Amb Franco es vivia (molt) pitjor: un assaig desmunta els rumors sobre la dictadura que contaminen TikTok

"Aquest és el pitjor Govern en 80 anys", va arribar a dir en seu parlamentària, Santiago Abascal. "Els joves estan descobrint que l'etapa posterior a la Guerra Civil no va ser fosca, sinó de reconstrucció, progrés i reconciliació", va declarar des de la mateixa tribuna Manuel Mariscal, també de Vox, fent al·lusió a les xarxes socials. És a través de plataformes com TikTok, com assenyalava el diputat, on s'ha traslladat aquest tipus de discursos que venen a recuperar el mateix eslògan de sempre: "Amb Franco es vivia millor".

Segons dades del baròmetre del CIS de novembre de 2025, al voltant del 20% dels homes joves i homes majors de 55 anys valoren positivament els anys de la dictadura. Ana Fernández-Cebrián, en el seu nou llibre Fábulas del desarrollo: franquismo y capitalismo (Akal, 2026), desmunta aquest tòpic anant fins als seus orígens. "Amb Franco podies deixar la porta oberta", "Franco va inventar la Seguretat Social" o els famosos pantans que suposadament va dissenyar i va construir el dictador són alguns dels rumors més famosos que tracta la filòloga i professora de Llengua i Literatura a l'IES Domingo Miral de Jaca (Osca).

"Els que defensen aquestes fal·làcies sobre la dictadura solen ser les mateixes persones que donen suport a rumors sobre l'actualitat i el que busquen és reforçar amb un relat la seva pròpia visió del món. No els importa que sigui fals i tampoc els importa falsejar-lo", comenta Fernández-Cebrián, que anima tots els ciutadans a rebatre aquestes mentides en qualsevol espai –ja sigui una conversa familiar, en una aula o en xarxes socials– i, també, a fer un esforç de divulgació d'aquells fets històrics que han passat desapercebuts, però poden ajudar a entendre com era la vida en el franquisme.

A qui beneficia el miracle econòmic?

Parlar del desenvolupament franquista és parlar de Bienvenido Mr. Marshall de Berlanga i d'una Espanya obedient que posava totes les esperances en la lenta construcció d'una classe mitjana que, per fi, es podia permetre un Seat 600 i fins i tot un apartament a Torrevella. Però el boom econòmic dels seixanta va tenir una cara b.

"Per a aquells que pensen que els treballadors van prosperar en dictadura, podem proporcionar la dada que, durant la dècada dels 50, el 43% de la població espanyola encara rebia ajuda d'institucions de la caritat", deixa clar Fernández-Cebrián. En aquella època, Espanya encara estava a anys llum de la resta d'Europa: la renda per càpita al nostre país el 1960 era la meitat de la d'un francès.

El creixement econòmic va arribar, efectivament, als anys seixanta, però va deixar rere seu "importants costos socials". "Davant la propaganda oficial, aquest suposat miracle va estar marcat per l'aprofundiment de les desigualtats econòmiques entre regions, grups professionals, classes socials i gènere, així com entre els ciutadans d'àrees urbanes i rurals", defensa l'autora. Entre cinc i sis milions d'habitants van abandonar les seves comunitats rurals amb l'objectiu de buscar feina a les ciutats o a l'estranger, sent aquest drama -gràcies a les remeses- el principal impulsor de la millora en les dades macroeconòmiques.

Una de les aportacions més curioses d'aquest assaig és la comparativa constant entre els fets històrics i les propostes culturals del moment. El 1968, l'escriptor Francisco Candel va publicar Ser obrero no es ninguna ganga, una novel·la que mostrava l'altra realitat de les polítiques tecnòcrates, recollint el testimoni d'obrers catalans.

"Aquesta bestiesa que abans s'anava amb espardenyes i ara amb sabates ha calat fins i tot en les classes humils, en ells, que són víctimes d'aquest sofisma. I tots estan contents perquè ara s'ha passat de la misèria a la pobresa, una pobresa plena d'oripells dissimuladors (...) No obstant això, el pobre més pobre pot comprar un televisor encara que sigui a 50 terminis, cinc anys pagant lletres".

Moltes d'aquestes obres literàries i cinematogràfiques, incideix Fernández-Cebrián, estan carregades de "narratives providencials i d'elements sobrenaturals". Aquests elements tenien una comesa: encoratjar l'optimisme, creure que es podria prosperar: "Encara avui articulen algunes d'aquestes fantasies econòmiques. Les podem trobar en els aeroports fantasma de principis de segle. Si qualsevol dels personatges de la literatura de ciència ficció que apareixen en aquest assaig visités un d'aquests llocs, sens dubte es preguntaria quina classe de fantasies col·lectives sostenen un model econòmic capaç de fer creure que la construcció d'espais sense cap funció real pot atreure capital procedent del turisme i el comerç".

Moltes de les trames de la ficció nacional del franquisme mostraven un gran interès per l'arribada de "les sueques" i l'auge del turisme estranger. És durant els anys en els quals Fraga dirigeix el Ministeri d'Informació i Turisme quan comença a construir-se Espanya del tercer sector que coneixem avui dia i que va estar, en part, darrere de la febre immobiliària de principis de segle: "El turisme de masses va servir a Franco per atreure inversions estrangeres alhora que seguia imposant la seva agenda", explica la professora, que recorda que aquest model econòmic es va mantenir després de la mort del cabdill.

L'altre gran element que analitza aquesta obra és l'expansió dels jocs d'atzar. Com no anava a anar bé l'economia si l'Estat et podia regalar milions de pessetes? Juntament amb els primers programes d'entreteniment, van arribar els primers concursos televisius, com l'Un, dos, tres, o la popularització de la Loteria Nacional –en aquesta última va tenir molta sort Franco, que el 1967 va guanyar gairebé un milió de pessetes–.

"Els diners recaptats per l'Estat en aquest joc-tribut es destinava a diverses partides pressupostàries, entre les quals poden assenyalar-se les obres de construcció del Valle de los Caídos, finançades pels sortejos anuals de loteria celebrats des de 1952", recorda la professora, sense oblidar les conseqüències que deixa aquesta normalització de les apostes entre els joves de barris obrers, gairebé quaranta anys després.

Franco es va crear la Seguretat Social?

Un dels rumors que desmenteix aquesta investigació té a veure amb la suposada invenció del sistema de Seguretat Social. "Res va existir a Espanya assimilable a un sistema de seguretat social general i universal amb drets reconeguts per a tots els ciutadans", sosté l'autora. En primer lloc, perquè no hi havia ciutadans sinó "súbdits" que depenien de la beneficència de l'Església i de les obres assistencials del franquisme.

“La Seguretat Social durant el franquisme va tenir el seu primer disseny en l'anomenada Llei de Bases de la Seguretat Social de 1963, un any després de les grans vagues de 1962, i va ser ratificada per una Llei General el 1966”, explica. El que van fer aquestes lleis va ser unificar totes les assegurances obligatòries de caràcter parcial, com el subsidi de vellesa, l'assegurança de malaltia, el de maternitat o el d'atur forçós. Però la seva cobertura no va ser universal. Jubilats, treballadors irregulars, mestresses de casa o estudiants que no depenien d'un treballador cotitzant quedaven fora.

A més, un dels elements bàsics de la sanitat pública és l'existència d'un Estat recaptador i redistribuïdor, però la base del pressupost de la Seguretat Social durant el franquisme es va nodrir en un 90% de les contribucions dels assalariats, que ni tan sols es destinaven en exclusiva a aquesta comesa. "Es dóna la paradoxa que les cotitzacions es van utilitzar per finançar altres obres i projectes, fins i tot van servir com a passiu bancari", afegeix Fernández-Cebrián. A la mort del dictador, la despesa pública en protecció social de tot Espanya era només del 14% del PIB, mentre que a l'Europa Occidental d'aquell temps era ja el 22,9% del PIB.

L'assistència social va evolucionar de manera dispar en unes zones o altres del país, però el més dur es va viure a les àrees d'interior: "Amb el pas dels anys i, especialment a les zones rurals, l'accés a qualsevol ajuda, subsidi o assistència va significar també sotmetre's a la inspecció periòdica dels membres de Falange o dels funcionaris estatals, la qual cosa va implicar l'establiment d'alguns tipus de relació de dependència o clientelar". Tot això "va alimentar el mite de la dictadura com a règim autoritari de benestar".

Els pantans i les colònies de Franco

Una de les línies de treball de l'escriptora, a la qual dedica diverses pàgines, ha estat la política hidràulica del Règim. "Després de la Guerra Civil, l'alineació de la construcció nacional feixista amb els interessos de la indústria elèctrica va conduir a la consolidació dels territoris de la hidroelectricitat, convertint un bé comú com l'aigua en un negoci lucratiu per a aquestes empreses", explica. D'aquesta manera, els 180 embassaments que hi havia el 1939 van passar a ser 800 el 1975.

Tot aquest projecte de grans infraestructures va ser possible gràcies als "esclaus de Franco", milers de presos republicans que van treballar en les obres de construcció a través de l'anomenat Programa de Redempció de Penes pel Treball, un sistema de commutació de penes de presó per treballs forçats que es va utilitzar fins a finals dels anys 50. "Un dels moments que va mostrar la brutalitat del projecte hidrotècnic de Franco va ocórrer en la gèlida nit del 9 de gener de 1959 quan es va trencar la presa de Vega de Tera i va inundar el poble de Ribadelago, a Zamora, en el qual van morir 144 persones", recorda Cebrián.

Aquesta política de l'aigua, juntament amb el disseny forestal i els plans de colonització interior, van ser una contrareforma dels plans agraris republicans i les col·lectivitats del període bèl·lic, que es va dur a terme des de l'Institut Nacional de Colonització. El seu objectiu principal era prendre el control d'una Espanya rural on encara existia una presència rellevant de maquis i, en aquesta estratègia, van jugar un paper important els "pobles de colonització".

Van ser gairebé 300 assentaments construïts entre els anys 60 i 70, als quals es van derivar unes 60.000 famílies "seleccionades". Alguns són fàcils d'identificar: Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiana, Alberche del Caudillo... Aquesta iniciativa ha donat motiu al fet que es digui que "Franco va regalar terres i cases": "Això no és cert, ja que els pobladors es van hipotecar durant anys i van haver de complir amb l'obligació de residir i treballar la terra assignada per pagar el deute. En molts casos, els colons van rebre les pitjors terres, allunyades del poble i de difícil cultiu". Els principis de selecció per habitar aquests nous pobles, subratlla la mestra, "incloïen l'examen i vigilància de la seva moralitat, bona conducta i reputació, així com la recerca d'individus sans o desproveïts de 'tares hereditàries fisiològiques'".