Entrevista a Tura Soler i Jordi Grau"Reivindiquem un periodisme d'anar als llocs, de parlar amb la gent, de no creure's necessàriament la versió oficial"

Els periodistes Tura Soler i Jordi Grau, referents de la crònica negra al nostre país, han publicat un segon llibre escrit a quatre mans. Després de l'èxit de Sense càstig: deu crims impunes (La Campana), ara els autors relaten vuit crims colpidors que s’han comès a sang freda i amb molta crueltat a Sense pietat (la Campana). Són crims amb encara molts interrogants, alguns sense resoldre, que s’han arxivat sense que se sabés què va passar realment.

Soler i Grau regalen als lectors tota la informació que van recopilar dels vuit crims: des de l'assassinat del nen de 9 anys Fermí Villegas, al de la jove de 16 anys Carmen Alcalá, fins a l'Esperança Comas. Ells són també protagonistes d'aquestes històries, que van cobrir com a periodistes en una època en què l'ofici t'obligava a trepitjar l'escenari del crim. En aquest sentit, també reivindiquen una manera de fer periodisme que ja pocs posen en pràctica. 

Els lectors estem acostumats al fet que les històries tinguin un final, i això al llibre no passa, perquè alguns dels crims que narren no s’han resolt. Quan acabes de llegir un cas, vols saber com acaba, però no sempre se sap què ha passat.

Tura: Els casos reals mai no acaben, ni quan hi ha una condemna, com el cas de l'Esperança Comes. Es condemna a Josep Ribó, però la història no acaba. Després de complir la seva pena, se’l torna a detenir per altres fets, i el cas tampoc acaba perquè no sabem on és el cos de l'Esperança Comes. El problema que tenim la gent que relatem crims reals, a diferència dels que fan ficció, és que t'has de cenyir a la realitat. No són contes de fades.

Suposo que aquesta intriga és l’essència del llibre, no?

Tura: Encara que en el lector li generi aquesta inquietud i aquesta curiositat, potser també té el seu punt d’interès. El lector vol saber-ne més, però nosaltres arribem fins a on podem, la realitat ens dona aquest marc. Nosaltres narrem la realitat, no fem ficció.

Jordi: A Sense càstig volgudament eren casos que no estaven resolts. A Sense pietat, n’hi ha cinc que no s’han resolt, tot i que la resta també tenen elements que no s’han tancat del tot i queda aquella sensació que no hi ha una resolució real, que no hi ha hagut justícia per les víctimes ni per la família de les víctimes.

El lector vol saber-ne més, però nosaltres arribem fins a on podem, la realitat ens dona aquest marc

El punt en comú de tots els casos que relaten és la crueltat amb què s’han comès. Per què?

Tura: Tots els crims, per un costat o per l'altre, són cruels per a les víctimes i les seves famílies, i amb el temps també ho són per a les famílies dels autors, que ho viuen amb molt de patiment. També són casos que nosaltres els hem viscut o treballat molt directament. Sempre intentem relatar casos que coneguem de primera mà. Per tant, el llibre també serveix per explicar el funcionament del periodisme, d'aquell periodisme que nosaltres estàvem acostumats a fer, en què havies d’anar als llocs dels fets per saber què ha passat. És una mostra d'aquell periodisme que estableix una interrelació, fins i tot, amb els criminals, com és el cas de l’home que truca al diari dient que és l’autor d’uns crims i que es vol reunir amb nosaltres. Com a periodistes, no dubtem a trobar-nos amb un desconegut que t'acaba de dir que és un assassí. Sempre amb aquella ansietat de saber, de descobrir, de treballar la notícia.

De fet, en el llibre reivindiquen una manera de fer periodisme que pràcticament ja no existeix, que és el de trepitjar carrer, anar al lloc dels fets.

Jordi: Sí. Ha canviat moltíssim, i no precisament per bé. En aquests moments, el periodisme té dos problemes, en té molts, però bàsicament n'hi ha dos que són comuns a tots els mitjans. Un és la precarietat i l’altre la manca de temps que tenim per treballar bé els temes, aquella sensació que has d'arribar a tot. En el llibre reivindiquem un periodisme d'anar als llocs, de parlar amb la gent, de no creure necessàriament la versió oficial, i a partir d’aquí és d’on sorgeixen les històries humanes que hem intentat reflectir en aquest llibre. Si hi ha alguna diferència entre alguns llibres de recopilació de crims i aquest és que nosaltres relatem crims que hem viscut. No són crims d’hemeroteca, sinó que els hem viscut com a professionals, que hem conegut el terreny, els culpables, les famílies, els advocats, i jo crec que això li dona el valor afegit de la cosa viscuda. 

Al periodisme d’ara li falta temps. Ens diuen que hem de ser els primers no se sap ben bé per què. Som els primers a dir alguna cosa, però no expliquem aquesta cosa, no la contextualitzem. Ara tot queda en un tuit. Una manera de fer que la Tura va batejar com el periodisme de repetició: algú diu una cosa i tothom s'hi afegeix, i molts cops, desgraciadament, sense comprovar-ho.

Reivindiquem un periodisme d'anar als llocs, de parlar amb la gent, de no creure necessàriament la versió oficial

Tura: El problema, com deia el Jordi, és la pressa, que és molt mala companya del periodisme i de la virtuositat de les informacions. Jo tinc la fortuna de treballar en un mitjà que encara em dona el temps que necessito per poder treballar bé per poder donar una informació contrastada, 
rigorosa i contextualitzada amb tots els elements.

També ha canviat molt l’apropament dels periodistes amb els jutges, els policies, els testimonis… Sembla que hi ha moltes barreres.

Jordi: Totes les barreres. Jo cada vegada que parlen d'una llei de transparència em foto la mà a la cartera. Les lleis de transparència no estan fetes perquè hi hagi més transparència. Són esculls a l'hora d’intentar descobrir més coses. Potser tampoc era normal que arribéssim al lloc dels fets al mateix temps que els investigadors o  la policia científica. Però la sensació és que cada vegada hi ha més barreres, que no pots parlar amb la gent. Les oficines de portaveus intenten donar la informació que els interessa, de la manera que els interessa i quan els interessa. I això és tot el contrari al que hauria de ser el periodisme.

A vegades ens fa la sensació que es vol fer servir la protecció de les víctimes com a excusa per retallar un altre dret fonamental com és el dret de la informació 

Tura: Potser abans no hi havia tants gabinets d’informació. Tècnicament, t’aboquen molta informació, però t’aboquen la informació que a ells els interessa donar. Costa molt arribar a la font primera. Per arribar a una entrevista amb el responsable d'una investigació has de passar no sé quants protocols, fer no sé quantes peticions… És la burocràcia. És una contínua cursa d’obstacles, sempre tenint en compte que la protecció de les víctimes és sagrada. Això ningú dubta. Però a vegades ens fa la sensació que es vol fer servir com a excusa aquesta protecció per retallar un altre dret fonamental com és el dret de la informació. No hem de deixar-nos trepitjar aquest dret.

En molts dels casos que relaten, la investigació periodística va per davant de la policial. La periodística marca el pas de la policial en alguns casos?

Jordi: És complicat. Sempre pots anar a la par però no al darrere. Però sí que és veritat que moltes vegades ha anat molt per davant de la investigació policial i que llavors això li ha servit a la investigació policial per seguir la pista bona per resoldre algun cas. Per exemple, el de la farmacèutica d’Olot, el segrest de la Maria Àngels Feliu. No és que vagis per davant, és que senzillament utilitzes les armes que tens i preguntes i repreguntes i arribes a conclusions. Nosaltres no pretenem anar al mateix temps. Hem tingut molt bones relacions amb cossos policials i hem respectat la seva feina sempre que també respectessin la nostra. A vegades fent preguntes periodístiques t'adones que resolucions o propostes de policies o de fiscals no s'aguanten. No hem de fer ni de policies ni de jutges, però sí que hem de fer de periodistes i has de posar en contradicció coses que et donen com a certes i que no lliguen.

Moltes vegades ha anat molt per davant de la investigació policial 

Tura: El paper del periodista pot ser molt important en casos de persones desaparegudes o de cadàvers sense identificar. Recordo perfectament el cas d’una família que va venir al diari a portar-nos la foto d’una persona del Maresme que havia desaparegut. Vam publicar la fotografia i dies més tard la Guàrdia Civil des de Tarragona ens va enviar unes fotos demanant la difusió d'uns elements que portava un cadàver que havien trobat al mar. Un dels elements era un rellotge, i jo vaig veure que era el mateix que el que portava el senyor desaparegut del Maresme a la fotografia que ens va donar la família. I efectivament, una prova d’ADN va confirmar que era la mateixa persona.

En el llibre destapen la incompetència de la policia i dels jutges en alguns casos no resolts. El cas de la Isabel Ordoñez n’és un exemple. Els casos que prescriuen és perquè la justícia no pot, no sap o no vol resoldre’ls?

Tura: Sigui com sigui, és perquè la justícia s'ha quedat curta. A vegades hi pot haver elements
 que fan sospitar. La sensació en el cas de la Isabel Ordóñez és que no es va voler anar més enllà. Quan veus que la justícia no hi posa tots els mitjans, et fa de mal fiar. En altres ocasions s'ha fet tot el possible, però ha faltat una altra cosa que és primordial, com un cop de sort.

A vegades una mala investigació evita esclarir un crim, a vegades un mal jutge o una mala instrucció ho pot fotre tot a l’aire

Jordi: En molts casos hi ha incompetències. A vegades una mala investigació evita esclarir un crim, a vegades un mal jutge o una mala instrucció ho pot fotre tot a l’aire, com el cas de l’Elena Jubany. Però sempre hi ha d’haver un punt de sort, o en tot cas que no hi hagi mala sort. I et preguntes, com pot ser que coses tan importants com la llibertat d'una persona o la resolució d'un crim pugui dependre d’això? Doncs sí, perquè hi ha hagut molts casos que no s'han resolt per pura mala sort, d’altres per incompetència, però també n'hi ha alguns en els quals no es va voler entrar a fons perquè sempre hi ha hagut mans poderoses i obscures que en determinats casos han frenat determinades investigacions.

Això passa?

Jordi: Sí, sí, passa.

Malgrat la prescripció dels casos, la veritat sempre acaba guanyant?

Tura: La veritat no prescriu, i els periodistes tenim l'obligació de buscar-la. Que un crim prescrigui i quedi impune no impedeix que puguis 
intentar esclarir què va passar. Si més no, almenys fer com una mena de justícia social per compensar aquella justícia que no van tenir les víctimes en el seu moment. D’alguna manera, si no s'oblida el cas, no s’oblida les víctimes.

Intentem fer com una mena de justícia social per compensar aquella justícia que no van tenir les víctimes en el seu moment

En el llibre destaquen molt la importància del "com" es va cometre el crim. Per què?

Tura: Saber el com et permet moltes vegades saber les mancances que hi hagin pogut haver durant la investigació. També és molt important poder arribar a esbrinar el perquè una persona s’aboca a cometre una atrocitat, tot i que no sempre es troba una explicació.

Aquests dies s'ha parlat molt del llibre on José Bretón explica com va matar els seus fills. Finalment, l’editorial Anagrama ha decidit suspendre la seva publicació [Aquesta entrevista es va fer abans de la decisió d’Anagrama]. Què n’opinen com a periodistes de successos i autors de crònica negra de tot plegat?

Jordi: És un tema delicat. La realitat és la que és. Hi ha gent que en nom d'un suposat bonisme o d'una suposada progressia està coartant la llibertat d’expressió. Però també és cert que hi ha uns límits. El primer és el respecte a les víctimes, sobretot quan són víctimes innocents i menors. Però això no evita poder explicar una veritat que és dura. La guerra també és dura i en parlem. Un atemptat també és dur i en parlem. Ara bé, pel que no pot servir un llibre d'aquestes característiques és per una revictimització, en el cas del llibre que comentes, de la mare de les criatures. Si el llibre explica com es va fer i què va passar, doncs mira, també ho va fer Truman Capote amb Sang Freda. Una altra cosa seria que l’assassí intentes justificar-se o que intentés perjudicar la mare, llavors aquí entraríem en un límit moral.

Pel que no pot servir un llibre d'aquestes característiques és per una revictimització

Tura: Aquí hi ha un altre debat que és si els condemnats per crims tenen dret o no a la llibertat d’expressió. L’autor és un element molt important del cas. Aquesta gent tenen privada la llibertat personal, però no se'ls ha limitat cap altre dret fonamental com podria ser la llibertat d’expressió. Per què no es pot entrevistar i intentar buscar dins de la ment d’una persona que ha comès un crim? Jo vaig entrevistar el Joan Vila i arran d'això, el fiscal de la causa va considerar que l’entrevista tenia valor probatori i em va citar com a testimoni.

Jordi: La llibertat de publicació i la informació és un dret bàsic i inqüestionable en una democràcia i en un estat de dret. En tot cas, els límits que hi pugui haver els han de marcar els tribunals en última instància. Jo sempre he defensat que la millor regulació que ha de tenir el món del periodisme és el Codi Penal, però també hem vist periodistes que han publicat notícies falses, els han denunciat i després el tribunal no ha fet res. Són debats interessants que obligaran els tribunals a definir-se d’una manera o d’una altra.

Els condemnats tenen privada la llibertat personal, però no se'ls ha limitat cap altre dret fonamental com podria ser la llibertat d’expressió.

Intueixo que els han quedat molts casos al tinter. Hi haurà un tercer llibre?

Jordi: De crims no resolts n'hi ha molts, de desapareguts, també.

Hem fet el 'Sense càstig', el 'Sense pietat', però la veritat és que també podríem fer el 'Sense nom', el 'Sense rastre'...

Tura: Hem fet el sense càstig, el sense pietat… però la veritat és que també podríem fer el sense nom, el sense rastre… hi ha molta matèria i molt de misteri en casos que encara estan oberts. Per desgràcia, de matèria no ens en faltarà, i els casos no s’acabaran mai.