ReligióExperts veuen “improbable” que el vot evangèlic agafi força a Espanya, com amb Bolsonaro

És estrany el mitjà que no ha dedicat ja unes línies a parlar de la força d’un dels actors que més està transformant el mapa polític de l’Amèrica Llatina: les esglésies evangèliques (o protestants) que estan exercint pressions en el debat polític sobre qüestions de família, gènere i sexualitat. Els darrers mesos, nombrosos líders religiosos s’han posicionat en campanya i molts candidats s’han apropat als fidels protestants, sobretot dels sectors més conservadors. El cas més visible del pes creixent d’algunes d’aquestes comunitats en la política és el brasiler. El president Bolsonaro, que fa un any només tenia un 4% d’intenció de vot, va guanyar les eleccions al gener gràcies –entre d’altres factors– a un acostament planificat al moviment.

L’exmilitar compta amb el suport explícit –i mediàtic– del pastor d’una de les esglésies evangèliques més grans del país: Victòria en Crist. Però més enllà del govern d’extrema dreta del Brasil, el vot evangèlic també ha tingut protagonisme a les campanyes de Mèxic, amb el president López Obrador; i a molts d’altres països llatinoamericans com Costa Rica o Xile. També als Estats Units, amb Donald Trump.

Els temples evangèlics també estan creixent cada vegada més a Espanya, gràcies precisament a l’arribada de persones migrants procedents majoritàriament de Llatinoamèrica. Ara bé, seria plausible un escenari futur on les esglésies evangèliques espanyoles seguissin els passos de les congregacions llatinoamericanes que han vist augmentar el seu poder polític? Experts i representants de les comunitats consultades veuen “improbable” que l’avanç es repeteixi a l’estat espanyol, on malgrat l’augment de temples la religió catòlica segueix sent la majoritària.

Lluny de fer el salt a la política

A Llatinoamèrica, hi ha pastors que emeten missatges polítics de forma oberta dirigits als seus fidels, que ja representen pràcticament un de cada cinc ciutadans de la regió. I polítics que s’hi acosten més que mai. Com Jair Bolsonaro, que fa dos anys va decidir batejar-se (sense deixar de ser catòlic) a les aigües del riu Jordà, de gran simbolisme per a aquesta corrent cristiana. Des d’aleshores, l’exmilitar ha intensificat sobretot el seu vincle amb Victòria en Crist, l’església evangèlica més conservadora del país que segueixen 12 milions de persones. Té el suport del seu pastor: el mediàtic Silas Malafaia. I de fet, el president va escollir un culte religiós d’aquesta comunitat per fer el seu primer acte públic després dels comicis que va guanyar. Les esglésies evangèliques que estan ocupant espai polític no són totes, però tenen quota de pantalla.

A l'Estat espanyol el panorama de les esglésies evangèliques està més fragmentat i bona part dels creients són nous migrants que no formen moviments polítics 

Ara bé, aquest panorama de gran visibilitat és lluny de la situació en què es troben les esglésies protestants a Espanya. Primer, perquè el panorama està més fragmentat. Segon, perquè malgrat les noves comunitats s’han establert al país, “l’espai político-mediàtic espanyol encara està dominat per les elits catòliques, que també tenen molt poder a l’educació”, diu Antonio Montañés, membre del grup d’Investigacions en Sociologia de la Religió de la Universitat Autònoma de Barcelona. I tercer, perquè al tractar-se d’esglésies de primera generació, “la població encara és vulnerable i no té arrelament suficient per formar moviments polítics”. Tampoc ningú ha anat a buscar el seu vot, apunta; i en molts casos directament els membres no tenen dret a vot a l’Estat espanyol. “Mai serem el suficientment significatius en número com perquè aquest esforç valgués la pena a nivell polític”, diu la pastora de l’Església Protestant de Barcelona-Centre, Marta López Ballalta.

A més, des de la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE) asseguren que a l’Estat espanyol des dels púlpits no es fan valoracions polítiques, tot i que reconeixen que sempre hi poden haver excepcions. Ara bé, si això passa, afirmen, “sempre demanem –i gairebé exhortem– que el pastor aclareixi que aquesta representació és a títol personal”. “Jo com a pastora tinc la meva opinió política i l'expresso a nivell personal, però no incito a la meva comunitat a què la segueixi: amb el tema de la independència, tenim gent que hi està a favor i gent que no”, afegeix López.

De dretes o d’esquerres?

Malgrat els valors que defensen la majoria de congregacions van en contra del matrimoni homosexual, l’avortament i l’eutanàsia, els experts consultats expliquen que encara no hi ha estudis suficients sobre el vot a Espanya per determinar la influència de la religió a les urnes. “Dir que sumarien vots a la dreta seria simplificar molt perquè encara que molts valors sí que s’aliniarien amb els partits més durs de la dreta, com el PP o Vox; caldria tenir en compte que alhora els membres de les congregacions són majoritàriament persones migrades amb situacions socioeconòmiques vulnerables, que podrien acostar-se a posicions més d’esquerres”, afegeix Montañés.

De fet, a Barcelona hi ha la comunitat Protestants Inclusius, que permet viure la seva fe en llibertat a persones del col·lectiu LGTBI; i nombroses esglésies protestants més progressistes, que estan a favor del matrimoni homosexual i són partidàries que les dones siguin lliures per avortar.

Des de la FEREDE, l’entitat que més veus protestants aplega a Espanya, també insisteixen a dir que els evangèlics de l’estat espanyol són plurals en termes polítics. Ara bé, preguntats per les seves postures sobre l’homosexualitat i l’avortament, confirmen que a la seva federació hi ha un consens ampli a l’entorn de la idea que “l’únic àmbit en què les relacions sexuals són acceptables és en un matrimoni entre un home i una dona” i que “estan en contra de l’avortament en el sentit humà i espiritual del tema” malgrat creuen que la solució no és criminalitzar la dona.

El passat abril, de fet, va obtenir un escó al Congrés dels Diputats un candidat evangelista. Era Juan José Cortés, el pare de Mari Luz, la nena assassinada pel pederasta Santiago Valle l’any 2008. S’havia presentat a les llistes del Partit Popular a Huelva.