50 anys de la Diada de Sant Boi que va trencar quatre dècades de clandestinitat: "Va ser la gran victòria de la democràcia"

Deu mesos després de la mort de Francisco Franco, i amb el règim encara dempeus en bona part de les seves estructures, Catalunya va poder celebrar per primera vegada en públic l'Onze de Setembre des de la Guerra Civil. Va ser l'11 de setembre de 1976, no a Barcelona sinó a Sant Boi de Llobregat, on el Govern Civil va acabar autoritzant a última hora un acte inicialment previst al parc de la Ciutadella. Enguany es compleixen 50 anys d'aquella jornada.

La Diada havia nascut com a festa catalanista a finals del segle XIX i s'havia convertit, durant la Segona República, en una jornada de gran mobilització política. La victòria franquista la va deixar prohibida, i durant la dictadura els homenatges van sobreviure només en la clandestinitat. L'advocada Magda Oranich, membre fundadora de l'Assemblea de Catalunya, ho recorda així: "L'escena era trobar-nos uns quants al centre, treure unes senyeres, venia la policia i tothom fugia", relata l'advocada en declaracions a l'ACN.

La mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, no va significar l'arribada immediata de la democràcia: l'oposició política seguia sense reconeixement legal i les llibertats de reunió i manifestació continuaven restringides. Tot i això, el 10 d'agost de 1976 el Consell de Forces Polítiques de Catalunya va constituir la Comissió Onze de Setembre per preparar la commemoració. Segons Miquel Sellarès, un altre fundador de l'Assemblea de Catalunya, l'objectiu era clar: "Vam arribar a la conclusió que calia sortir a la superfície, sortir al carrer amb ordre".

Una jornada massiva, tot i la por

Per a una generació que encara havia viscut les Diades en clandestinitat, celebrar la cita als carrers era històric. "Va ser la gran victòria de la democràcia", afirma l’advocada Magda Oranich.

El record de la repressió encara era recent. La veïna de Dosrius Neus Alzina, que hi va assistir, recorda a l'ACN la inquietud familiar: "Els meus pares em deien 'No hi vagis, no hi vagis, a veure si hi haurà merder'". Tot i això, comptar amb l'autorització governativa va ajudar a viure la jornada amb més confiança. El també veí del Maresme Josep Puig ho descriu de manera similar: "Ho vam viure amb una certa tranquil·litat, tot i que no es podien tenir totes perquè, venint del franquisme, podia haver-hi qualsevol problema".

L'assistència, malgrat tot, va ser massiva. L'actriu Pepa Arenós, que va conduir la presentació de l'acte, recorda l'arribada a la plaça de Catalunya de Sant Boi: "Vaig anar en tren amb tota la gent. Vam baixar a Sant Boi, caminàvem tots. Molta gent, molta gent, aquella plaça de Sant Boi era plena i els trens anaven plens". Les xifres d'assistència han variat des d'aleshores: els organitzadors van parlar de 100.000 persones, mentre que estudis posteriors les situen per sota de les 30.000, per les limitacions d'aforament de la plaça. En qualsevol cas, els testimonis coincideixen que la concentració va desbordar l'espai i els seus accessos — "Hi havia gent a tot arreu, fins i tot pujada als arbres", diu Oranich.

Malgrat el desplegament policial, la jornada va transcórrer sense incidents greus: un grup d'ultradretans va intentar provocar aldarulls, però la policia ho va impedir. Per als qui hi eren, el més rellevant no era tant l'acte en si com el fet de no haver-se de fer córrer per la repressió. "Era històric, estava canviant la història, perquè feia 40 anys que no podíem fer res, que rebíem amb tanta naturalitat", diu Oranich. "Jo deia 'ostres, no estem ni corrent'".

El president a l'exili, Josep Tarradellas, present al discurs

L'acte va obrir amb la intervenció d'Arenós i un minut de silenci pels morts en la lluita per la llibertat, seguits de la lectura d'un missatge del president de la Generalitat, encara a l'exili, Josep Tarradellas. Enmig de l'escenari, Arenós va veure un helicòpter policial sobrevolant l'acte i hi va reaccionar en directe: "Ens tracten de terroristes, però són ells els terroristes. I la gent va aplaudir", recorda.

Van intervenir després Miquel Roca i Junyent, en nom del Consell de Forces Polítiques de Catalunya; l'escriptor Octavi Saltor, de la Lliga Liberal Catalana; i Jordi Carbonell, de l'Assemblea de Catalunya. Un informe confidencial de la Guàrdia Civil va advertir que el discurs de Carbonell havia estat "marcadament separatista". Seva és la frase que ha quedat associada per sempre a aquella Diada: "No volem que la prudència ens faci traïdors!".

Entre el públic hi havia una multitud de senyeres —un símbol prohibit fins feia pocs mesos— i alguna bandera republicana que la policia va acabar intervenint. Es van sentir crits de "Visca Catalunya lliure" i "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia", així com consignes contra l'aleshores alcalde de Barcelona, Joaquín Viola Sauret. L'acte va tancar amb una interpretació d'Els Segadors.

Per què a Sant Boi i no a Barcelona?

El pla inicial era fer l'acte al parc de la Ciutadella, un espai carregat de simbolisme perquè Felip V hi havia fet aixecar una fortalesa per controlar la ciutat després de la derrota de 1714. Cinc dies abans de la Diada, però, el Govern Civil va comunicar que no autoritzaria l'acte a Barcelona, per por que una convocatòria a la capital catalana derivés en una mobilització massiva.

Va ser l'historiador Josep Benet qui va proposar l'alternativa: Sant Boi de Llobregat, on hi ha enterrat Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona durant el setge de 1714. La nit del 9 de setembre, a última hora, el Govern Civil i la comissió organitzadora van tancar l'acord pel nou emplaçament.

Sant Boi va ser només l'escenari de la Diada durant un any. El 1977, ja en ple procés de reforma política, les autoritats van permetre que tornés a Barcelona, on un milió de persones va omplir els carrers sota el lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia". Poques setmanes després es restablia la Generalitat de Catalunya i Tarradellas tornava de l'exili.

Amb la consolidació de l'autonomia i la democràcia, el caràcter reivindicatiu de l'Onze de Setembre va perdre pes davant dels actes institucionals, fins que la sentència del Tribunal Constitucional va retallar l'Estatut, el 2010, i l'esclat del Procés, el 2012, van reactivar aquell esperit combatiu de les primeres diades, ara amb l'independentisme al centre.