La història després de l'acomiadament de pel·lícula de David Jiménez d''El Mundo': "No m'han perdonat haver trencat la llei del silenci"
Dani de la Orden estrena El director, basada en el best-seller on el periodista va relatar la seva experiència al capdavant del segon diari de l'Estat espanyol

Madrid--Actualitzat a
Fa una dècada, 366 portades després de ser nomenat director de El Mundo, David Jiménez va ser acomiadat del diari madrileny. Tres anys més tard, l'abril de 2019, va publicar un llibre que aixecaria polseguera a la redacció. El va definir com la seva "immolació professional", tot i que estava convençut que "seria covard no escriure'l".
Les edicions d'El director van anar succeint-se, fins a convertir-se en un dels bestsellers de l'editorial Libros del K.O.
La tarda rúfola apaga la llum i encén el xàfec. A la Pecera del Círculo de Bellas Artes, el periodista recorda el seu breu pas per l'avinguda de San Luis. L'acompanya Dani de la Orden, que ha portat al cinema les memòries del reporter que va exercir de corresponsal a l'Àsia abans d'assumir la direcció del segon diari més important d'Espanya. D'aquí a uns minuts, tindrà lloc una projecció especial de la pel·lícula al Cine Estudio, situat a pocs metres del cafè, als baixos de l'imponent edifici dissenyat per Antonio Palacios.
"Ara mateix, a la sala hi ha treballadors i molts ex d’El Mundo. I això ja diu molt", assegura David Jiménez. "No diran que hi han vingut, però hi ha gent important del diari. A les presentacions del llibre, alguns se m'acostaven i em demanaven que, si us plau, no digués res".
El director, l'adaptació cinematogràfica del qual s'estrena aquest divendres 20 de novembre, va aixecar butllofes entre els seus companys. Tres llibres després, assegura que alguns mitjans es neguen a promocionar-los. També lamenta que una televisió acaba de cancel·lar una entrevista amb el director i els actors "per ordre d'algú de dalt". Jiménez assegura que volia denunciar la relació entre el poder i la premsa. Tanmateix, "no m'han perdonat haver trencat la llei del silenci sobre com funcionen els mitjans d'aquest país", tal com li va dir la responsable d'una editorial.
La pel·lícula perfila un grapat de personatges, als quals se'ls pot posar nom i cognom, i es permet llicències amb la resta, de manera que la seva correspondència amb la realitat és lleu o fins i tot nul·la, tot sigui per polir el relat de ficció i posar-lo al servei del thriller periodístic. Així, David Verdaguer encarna David Jiménez i Alberto San Juan, l'editor del diari, anomenat el Cardenal. Entre els secundaris, Carmen Machi i Willy Toledo, encara que també destaca el cameo del cineasta Fernando Colomo.
Havia tingut dificultats per gestionar els meus tres fills a casa i, de sobte, havia de gestionar una redacció amb tres-cents i escaig periodistes
El director està basada en El director, però escrita per Michel Gaztambide i Alejandro Hernández. "Òbviament, sacrifico trames perquè no quedi una llauna de pel·lícula de tres hores. Hi ha coses que en el llibre funcionen molt bé i en la pel·lícula no interessen tant", explica Dani de la Orden. "La part en la qual el David intenta treure el millor diari i va xocant en temes laborals amb el Cardenal està més reduïda. El que m'interessava són les mogudes amb els polítics i l'economia", afegeix el cineasta, autor de la comèdia Casa en flames.
"El Cardenal intenta que jo aprengui com funciona el sistema i que m'hi adapti, però no arribo a fer-ho mai perquè entenc que traeix els principis del periodisme", afegeix Jiménez respecte a l'escena en què l'editor el porta a reunir-se amb un banquer. Durant els vuit anys que va trigar a materialitzar-se el projecte, que al principi tenia aspectes de sèrie, el periodista barceloní va ser testimoni dels "obstacles per aconseguir finançar-lo i tirar-lo endavant", per no parlar de l'espantà d'alguns interessats "per pressions o per decisions no creatives, sinó de despatxos". Modificacions, desviaments i rebutjos que atribueix a un tema incòmode: "Si no fos una pel·lícula que denuncia la relació entre el poder i la premsa, s'hauria fet en dos anys".
Dani de la Orden corria el risc de retratar un heroi sense fissures ni arestes, paladí de la llibertat de premsa i la independència periodística. En canvi, ell ho veu, sobretot al final del metratge, com “un paio obsessionat que posa el seu idealisme per davant de tot, fins i tot de la seva vida familiar”. De fet, el mateix Cardenal li retreu que s'ha ofuscat amb detalls petits i que no ha sabut gestionar el diari. Sí, David Jiménez ho reconeix: “No estava preparat per dirigir un gran diari després de vint anys com a corresponsal. Havia tingut dificultats per gestionar els meus tres fills a casa i, de sobte, havia de gestionar una redacció amb tres-cents i escaig periodistes en el pitjor moment de la crisi dels mitjans en aquest país. Tenia mancances evidents. Insisteixo: quan vaig arribar, no estava preparat; i quan em van acomiadar, sí, però llavors ja era massa tard".
Surt a la pel·li per boca del seu advocat, encara que el recorda de nou a la cafeteria del Cercle de Belles Arts: "Va ser un error fitxar un reporter de guerra com a director, però va ser un error encara més gran acomiadar-lo, perquè si el fas fora injustament donarà guerra". David Jiménez va denunciar al president de l'empresa editora acollint-se a la clàusula de consciència i va defensar la seva llibertat d'expressió. "Vaig decidir batallar per defensar el meu dret a explicar el que va passar a El Mundo i vaig pagar un preu. L'empresa cada vegada m'oferia més diners i jo ho rebutjava. Al final, vaig rebre menys i, a més, vaig haver de pagar als advocats". Li van tancar la porta del diari, però també la d'una ràdio i la d'una tele. "Intento donar conferències i l'editora truca per vetar-me. Va ser un intent d'anul·lar-me completament com a periodista perquè l'havia demandat".
Quan em van fer fora d''El Mundo', van intentar anul·lar-me completament com a periodista per demandar l'empresa
David Jiménez enumera alguns problemes de la professió:
"Ni nosaltres mateixos ens creiem ja que hi hagi un periodista que pugui explicar la veritat o que aspiri a explicar-la".
"A Espanya el periodisme de filtració s'ha imposat al d'investigació perquè és molt més fàcil. Investigar un tema costa diners. Una investigació llarga pot portar sis mesos o un any. És més senzill que et passin del ministeri un paper i que tu, sense contrastar-lo, el publiquis i generi titulars".
"Vaig tallar la relació que tenia el diari amb Villarejo perquè em semblava que això no era periodisme. Rebre material de l'excomissari i publicar-ho donava lloc a informacions com les relacionades amb l'11-M o els suposats comptes de Xavier Trias a Suïssa, que després van resultar no ser tals".
"Respecte als baixos fons, s'ha de saber no travessar aquesta frontera i quedar-se del costat de la moral i l'ètica periodística per no fer coses de les quals després et puguis penedir".
"Avui un youtuber té probablement més influència que tota la premsa escrita junta. Potser estic exagerant, però sí que té més influència que un gran diari nacional".
Dani de la Orden n'afegeix un altre: "El poder, tant econòmic com polític, condiciona l'opinió pública, la veritat i el periodisme".
"Jo crec que va a inspirar als futurs estudiants de Periodisme, perquè encara que mostri els draps bruts, hi ha moments d'il·lusió i lluminositat, com explicar allò amb el que sempre has somiat: la veritat", respon Dani de l'Ordre. Més enllà de la política i l'economia, David Jiménez treu pit amb els temes socials: "Apostem molt per l'assetjament escolar i això va provocar un gran augment de les denúncies". El cineasta el secunda: "El periodisme serveix".
"La gran pregunta és per què van escollir a un reporter per al lloc de director, quan algú que ha cobert la guerra de l'Afganistan durant onze anys evidentment no serà molt dòcil. Aquest és el gran misteri", reflexiona David Jiménez.
Demandar l'empresa i explicar tot el que va passar hauria sortit malament en nou de cada deu casos, encara que a mi m'ha sortit bé
Ho revela en part: "Perquè no tenia contactes en la política ni en l'empresariat. Perquè el meu sou va augmentar per deu. Perquè van pensar que així seria fàcil portar-me al seu terreny, com al costat fosc de La guerra de les galàxies. I perquè el 2015 el director d'El Mundo tenia cert poder i influència, i això és molt temptador i enganxa. Bé, a mi no, perquè venia del periodisme sobre el terreny, o sigui, del fang. Estava més a gust cobrint una notícia a l'Àsia que en un despatx posant-me una corbata que no havia fet servir en la meva vida".
- Va pagar un preu alt per denunciar al diari?
- Sí, perquè durant dos anys vaig caure en l'ostracisme més absolut, però les conseqüències més grans van ser la solitud i una travessia al desert professional. Si miro cap enrere, ja no puc dir això, perquè el llibre porta setze edicions i ara estrenem una pel·lícula. Com em deia un amic periodista: "Tu ets un cas únic: algú que ha sortit viu d'explicar la veritat". Demandar a l'empresa i narrar tot el que va passar hauria sortit malament en nou de cada deu casos, encara que a mi m'ha sortit bé. Tinc reconeixement i el llibre és un manual de periodisme a les facultats. No puc presentar-me com una víctima del sistema.
Què queda del diari que ha conegut?
- A part de la capçalera, no queda res. Era un diari combatiu, capaç de colpejar amb les seves exclusives a la dreta, a l'esquerra, a la monarquia o als sindicats, i molt menys ideològic... Ull, parlo d'El Mundo dels noranta. Recordem que va ser fonamental per tombar el Govern de Felipe González i per exposar la corrupció de Mariano Rajoy. Això pràcticament ja no existeix a la premsa. Avui El Mundo és un diari clarament posicionat en un bàndol. És legítim, que cadascú faci el que vulgui, però no és el periodisme en què jo crec ni el diari que jo vaig dirigir. De fet, el conflicte es va produir quan vaig decidir que tornéssim a ser la capçalera independent dels noranta.
- Li han tornat a retreure que amb la pel·lícula hagi tornat a airejar les "misèries" del diari?
Encara no l'han vista, però estic convençut que, igual que quan va sortir el llibre em van acusar de trair l'ofici simplement per haver trencat la llei del silenci —és a dir, per parlar de nosaltres mateixos—, hi haurà gent de l'establishment periodístic a qui la pel·lícula no li caurà bé. Ara bé, el pitjor que els podria haver passat tant al llibre com a la pel·lícula hauria estat agradar a aquells que, dins d'aquest poder mediàtic, no volen que res canviï.


Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.