Roberto Valencia: "El més gran deportador de centreamericans ha estat Barack Obama"

Roberto Valencia porta 17 anys vivint a El Salvador, però va néixer a Euskadi. Va estudiar periodisme al País Basc. De jove ja portava samarretes de grups guerrillers centreamericans, com el URNG de Guatemala, però mai s'hauria imaginat que el seu destí quedaria vinculat amb aquesta regió. Durant la carrera va aconseguir una plaça al diari abertzale Egin, però la seva estada va durar menys de quinze dies: Baltasar Garzón va tancar el diari. En acabar els estudis, va decidir marxar fora del país: passar per Egin, creu, l'havia deixat assenyalat en el mercat periodístic espanyol. Com que no sabia gaire anglès, va pensar que Llatinoamèrica podia ser una bona opció. Va decidir provar sort a El Salvador —tenia un amic de la facultat allà—. Corria l'any 2001. La seva intenció era quedar-s'hi dos anys… però encara hi viu. La vitalitat d'aquesta societat, en comparació amb la de l'Euskadi on va créixer, el va fascinar. Es va casar amb una salvadorenya i té dos fills salvadorenys: ell mateix es considera salvadoreny de ple dret.

Aquest país, però, té una altra cara ben fosca, la que coneix la majoria del món: és una de les nacions més perilloses, controlada per diverses pandillas, grups de criminals joves molt violents que l'Estat salvadoreny no ha aconseguit controlar. Valencia, com a periodista que ha treballat a diversos mitjans d'El Salvador, coneix molt bé aquesta realitat. I l'ha plasmat de manera brillant al llibre Carta desde Zacatraz (Libros del K.O.), on explica el fenomen de les pandillas a través de la figura d'El Directo, el pandillero més famós que va haver-hi a El Salvador.

Valencia està de gira presentant el seu llibre i ha passat per Barcelona. Aprofitem per a que ens expliqui aquest fenomen, les pandillas, i com és viure i morir a El Salvador.

Per què vas escollir que l'eix del llibre fos una figura, concretament la d'El Directo?

"Si tu estàs a una colonia de la Mara Salvatrucha, no pots creuar el carrer per anar a la del davant que pertany al Barrio 18"

El meu llibre explica una cosa que no s'ha explicat, o que s'ha explicat molt malament: el fenomen de les pandillas d'El Salvador, el seu naixement i el seu desenvolupament. La història de vida d'aquest pandillero, d'El Directo, és el vehicle. Per què ell? Primer, perquè és un referent. Va ser el primer pandillero mediàtic: avui, si a algun salvadoreny de més de 35 anys li parles d'El Directo, tots saben qui és. Ha quedat gravat com una mena de reencarnació del Mal. Però més enllà de l'àmbit popular, els debats que El Directo va generar entorn de la seva persona van canviar polítiques públiques, com per exemple l'assignació de centres de menors i presons a pandillas concretes [la Mara Salvatrucha té, per exemple, algunes presons on només hi ha membres de la seva pandilla, mentre que a d'altres presons només hi ha components de Barrio 18, l'altra gran pandilla d'El Salvador; aquesta segregació impulsada per l'Estat, explica Valencia durant el llibre, ha enfortit les].

Però també vaig decidir centrar el llibre en la figura d'El Directo per raons més personals. De casualitat, quan jo vaig començar a exercir el periodisme a El Salvador, a l'octubre de 2001, una de les primeres entrevistes que vaig fer va ser a El Directo, i vaig quedar fascinat pel personatge.

Per què algú es fa pandillero a El Salvador?

"Un jove es fa 'pandillero' pel  respecte, que vol dir tenir accés a drogues i a alcohol, a tenir més èxit amb les noies o que els teus pares et deixin de donar pallisses"

La raó que té un jove de 11, 12 o 13 anys -les edats en les que habitualment decideixen entrar, en la que ets brincado [ritual d'entrada a la pandilla, consistent en rebre una pallissa sense defensar-te]— és el respecte, un concepte molt més ampli del que estem acostumats. Tenir respecte en una comunitat vol dir tenir accés a drogues i a alcohol, a tenir més èxit amb les noies, que els teus pares et deixin de donar pallisses -si és el cas-, que la comunitat et miri com a integrant de la pandilla. Encara que siguis un bicho desnodrit, si ets un pandillero saps que tens una pandilla al darrere que et defensarà.

Al llibre expliques un fet impactant: que moltes dones volen ingressar a la 'pandilla', malgrat el masclisme tan fort i la violència que pateixen.

I això s'ha radicalitzat. La pandilla és una espècie d'amplificador dels sentiments de la societat salvadorenya. La d'aquest país és una societat violenta: la violència que exerceixen les pandillas és l'expressió més extrema dintre d'aquesta societat. Si el salvadoreny és masclista, llavors el masclisme dintre de la clica [unitat bàsica local d'una pandilla, amb certa autonomia] ho és molt més.

Respecte el tema de les dones, a finals dels anys 90 encara es brincaba noies -sempre amb un rol supeditat- i existia la figura de la homegirl [homeboy, en el cas dels homes, és el nom amb el que els pandilleros es refereixen als membres de la seva pandilla]. En algunes clicas, fins i tot, algunes tenien els seus propis òrgans. Però fa més d'una dècada les dones van ser expulsades de les pandillas, ja no són brincadas. Segueixen tenint un rol fonamental, però com a entorn social: com a xicotes, com a mares, traient i entrant informació, fent treball de posteo [vigilància]… són la sang de la pandilla. Però als meetings, a les reunions on es prenen les decisions, no hi ha dones.

Hi ha 'pandillas' de joves a tot el món, per què a El Salvador han aconseguit tant de poder?

Hi ha causes òbvies, però que no porten de manera automàtica a un desenvolupament tan brutal del fenomen de les pandillas: la pobresa, la desigualtat, la debilitat de l'Estat —amb una presència quasi nul·la que, quan arriba, ho fa en forma de policia que ve a colpejar—. Hi ha societats que tenen aquestes mateixes característiques, però, i no ho desenvolupen: Nicaragua és un exemple proper. La societat salvadorenya també és una que va apostar per un model econòmic als anys 90, recent acabada la guerra, del neoliberalisme més clàssic. Això va fer penetrar valors com l'individualisme en excés, el classisme… Un altre factor és el recurs habitual a la violència: en els últims 100 anys, la violència ha marcat la relació de l'Estat cap als individus, i també la dels individus entre ells. A El Salvador és molt més probable que una discussió de semàfor, per un petit cop al cotxe, acabi a cops de puny.

Totes aquestes característiques pròpies de la societat salvadorenya són les que fan que aquesta llavor importada de les pandillas -les primeres pintades de la MS-13 i del Barrio 18 no apareixen a Amèrica Central, sinó a Los Ángeles; després hi haurà grans deportacions de pandilleros [des de Estats Units fins a Amèrica Central] ja fa quasi 30 anys- creixi en funció d'aquestes característiques locals. El fenomen es desenvolupa de manera molt diferent a Estats Units que a El Salvador. Allà a Los Àngeles segueix existint la Mara Salvatrucha, però no té res a veure.

Aquestes característiques d'El Salvador es poden extrapolar a altres països amb alt nivell de violència d'Amèrica Central?

Sí, però amb els seus matisos. Si les pandillas han triomfat a Hondures, a Guatemala o a una franja petita del sud de Mèxic és perquè són societats molt semblants. També tenen les seves peculiaritats: Guatemala, per exemple, és una societat on el component indígena és molt fort, cosa que ha estat un fre natural davant l'expansió del fenomen de les maras. Vaig escriure una crònica llarga sobre aquest tema des de Chichicastenango, la capital del món maia, on tenen taxes d'homicidis similars a les d'Europa.

Les enormes caravanes de migrants centreamericans que hem vist últimament als telediaris, fugen principalment de la violència?

"A El Salvador, més de la meitat de la població viu a àrees controlades per 'pandillas'"

Sí, hi ha una relació directa. El fenomen de les pandillas és un dels factors principals del que estan fugint aquests centenars, milers de persones. La migració no és un fenomen nou: ho és fer-ho en grups de 500 o de 1.000 persones. En el cas d'El Salvador, hi ha fluxos de migració consolidats. Es calcula que, només a Estats Units, hi ha tres milions de salvadorenys. Una de les raons que provoquen aquests èxodes —ja sigui en grupets de cinc en cinc, de 12 en 12, o de 500 en 500— és el fenomen de les pandillas. I on més afecta del Triangle Nord [la regió que formen El Salvador, Guatemala i Hondures, la més violenta del món] és a El Salvador, ja que la presència està molt generalitzada. Jo m'atreveixo a estimar que, a El Salvador, més de la meitat de la població viu a àrees controlades per pandillas.

Tornant al tema de les caravanes, tota aquesta retòrica que està airejant Trump d'equiparar els migrants amb els 'pandilleros'…

Ve d'abans, ara s'ha accentuat una mica més i els mitjans ho estan amplificant, però des d'abans d'asseure's a la cadira de l'executiu estatunidenc ja tenia aquest discurs antimigrant i racista. El seu primer tuit en el que parla de la MS-13 és d'abril de 2017. Això li ha servit com a ariet per criminalitzar tota la migració, quan la realitat és que la immensísima majoria d'aquesta gent està fugint de les pandillas.

Abans de Trump també hi havia polítics dels EUA que utilitzaven aquesta retòrica?

El més gran deportador de centreamericans ha estat un demòcrata, Barack Obama. Amb molt bona premsa, en teoria progre, però ha estat el que més centreamericans ha pujat en avions: fins l'any passat arribaven totes les setmanes tres, quatre, cinc vols plens de deportats. Això no ho ha inventat Trump. Ho està elevant a un nivell més retòric, sí. Però Trump, en el seu primer any de gestió, ha deportat menys que Obama.

Se sol pensar que la majoria d'ingressos econòmics de les 'pandillas' venen de les drogues, però la principal font de finançament a El Salvador, segons he entès al teu llibre, és l'extorsió.

Funciona així, ara i des de fa molts anys. A Hondures, en canvi, el narco té una presència molt més gran, fins i tot territorial, ja que es tracta d'un país on hi ha àmplies àrees despoblades que permeten espais d'aterratge. També hi ha zones directament controlades per homes armats. Això a El Salvador ho veus moltíssim menys. Sobre el tema del finançament, hi ha molts informes en aparença seriosos que segueixen insistint en presentar les pandillas, la Mara Salvatrucha en particular, com un grup del crim organitzat similar als gran càrtels, com els Zetas, el grup del Chapo Guzmán… Situen les pandillas com a actors importants dintre del tràfic internacional de drogues, el que ve des de la regió andina fins als Estats Units.

"L'extorsió de les 'pandillas' afecta tant a una venedora del mercat com a la multinacional Coca Cola"

Però el nostre treball a Sala Negra [projecte d'investigació del diari El Faro] indica que aquestes afirmacions no tenen massa suport. Hi ha relació entre les pandillas i la droga: des de sempre la marihuana és un producte molt consumit —però les pròpies clicas, per exemple, solen prohibir el consum de crack o cocaïna—. Existeix una relació creixent entre pandillas i droga, abastint una petita zona, un bar, un barri... però les pandillas no estan dintre del tràfic internacional, no hi ha proves que sustentin aquesta afirmació. Per a les pandillas, el principal sistema de finançament segueix sent l'extorsió, la renta. Això afecta tant una venedora del mercat com a la multinacional Coca Cola quan distribueix el seu producte.

Si ets de classe baixa t'afecta molt més el fenomen de les pandillas que si ets de mitjana o alta?

Hi ha una diferència molt gran. El Salvador és una societat molt classista. Tot allò públic està tan deteriorat, que —amb prou feines tens uns ingressos de 500-600 dòlars— intentes treure els teus fills i buscar quelcom privat. Fugir a allò privat també dona un estatus: aquí entra l'ingredient classista del que parlàvem.

Entenc que els barris també estan totalment diferenciats.

Quan pots et busques una colònia una mica més còmode, amb els seus guàrdies de seguretat armats, barreres… No escapes del tot: segueixes formant part de la societat salvadorenya, cosa que vol dir que continues fent renúncies que vistes des d'aquí… Anar d'acampada a la muntanya, per exemple, no existeix com a concepte. Ni tan sols es veu com una renúncia, està interioritzat. És, simplement, una cosa que no es pot fer.

Dit això, l'afectació al que viu en una comunitat de pandilleros és infinitament major. Si tu estàs a una colònia controlada per la Mara Salvatrucha, no pots creuar el carrer —a no ser que et vulguis jugar la vida— per anar a la colònia del davant que pertany al Barrio 18. Encara que la teva sogra visqui allà davant i s'hagi mort, i vulguis anar a la vetlla, no pots anar-hi. Els repartidors dels camions, per exemple, es van jugant la vida, perquè quan entres a una zona controlada la pandilla et registra, et fa treure't la samarreta per veure que no tens tatuatges, et demanen el carnet d'identitat on posa la colònia on vius... i ells saben de qui és cada una. Encara que tu odiïs als pandilleros de la teva colònia, encara que t'estiguin fent la vida impossible, davant dels ulls dels pandilleros ets de tal colonia. Hi ha molta gent que mor durant aquests registres d'entrada a un territori, en especial els homes joves. Les dones tenen un altre tipus de violència, violències sexuals i d'altres molt crues. Fa uns anys vaig publicar una crònica on explicava una violació tumultuària, una pràctica que segueix vigent a les pandillas.

Tu pots entrar a un barri si vas ''avalat'', i algú d'allà ha demanat permís a la pandilla. Però la gent ja té molt interioritzat que hi ha una sèrie de fronteres invisibles, que el país està repartit, i que has d'anar amb compte de per on vas. Hi ha gent que ha mort per dormir-se a l'autobús. No et parlo d'un cas anecdòtic que va passar fa 15 anys, és un fet habitual.

Per acabar, m'agradaria que m'expliquessis una història positiva d'algun salvadoreny que vingui d'aquests barris controlats per les pandillas.

M'ho poses fàcil: la meva dona. Quan la vaig conèixer, ella vivia en una comunitat controlada per la Mara Salvatrucha. No només ha acabat la seva carrera de treballadora social, sinó que està molt involucrada: avui en dia treballa en una altra comunitat controlada per una pandilla —no et puc dir el nom per tema de seguretat—. És directora d'una petita llar d'infants, de nens de fins a sis anys, molts d'ells fills de pandilleros, en una zona on molt poques ONG s'atreveixen a treballar de manera sostinguda. Em sembla un exemple digne d'admirar. És algú que va nàixer allà i que no s'ha volgut allunyar. Això és un matís important: hi ha molta gent que —quan aconsegueix pujar dos o tres esglaons— el que fa és marxar el més lluny possible.