Residències d'estudiants: gentrifiquen els barris o els enriqueixen?

Quin és el paper que juguen les residències d’estudiants a la ciutat? Alguns les veuen com una font de riquesa i cosmopolitisme, mentre que altres consideren que contribueixen a la gentrificació i a l’ocupació d’espais vitals per als veïns. En el focus d’aquest dilema hi ha ara les reivindicacions de la plataforma Habitem les Drassanes, que reclama que el solar de Santa Madrona, al Raval, es destini a habitatge protegit i no a una residència d’estudiants. La reivindicació arriba després d’haver aconseguit impedir la construcció en el mateix emplaçament d’un hotel de luxe del mateix promotor, la cadena Praktik.

Meritxell Pérez, veïna i membre d’Habitem les Drassanes, recorda que "els solars els va comprar la UGT per fer-hi el 100% d’habitatge social", però que uns anys més tard l’espai el va adquirir el grup hoteler. El que demanen ara és que l’Ajuntament, els veïns i els inversors s’asseguin a parlar per trobar un model que "no gentrifiqui més" ni expulsi els veïns, sinó que doni vida al barri. "Ens agradaria tenir el 100% d’habitatge social, i més en aquesta part del Raval", diu Pérez, recordant els 66 pisos socials previstos en el projecte inicial, i demana que els locals es destinin a equipament municipal, mercat i comerç local. La plataforma s’oposa al projecte perquè "difereix molt poquet" de l’hotel de luxe que es volia fer, amb dos blocs de grans altures i unes 200 habitacions. També temen que el promotor pugui, en un eventual canvi de normativa, reconvertir la residència en hotel.

Pérez, de fet, assegura que "moltes residències d’estudiants funcionen com hotels, sobretot en alguns mesos de l’any", com ara una del Poblenou, "que ha generat molts problemes". Aquests espais, afirma, comporten a la nit "disbauxa, vòmits i obertura de locals nocturns mentre els veïns descansen", a banda del fet que "la població estudiantil no es barreja amb els veïns; venen un temps limitat i creen al seu voltant una sèrie de negocis que no tenen gaire a veure amb la vida veïnal i que encareix els preus dels habitatges", manté. Pérez reivindica que cal trobar vies intermèdies: si bé hi ha d’haver residències, als barris també "hi han de poder viure els veïns".

L’Ajuntament de Barcelona confirma que a Drassanes hi ha en tràmit una llicència de residència d’estudiants per al solar. Fonts del Consistori defensen que el Govern municipal “hauria preferit poder desenvolupar-hi un projecte d’habitatge assequible”, que és el que necessita el barri del Raval. No obstant això, afegeixen que el projecte presentat “s’ajusta al que permet la legalitat vigent i per això s’està tramitant”.

Una cinquantena de residències

Aquest conflicte ha posat de nou sobre la taula la relació entre els veïns i aquest tipus d’equipaments. Segons l’Ajuntament, l’oferta actual de residències a la ciutat suma 7.165 places per a estudiants, repartides en 51 centres. Els districtes amb més places són Sant Martí –el que més en té: 1.505–, Sarrià-Sant Gervasi (1.492), les Corts (910) i Ciutat Vella (878). El Consistori defensa que Barcelona vol "potenciar i ser punta de llança" d’un ecosistema global d’universitats, innovació, centres de recerca i societat del coneixement, i per això veu "fonamental" que hi hagi una oferta de qualitat i inclusiva d’allotjaments assequibles. Segons el Govern municipal, s’han tancat acords amb els promotors de cinc noves residències perquè fins a 725 places siguin a preu concertat, és a dir, un 35% inferior al preu mitjà a la ciutat, ja que, segons precisa, una plaça en una habitació doble a preu concertat val 427 euros al mes, i una d’individual, 516 euros mensuals.

Un article de David Rodríguez a Públic a principis de febrer –abans de la pandèmia– apuntava que unes 2.000 places de residències de les 6.000 que es comptaven aleshores a Barcelona ja costaven el mateix que un lloguer tradicional: el seu preu rondava, i en alguns casos superava, els 1.000 euros mensuals. Sobre el total, el valor mitjà d’un arrendament en una residència d’estudiants superava llavors els 700 euros al mes. Una quantitat fora de l’abast de la majoria de joves. Per això el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) denunciava en un comunicat que la irrupció dels fons immobiliaris en el sector provoca "una mercantilització de l’educació, la privatització de serveis i jugar amb el nostre habitatge amb preus massa alts".

Menys demanda per la covid

L’administradora de les residències Unihabit, Josefina Carrera, explica que la ciutat "està vivint un canvi de model" iniciat fa uns 10 anys, on els centres religiosos han anat deixant pas a propostes privades "que s’adapten millor" a les necessitats dels joves. Els grans inversors hi van al darrere i "es va cap a un model més internacional", on els operadors globals tenen com a objectiu expandir-se a Espanya, sobretot a Barcelona i Madrid, però també a ciutats com València i Sevilla. A la seva residència, els alumnes paguen entre 350 i 1.400 euros mensuals, en funció dels serveis que s’ofereixen, i pel que fa a la procedència, cap al 40% és internacional; el 30%, de la resta de l’Estat, i el 20%, de Catalunya.

La pandèmia, però, ho ha canviat tot, ja que amb menys estudiants estrangers i amb poca presencialitat universitària, "la demanda s’ha reduït molt", cosa que també ha obligat a ajustar una mica els preus. Pel que fa a l’oposició veïnal d’Habitem les Drassanes, Carrera considera que els canvis fan por i s’han de saber explicar, i que, almenys en el seu cas, la mateixa residència es responsabilitza dels seus residents amb un control del comportament: "L’important és actuar i buscar el compromís entre estudiants-residència, veïns, i també Administracions", sosté. Unihabit, per exemple, té programes de col·laboració amb entitats dels barris.

Estudiants acabats d’ingressar

Segons el secretari de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC), Eloi Guerrero, el perfil de residència més abundant a la ciutat és el de les privades "gestionades en part per les universitats", de manera que "la diferència queda una mica difusa". Apunta que el cost de l’habitatge per als joves "ha pujat", però manté que "no és evident que això es pugui relacionar amb el model de residències", sinó més aviat amb la complexa situació del model residencial de l’àrea metropolitana.

Explica que hi ha la concepció que l’estudiant que opta per una residència "acaba d’ingressar a la universitat", i que busca un entorn controlat i còmode per a la transició a la vida universitària, mentre que "s’observa un moviment de residència a pis compartit a mesura que s’avança en l’etapa universitària". Per Guerrero, els alumnes sumen pluralitat a la ciutat on s’estableixen i, a més, "el fet que persones d’altres localitats i països convisquin en un mateix entorn universitari és un dels atractius de l’educació universitària". "No és només un benefici per la comunitat d’estudiants: també per la ciutat", rebla.

El sociòleg de la UAB i investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) Pau Miret considera que una persona que està estudiant "és al barri [on viu] de manera quotidiana", i durant com a mínim un curs escolar, cosa que "vol dir que l’estudiant se’l fa seu". Segons Miret, el fet de ser estudiant no comporta per se cap efecte de destrucció del teixit del barri, i insta a tenir en compte la grandària de la residència: "Un macrocentre sí que pot tenir conseqüències negatives pel gran volum de població desplaçada i homogènia que s’hi concentra". A l’altre extrem, la presència d’estudiants tindria també beneficis directes, com el rejoveniment de la població, la dinamització de la cultura del barri i més oportunitats d’obrir negocis i equipaments.

El demògraf i urbanista Toni López-Gay, destaca el fet que les residències d’estudiants siguin tractades normativament com a equipaments, i no com a hotels, fa que "als veïns els hi pugui sonar estrany, perquè semblen més un hotel". En les seves investigacions, observa que es tracta d’espais que estan associats a una alta concentració de persones i d’un marcat "caràcter transitori", cosa que fa que siguin espais "més proclius" a canviar l’activitat comercial i de serveis del barri, així com l’espai públic, la mobilitat i els fluxos de persones, i això "té un efecte sobre el teixit comunitari".