"S'havia escrit un guió que arribava fins a l’1 d’octubre, però no hi havia preparació per anar més enllà"

Des que va convertir-se en l’element central de la política catalana, el Procés ha generat una ingent bibliografia, amb relats des de totes les òptiques possibles, llibres d’enorme èxit de vendes i altres que han passat quasi totalment desapercebuts. Ara bé, segurament cap de les obres aparegudes fins ara abordava tant a fons l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i els dies posteriors, fins a la fallida declaració d’independència del 27, com ho fa Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del Procés (Ara Llibres). El volum ofereix un retrat allunyat de les presses d’aquelles setmanes frenètiques i ho fa a través del relat que construeixen els sis autors: Neus Tomàs, directora adjunta d’eldiario.es; Ferran Casas, subdirector del Nació Digital; Odei A. Etxearte, redactora de Vilaweb; Marc Martínez Amat, cap de política de Rac 1; Roger Mateos, cap de Política de l’Agència Efe a Catalunya; i Gerard Pruna, cap de política del diari Ara.

L’obra permet descobrir nombroses interioritats d’aquells dies, com ara la tensió constant que va existir entre els dos socis govern -ERC i el PDeCAT, que havien concorregut units a les urnes sota la marca de Junts pel Sí-, la marca de química personal que existia entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els diversos moments en què el referèndum va estar a punt de saltar pels aires i, especialment, el paper clau que va jugar l’anomenat Estat Major en fer possible l’1-O. De tot plegat en parlem amb Marc Martínez Amat, que a banda de ser-ne un dels autors és qui, abans de la celebració de l’1-O, va pensar que els esdeveniments polítics d’aquell 2017 mereixien una “crònica al detall”.

“En aquells mesos passaven moltes coses i no se n’assabentava ningú, com ara com s’organitzava el referèndum, quines tensions i estratègies hi havia, etc. Hi havia moltes claus que quedaven soterrades. Amb l’excusa del conflicte entre els dos governs i amb l’argument de no ensenyar les cartes, hi havia molta informació que no s’inseria i moltes respostes que no es donaven”, exposa Martínez Amat. I, precisament, el que busca el llibre és posar llum a totes aquestes qüestions, amb un relat polièdric -sorgeix després de més d’un centenar d’entrevistes- i de lectura amena.

Des del primer moment, la relació dels dos socis del Govern va estar marcada per la desconfiança i aquestes tibantors internes són un dels elements que, en diverses ocasions, van situar la celebració del referèndum al caire del precipici. “La desconfiança no ajudava” a tirar endavant l’1-O, opina el periodista, per afegir que “durant bastants mesos no es parlava del tema i no es movia res. De fet, fins que no s’activa l’Estat Major no estava a l’agenda política real del govern”.

L’Estat Major va tenir un paper cabdal en l’organització del referèndum, tot i que durant molt de temps ben poques persones van tenir coneixement de la seva existència. De fet, bona part del Govern va estar molt poc informat sobre què feia exactament aquest organisme clandestí. Una de les grans revelacions de Tota la veritat és detallar com va sorgir aquesta espècie de sanedrí extern al Govern -però molt ben connectat tant amb Puigdemont com amb Junqueras-, com s’organitzava i quines tasques desenvolupava. Amb una primera reunió ‘oficial’ l’abril del 2017, a l’Estat Major hi van tenir un paper clau persones com l’editor Oriol Soler o l’exdirigent d’ERC -i conseller de Governació durant tres setmanes en el primer tripartit- Xavier Vendrell, però també hi van passar altres antigues personalitats de la política catalana com David Madí o Joan Puigcercós.

“L’Estat major complia una doble funció”, exposa el periodista de Rac 1. “D’una banda, davant la desunió i les tensions dels socis de govern, cohesionava internament. I, de l’altra, era una manera d’externalitzar l’organització del referèndum, i permetia superar les dificultats que tenia el govern de fer-lo a través d’un procés administratiu ordinari”.

El llibre permet constatar que sí, que la mobilització ciutadana va ser cabdal per fer l’1 d’octubre, però que realment darrere hi havia un “motor” que coordinava aquesta mobilització. “Sense la mobilització de la gent no s’hauria pogut fer l’1 d’octubre, però tampoc s’hauria pogut fer sense la coordinació d’aquesta gent. La mobilització estava planificada al detall per l’estat major i hi havia el pla a, el pla b i el pla c per fer el referèndum. La qüestió era pensar com canalitzar l’energia de la gent per garantir que hi hauria les urnes i es podria votar, i això és el que va fer l’Estat major”, explica Martínez Amat.

La fal·làcia del "de la llei a la llei"

Durant els mesos previs a l’1-O, el relat del Govern i dels dos principals partits que li donaven suport era que es podia assolir la independència passant de la legalitat espanyola a la catalana, el famós de la “llei a la llei”, una idea que implicava una independència sense costos i que el temps va desmuntar del tot. En aquest sentit, el periodista comenta que “una part de l’estratègia que va fer possible el referèndum és que aquest fos versemblant i que fos versemblant que era vinculant i que podia tenir un efecte que la gent sortís a votar i votés que sí. Això formava part de l’estratègia per comunicar que hi havia la capacitat de fer el referèndum i que es podia arribar a la independència a través d’aquest referèndum. Ara bé, en privat el missatge de la ‘llei a la llei’ se’l creia molta menys gent”.

Quan es desmunta del tot és des de l’endemà de l’1-O. Aleshores el relat “de la llei a la llei és un bumerang que els hi va en contra. Hi havia una expectativa que havia de passar alguna cosa, però no hi havia ni la capacitat ni tampoc la planificació perquè es pogués fer una cosa diferent a la que es va fer, perquè no hi havia ni capacitat ni preparació per anar més enllà. A partir de l’1-O s’entra en una situació d’improvisació i d’un cert col·lapse de l’estructura que havia organitzat el referèndum i de la classe dirigent, perquè no sap com continuar endavant i com continuar el relat que havia escrit fins llavors”. Per resumir-ho en poques paraules, “s’havia escrit un guió que arribava fins a l’1 d’octubre, però no tenia continuació”.

"L’única carta que li quedava a l’independentisme després de l’1-O era pensar que l’Estat canviaria de posició i accediria a negociar. Això no va arribar i aleshores l’estratègia de l’independentisme queda en un cul de sac"

Martínez Amat ageix que “l’única carta que li quedava a l’independentisme després de l’1-O era pensar que arran del que havia passat l’Estat canviaria de posició i accediria a negociar, dialogar o buscar una solució pactada. Això no va arribar i aleshores és quan l’estratègia de l’independentisme queda en un cul de sac”. De cara al futur, considera que a l’hora de treure lliçons, els dirigents sobiranistes “no haurien de preveure que segur que l’altra part s’asseurà i que la pressió popular farà que l’Estat vulgui negociar”.

"Amb la repressió no es resol el conflicte"

Ja fora de l’abast del llibre, el periodista de Rac 1 reflexiona sobre si el possible govern espanyol de PSOE i Unidas Podemos implicarà un canvi important en el conflicte: “Fa difícil de dir. Depèn de la voluntat que tingui d’afrontar el problema o simplement d’escórrer el bulto i anr fent. També depèn del complex que tingui respecte l’oposició de dretes, que evidentment serà ferotge a partir del moment que vulgui establir qualsevol intent de diàleg amb el govern de la Generalitat”. Ara bé, si el pacte entre Sánchez i Iglesias rep els suports per materialitzar-se i aconsegueix “desacomplexar-se” i mostra una voluntat de “diàleg real amb Catalunya”, “haurà d’asseure’s i tenir una conversa sincera amb el Govern de la Generalitat i l’independentisme”.

Com a conclusió, i en la línia amb l'epíleg del llibre, Martínez Amat recalca “que és evident que amb la repressió no es resol el conflicte i, per tant, alguna cosa s’ha de fer. El sobiranisme planteja resoldre'l amb un referèndum i no sé si hi ha un terme mig, però el que és segur és que sense moure's de les posicions actuals i de la repressió i tenint una actitud tancada respecte el que demana una part important de la ciutadania catalana no es resol el problema".