Sentit homenatge als 30 miners morts fa cinquanta anys en un accident a les mines de Fígols

30 treballadors van morir a la mina de Fígols, al Berguedà, el 3 de novembre de fa 50 anys. Una explosió de gas grisú va matar de cop 25 miners i en va deixar cinc més de greus, que van morir més tard. Mig segle després, Fígols i Cercs han volgut retre homenatge a les víctimes amb un acte davant del monument dedicat a les víctimes de la mineria al Berguedà.   

L'homenatge ha començat amb una missa i ha culminat amb una ofrena floral i el cant de l'himne miner. "Fa cinquanta anys que va passar, però no hi ha ni un sol dia que no ho recordi", ha explicat a l'ACN l'únic supervivent que encara és viu, Josep Vilalta.

L'esplanada del Museu de les Mines de Sant Corneli de Cercs -on s'ubica el monument a les víctimes de la mineria al Berguedà- ha acollit aquest l'acte d'homenatge. El Consell Comarcal del Berguedà, l'Ajuntament de Cercs i la Generalitat han volgut commemorar l'efemèride "no només com un homenatge als miners que van perdre la vida, sinó també com un acte de justícia social i de memòria", tal com ha explicat el secretari general del Departament de Territori, Jordi Terrades.

En aquest sentit, Terrades ha lamentat que l'accident "va ser un cúmul de negligències" i "segurament no va tenir el ressò o el nivell que hauria hagut de tenir pel moment polític en què ens trobàvem". "Els actes de memòria ens ajuden a transformar el futur perquè esdeveniments com aquell no tornin a succeir", ha remarcat el secretari general, tot afegint que "una societat que fa memòria és una societat que s'honora a si mateixa".

En els parlaments també hi ha intervingut l'alcalde de Cercs, Urbici Malagarriga, i el president del Consell Comarcal del Berguedà, Moisès Masanas, que han subratllat que el d'aquest diumenge és un acte "de justícia i memòria". "No podem oblidar el que va passar", ha subratllat l'alcalde, tot subratllant que la mineria ha estat "la identitat" del municipi. Per la seva banda, Masanas, que ha treballat a la mina durant 32 anys, ha recordat com va viure aquell dia: "Va ser una jornada de silenci i foscor". Masanas ha remarcat la importància d'actes com el d'aquest diumenge: "Avui mantenim la flama encesa que parla de dignitat i esforç. Que aquest record ens uneixi".

Els familiars de les víctimes prenen la paraula  

Durant l'acte d'homenatge, alguns familiars dels miners morts també han pres la paraula. És el cas d'Emili Díaz, fill d'un dels treballadors que va morir durant l'explosió. Díaz ha denunciat la manca de seguretat que hi havia a les mines en aquell moment i ha assegurat que "la tragèdia es podria haver evitat". En aquest sentit, ha lamentat que l'empresa -Carboneres de Berga S.A, propietat de Fecsa- hagués volgut atribuir les causes de l'accident a les víctimes.

De fet, l'Emili juntament amb el seu germà Marcel·lí i amb el fill d'un altre miner mort, Txema Gómez, fa deu anys que van començar a investigar pel seu compte què va passar i a recollir documents que guardaven les seves mares així com testimonis dels fets. "Va ser un dia molt fosc, eren moments de canvi en aquest país i aquest accident ens va canviar totalment la manera d'enfocar la vida", recorda Marcel·lí Díaz.

Per la seva banda, Emili recorda que, fins i tot, es va fer malament la identificació dels cadàvers. "Estem pràcticament segurs que no es va fer una identificació correcta dels cadàvers. L'endemà a l'accident ja van enterrar la immensa majoria dels miners i segurament no hi va haver una identificació real dels cossos dels nostres pares", ha lamentat Díaz. "Quan anem a honorar la seva memòria al cementiri, potser ells no són allà, però al final és honorar també tot el conjunt de miners que van perdre la vida aquell dia", ha expressat.

Qui també ha estat present a l'acte d'homenatge a les víctimes és Josep Vilalta, l'únic supervivent que queda viu de l'accident. En el moment dels fets feia pocs dies que havia complert 26 anys i assegura que "no hi ha dia que no recordi els fets". Vilalta va sobreviure a l'explosió juntament amb tres companys més. Té molt viu el moment de l'accident: "Vaig notar una manxada d'aire molt forta per l'esquena i, en girar-me, vaig veure tota la galeria plena de foc. L'explosió em va llençar 100 metres enllà".

"Vaig pensar que tothom era mort i que jo també moriria", recorda amb tristesa. El van poder treure de la mina a sobre de la cinta transportadora del carbó i el van traslladar a l’hospital de Manresa. Vilalta assegura que aquells fets fatídics l'han marcat tota la vida: "Això no s'oblida mai". "M'he tornat molt sensible i cada cop que veig algun accident en alguna mina o de tren m'emociono", explica.