Sant Cugat: encara a temps de frenar la seva creixent elitització?

Sant Cugat del Vallès figura en l'imaginari col·lectiu com una ciutat on es viu bé. Està a prop de Barcelona, amb la qual gaudeix de bones connexions per tren i carretera, i a la vegada és un oasi verd, amb múltiples habitatges amb piscina i jardí, i la serra de Collserola al costat. No en va Sant Cugat és la ciutat catalana i la tercera de l'Estat de més de 20.000 habitants amb una renda per càpita més elevada (20.582 euros), segons dades de 2018 que acaba de difondre l'Institut Nacional d'Estadística (INE). El benestar es tradueix en ocupació: maig ha tancat amb una taxa d'atur del 6,70%, la menor d'entre els municipis més poblats de la província. Tot i això, la localitat no és aliena a les problemàtiques que es pateixen en ciutats veïnes i debat com posar fre a la seva incessant elitització.

La renda per habitant a Sant Cugat augmenta any rere any, i ja és de 20.582 euros

L'Ajuntament, entitats socials i veïns coincideixen que el fenomen ha anat a més. Cada any uns 3.000 veïns se'n van a viure a un altre municipi català i d'altres arriben per a residir a Sant Cugat, on la renda per habitant puja any rere any –el 2017 era 1.000 euros inferior–, la qual cosa indueix a pensar que molts dels que hi acudeixen són més aviat acomodats. A més, el preu mitjà del lloguer no para de pujar: va assolir els 1.177,85 euros el 2020, i es va situar per quart any consecutiu per sobre dels 1.000 euros. Ara bé, no tots poden mantenir un elevat tren de vida. Càritas va atendre l'any passat 1.051 famílies, un 33,54% més que el 2019. Van sumar un total de 2.189 persones, el 2,3% dels habitants de Sant Cugat. Dona una idea de quina és la població vulnerable, encara que és incompleta, ja que l'Ajuntament no ha facilitat un balanç de la seva atenció social.

L'efecte de la Covid va per a llarg i aquest mes de maig Càritas encara atenia 935 persones de 380 famílies, un 41,79% més que al febrer de 2020, l'últim mes abans de la pandèmia. La tècnica referent de Càritas a Sant Cugat, Montse Peñalver, admet que a vegades li pregunten si és necessari que l'entitat actuï en el municipi. "Té sentit, perquè no tothom gaudeix de benestar i és una ciutat cara", replica. Un dels col·lectius que no ho té fàcil és el llatinoamericà. Acudeix a Sant Cugat atret per les ocupacions en el servei domèstic, però aquests poden ser sinònim de treball mal pagat, sense contracte i que només dona per a viure en una habitació de relloguer. Amb la Covid, Càritas també ha atès famílies que, malgrat tenir ocupació o negoci propi, s'han quedat sense ingressos.

Amagar la vulnerabilitat

La fragilitat pròpia s'amaga amb freqüència. "Les persones autòctones a vegades vénen molt al límit, perquè senten molta vergonya de demanar ajuda", relata Peñalver. El mateix perceben al Sindicat de Llogateres, que va néixer el 2017, i que s'ha sentit palanca de canvi davant "d'un model de ciutat que estava expulsant des de feia 30 anys", recalca Mariona Sòria, que és membre del sindicat. Davant l'elevat preu del lloguer, hi ha qui renuncia a projectes vitals, com tenir fills, amb la condició de seguir a Sant Cugat, on es troba "des de la casa més luxosa fins a qui viu en autèntics zulos", assevera.

El lloguer mitjà al municipi puja a nivells prohibitius per a molta gent: 1.177 euros

Reivindica que el sindicat ha posat les dificultats d'accés a l'habitatge sobre la taula, encara que també intervé quan s'assabenta d'un desnonament, la qual cosa no sempre és fàcil. "Fa vergonya dir-ho", assenteix. Segons Sòria, el fet d'aparèixer sovint com una ciutat amb una renda molt elevada té un efecte perjudicial. "Molts constructors fan habitatges a Sant Cugat per a posar-los el més cars possible", subratlla, i la cistella de la compra diària també és més cara, motiu pel qual hi ha qui acaba comprant en altres municipis.

Sant Cugat no sempre ha estat així, testifica en Sergi. De petit, als anys setanta, el seu pare li deia sovint que eren 20.000 habitants –el 2020, va fregar els 93.000–. Encara existia la cooperativa vinícola i els carrers estaven empedrats. Després va començar a arribar gent adinerada de Barcelona. "Allí van vendre car, aquí van comprar barat i, amb els diners que els va sobrar, es van comprar un Porsche Cayenne", afirma de manera il·lustrativa. Els túnels de Vallvidrera van ser un al·licient afegit per a qui es va mudar a Sant Cugat. En Sergi està satisfet de com s'ha fet el desenvolupament urbanístic, amb edificis baixos i espais verds, però l'habitatge ja no és accessible per a la seva família. "La gentrificació ens ha tocat i hem d'anar-nos-en", assevera.

Càritas recorda que "no tothom té benestar i que és una ciutat cara"

Són una família de quatre que residien en un pis de 75 metres quadrats de Mira-sol i que necessitaven més espai. A Sant Cugat, un de compra una mica gran no baixa de 500.000 euros, així que s'han quedat una casa a Rubí per 350.000 euros, que és el preu pel qual han venut el seu antic pis. "Comprar a Sant Cugat és impossible, tret que siguis milionari", reflexiona, i constata com la gentrificació és imparable. "Família i coneguts em diuen que, per culpa de gent com nosaltres, Rubí s'encareix", admet, però afegeix: "I per culpa de gent adinerada de Barcelona jo he hagut d'anar-me'n".

Més veus que trenquen clixés

En Sergi veu difícil que es faci marxa enrere –"Sant Cugat serà rica o molt rica", sosté–, i el seu cas no és aïllat. L'Humberto va acabar a la ciutat per casualitat, després de marxar de Veneçuela, on "la situació és asfixiant", lamenta. És informàtic, aquí va començar vivint en una habitació i va haver d'acudir a Càritas fins que ha trobat una ocupació estable. Per a ell, "Sant Cugat té un aire increïble i tothom està rient i tranquil", però s'ha traslladat a Sabadell, on ha format una família. Allí paga 750 euros per un pis de quatre habitacions, mentre que a Sant Cugat no en trobava per menys de 1.000 o 1.200. "Vaig haver d'anar-me'n perquè no puc costejar l'habitatge", reconeix.

En Sergi es muda a Rubí: "Comprar a Sant Cugat és impossible, tret que siguis milionari"

Malgrat això, amb freqüència es dóna per descomptat que ningú ho passa malament a Sant Cugat. "Com es pot prejutjar sense saber la història que hi ha darrere?", es pregunta la Conxita, una barcelonina que se'n va anar a viure a aquest municipi en casar-se. El seu ara exmarit ha deixat de pagar el lloguer i, malgrat gaudir de renda antiga, s'ha vist abocada al desnonament. Es veia al carrer amb gairebé 70 anys, però la intervenció del Sindicat de Llogateres va permetre guanyar temps i ara viu en un pis de serveis socials. El que no s'ha evitat és que la família propietària de l'edifici faci el que és habitual: pis que es buida, es reforma i es posa de nou de lloguer, però multiplicant el seu preu.

De Valldoreix destaquen les seves grans cases amb piscina, però la majoria de joves han de marxar-ne –"no tenen poder adquisitiu per a quedar-se aquí"– i hi ha qui viu "en cases petites, de lloguer i amb precarietat", explica el president de l'Associació de Propietaris i Veïns de Valldoreix, Antoni Zamora. Tot i així, és una zona amb poca relació veïnal i també hi ha reticències a sol·licitar suport. Pot ser que es recorri al rector o a Càritas, apunta Zamora. "A l'associació, ningú ens ha demanat ajuda per a l'habitatge o el menjar", assevera, encara que també fan la seva "funció social": cursos i conferències –costura, patchwork, lectura dramatitzada, cuina o ioga– i Polseres Candela per als nens i nenes amb càncer.

Des de 2019, Sant Cugat té un govern d'ERC, PSC i CUP, que ha posat fi a 32 anys d'hegemonia convergent. L'alcaldessa, la republicana Mireia Ingla, admet la seva preocupació. "Som conscients que, per molt que es digui que és la ciutat més rica, hi ha persones que ho estan passant malament", afirma. La gentrificació també l'afecta. "Tinc clar que els meus fills no podran viure a Sant Cugat", reconeix, i proposa traçar una mena de front antielitització per a consensuar decisions que frenin l'expulsió veïnal. "Si no fem res, d'aquí a un temps la substitució haurà estat absoluta", adverteix. En la seva opinió, el remei passa per incrementar l'habitatge públic de lloguer, que representa menys del 2% de les llars de la ciutat. L'empresa municipal Promusa ha construït des de 1989 un total de 1.763 pisos (1.265 de venda i 498 de lloguer) i ara s'aixeca una promoció de 60 de lloguer i 72 més estan en tramitació. Tot i així, Ingla admet que posar fi al dèficit "no és fàcil ni està clar que sigui possible".