava allà em va dir si volia anar a una reunió del Moviment Democràtic de Dones. El meu superior de CCOO, va dir, «no, Begoña té coses més importants». Jo vaig respondre que hi anava a anar.
​
​A la reunió estaven les dones de líders de Comissions i del Partit Comunista. Criticaven als seus marits perquè no s'ocupaven dels nens o perquè no feien les tasques de la casa, etc. Al principi em vaig escandalitzar. Vaig dir, ui, però aquests pobres als quals la policia els persegueix, i estan en la presó, i tal, i ara les seves dones els critiquen. Però després vaig dir, doncs és veritat. Elles deien: la democràcia també ha d'entrar a les nostres cases i a les nostres famílies, no podem defensar la igualtat cap a fora i no defensar la igualtat cap a dintre.
​
​Això és el que tenia i segueix tenint el feminisme. Que de sobte exposa algunes contradiccions que hi ha entre homes i dones. I en aquest moment CCOO era una organització majoritàriament d'homes. El que vam reivindicar algunes dones en aquell moment va ser teixir un pont amb el moviment feminista.

Per què la reunió es va fer en una Església, la de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona?

En aquells anys havia estat el Concili Vaticà II. Moltes comunitats cristianes de base, però també parròquies i capellans estaven per una aliança amb els febles i els pobres, un missatge de l'Evangeli, que l'Església d'ara de vegades no el personifica, però en aquell temps sí. Per exemple, les primeres jornades per l'alliberament de la dona, de desembre del '75 es van fer en una església. Als dirigents de Comissions Obreres del judici del 1001 els van enxampar reunits en un convent el 1972. ​I potser es va fer a Barcelona perquè crec que hi havia més obertura democràtica, tenia més força el moviment.

El sindicalisme del segle XXI té tres reptes: reconèixer que les cures són treball, el mediambiental i la tecnologia i la intel·ligència artificial

Vostè que ha viscut tota la trajectòria democràtica de CCOO, quin moment creu que viu el sindicalisme avui i quins reptes tenen avui els sindicats?

El treball ara està en un moment comparable al de la industrialització, comparable a fa 150 o 200 anys. És a dir, la feina està canviant molt.
​
​Jo crec que el sindicalisme del segle XXI té tres components molt diferents dels que hi havia en la meva època. Una és que les cures és treball. Reconèixer la interrelació entre el treball no pagat de cures –feminitzat–, i el treball pagat. L'OIT al complir 100 anys, al 2019, va dir que no hi hauria igualtat entre dones i homes en l'ocupació fins que no es reconegués el treball no pagat de cures. Les dones tenim el 47% de les feines a Espanya però fem el 75% de les hores de treball no pagat, per cuidar sobretot a la infància i a persones majors dependents. És com córrer una marató –perquè la vida laboral és això– amb una motxilla de 20 quilos. Cal augmentar l'ocupació decent en sanitat, educació, serveis socials i dignificar l'ocupació de la llar.
​
​Una altra qüestió és la mediambiental. És a dir, que molta de la indústria que havia estat base del sindicalisme ha desaparegut o està en vies de desaparició, com la indústria fòssil, del carbó o del petroli.
​
​I després l'altra és la tecnologia i la intel·ligència artificial. En aquest cas, la vaga que hi va haver fa tres anys dels actors i els guionistes de Hollywood va demostrar que es pot fer sindicalisme en l'era de la intel·ligència artificial. La IA no és com un llamp que de sobte cau i deixa en la marginació a no sé quants milions de persones, es pot gestionar col·lectivament.