LA INVISIBLE CAMPANYA DEL NOSeguint la pista dels que no votaran

On és la campanya del No? La del sí és visible, festiva i multitudinària, però també hi ha una campanya del No que no té res a veure amb els que aferrats a una bandera espanyola escridassen a representants polítics convocats per Podemos.

La campanya del No és tímida, silent però també multitudinària. Posem el focus a Barcelona, a l’Eixample. Un carnisser aprofita un buit de feina per preguntar a una clienta habitual si no es manifesta, la clienta mira al seu voltant i amb la boca petita respon que ella no està per a la independència, que està molt preocupada per l’assetjament que viu Barcelona i per les agressions a la llibertat d’expressió. El carnisser assenteix però calla i diu bona tarda mirant a la porta. Mentre entrega la bossa de la compra deixar anar en sordina “jo no aniré a votar, però com no es pot parlar…”. A un parc infantil del barri, una mare que va arribar a Barcelona per feina però que té les arrels a Perú després de ser interrogada per una altra mare avesada a preguntar acaba confessant que se sent agobiada, que ella vol “viure tranquil·la” i reclama “responsabilitat política” però se sent incòmoda, no sap com afrontar el tema.

Quedar-se a casa

Per molts, el pla pel pròxim diumenge 1 d’octubre és quedar-se a casa. Una altra veïna de la zona, membre de la plataforma Recortes Cero, a la sobretaula d’un sopar de dones del barri s’encén i es desfoga sense embuts: “és una vergonya la manipulació per les dues bandes, estem gobernats per dos extremistes, Rajoy i Puigdemont, és molt difícil que dialoguin”. Més exemples. En un casament celebrat fa pocs dies amb convidats de mentalitats plurals i divergents, una de les grans pors dels nuvis era que la política no emboirés la festa, afortunadament les lletres, les copes i el món de les idees va deixar en segon pla el si votarem o no votarem. Les cassolades que molts esperen ferventment cada nit, per d’altres són uns minuts incòmodes on cal pujar el volum de la televisió.

Hi ha molta gent que malgrat estar indignada per la repressió policial i l’actitud del govern de Rajoy creu en la política, en una política que no utilitza els aparells judicials per aconseguir els seus propòsits. Hi ha molta gent a Barcelona que encara creu en la via federalista treballada tants anys per Pasqual Maragall, són molts els que no volen fronteres i sí una Europa forta.

Molts dels que diumenge no aniran a votar, rebutgen el govern de Mariano Rajoy i no poden entendre com els que ara empenyen la independència hagin pogut pactar amb el seu partit diverses vegades, molts dels que no votaran diumenge s’estimen Catalunya i coneixen més racons de la cultura catalana que els que criden independència sense analitzar com s’articula l’estructura d’un nou estat.

Prendre la decisió de no prendre partit, de rebutjar aquest referèndum a l’espera d’un que estigui acordat amb l’Estat espanyol i sigui vinculant és una decisió democràtica. La frase de “no es pot parlar”, la sensació d’incomoditat de molts, i el desencís i la incredulitat d’altres també corre pels carrers de la capital catalana. Encara que no canti, ni porti clavells ni somrigui, la campanya del No hi és, però no troba com fer-se sentir.