Hi ha un vot catòlic i un vot ateu? Així influeixen les creences en els electors
Les dades del CIS mostren que el 34% dels catòlics practicants prefereix el PP, el 18,8% s'inclina pel PSOE i el 15,8% dona suport a Vox. Els catòlics no practicants trien en un 27,4% el PSOE, en un 21,9% el PP i en un 17% Vox
"Vox i determinats sectors del PP connecten amb una part de l'electorat catòlic conservador en qüestions com l'avortament, la família o l'educació. Però això no significa que representin el conjunt dels cristians”, explica Anna López
Sevilla--Actualitzat a
El papa Lleó XIV, el nord-americà Robert Prevost XIV, ha qüestionat bona part de les decisions del president del seu país, Donald Trump, va votar en les midterms de dimarts passat; els bisbes espanyols s'han assenyalat en nombroses ocasions en l'arena política -aquí ha estat el president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello reclamant eleccions anticipades- i altres han defensat davant la proximitat del 29-N, com va fer fa escasses setmanes el cardenal i arquebisbe de Madrid, José Cobo, que "cap partit" pot arrogar-se el vot cristià.
En aquest últim decenni s'ha aprofundit en el procés de secularització que va començar a caminar en l'inici de l'etapa constitucional i que ha desembocat en una societat complexa, en la qual ha desaparegut el monopoli catòlic, sent encara, però, majoritària la seva cosmovisió, i ha resultat en un caldo de cultiu en què conviuen espiritualitats heterodoxes, híbrides i en moviment, acompanyat d'un nombre rellevant d'ateus, segons reflecteix l'últim treball del Baròmetre de Religió i Creences, publicat a finals de l'any passat.
Avui a l'Estat espanyol, segons el CIS, hi ha un 53,4% de catòlics (un 15,6% practicants i un 37,8% no practicants), per un 42,8% de ciutadans aliens a les religions establertes: ateus (17,3%), agnòstics (13,3%) i no creients, indiferents (12,2%). A més, un 2,6% diu que creu en una altra religió. No obstant això, aquesta xifra l'eleva el Baròmetre de Religió i Creences publicat a finals de l'any passat al 8% i en paral·lel redueix a menys del 50% el percentatge de catòlics, el que reflectiria l'ascens evangèlic, que assenyalen d'altra banda les dades de temples de l'Observatori del Pluralisme Religiós. L'1,1% no es defineix.
Relacionat amb aquest tema
Al novembre-desembre de 2019, set anys abans, les xifres eren diferents. Hi havia, segons el CIS, un 12,9% més de ciutadans que es deien catòlics: la suma era d'un 67,3% (un 21,2% de catòlics practicants, un 46,1% de catòlics no practicants), per un 29% de persones alienes a les religions tradicionals: ateus, 11,8%; indiferents, no creients, 9,5; i un 7,7% d'agnòstics. D'altra banda, hi havia un 2,7% de creients d'una altra religió.
Hi ha un vot catòlic i un vot ateu? Té raó el cardenal Cobo en aquesta reflexió que ningú pot dir "nosaltres som el vot cristià"? El vot catòlic encara és decisiu a Espanya? Tenen alguna influència els líders religiosos en el vot dels seus fidels? Quines opcions polítiques trien ateus, catòlics i membres d'altres religions, com l'evangèlica, en augment des de fa temps a Espanya? Les dades del CIS i els treballs i reflexions d'expertes —historiadors, sociòlegs, politòlogues...— il·luminen algunes d'aquestes qüestions.
La politòloga Anna López, autora de la monografia L'extrema dreta a Europa, considera al respecte: "La declaració de Cobo qüestiona una cosa que estem veient en bona part d'Europa: l'apropiació de la religió per determinades formacions polítiques, especialment de la dreta radical. És evident que Vox i determinats sectors del PP connecten amb una part de l'electorat catòlic conservador en qüestions com l'avortament, la família o l'educació. Però això no vol dir que representin el conjunt dels cristians".
La doctrina social de l'Església és molt més àmplia que l'agenda moral conservadora: parla de justícia social, dignitat del treball, acollir als migrants, habitatge i protecció dels més vulnerables. I aquí apareixen contradiccions amb algunes propostes de la dreta radical. No es pot seleccionar l'evangeli com si fos un programa electoral a la carta: quedar-se amb la defensa de la família i oblidar l'acollida al migrant. El cristianisme no és una ideologia política. Un creient pot votar a l'esquerra, al centre o a la dreta sense ser menys cristià. La fe no té propietari electoral".
Relacionat amb aquest tema
César Rina, professor d'història contemporània a la UNED i autor de la monografia El cielo está con nosotros, entre altres treballs, assenyala: "Per entendre Cobo, i fins i tot per donar-li la raó, és necessari diferenciar entre, d'una banda, les comunitats cristianes practicants que tenen un compromís parroquial i, dues, la vinculació identitària i ideològica amb el nacionalcatolcisme. En les primeres és en les que està pensant Cobo".
"Aquestes -afegeix el professor- són comunitats molt diverses. En molts casos els sacerdots i religiosos són llatins i africans, i en elles Càritas hi té molta presència, també altres ONG que pertanyen a l'Església, però que estan molt més connectades amb la lògica del desenvolupament que amb la caritat. Saber a què voten és complicat, i sens dubte depèn del barri, la ciutat o l'estrat socioeconòmic de l'entorn en el qual se situa cada parròquia", afegeix Rina.
Relacionat amb aquest tema
"Però aquí la diversitat és gran i també és gran el rebuig al discurs antimigració de Vox: perquè no encaixa amb el cristianisme, perquè si s'apliquen lleis de prioritat nacional molts sacerdots, seminaristes, monges etc. sortirien perjudicades. Insisteixo en això perquè a l'Església el percentatge de migrants és molt més gran que a la resta de la societat: l'Església està aguantant estructuralment amb seminaristes i religiosos d'Amèrica i Àfrica; i perquè moltes associacions catòliques perdrien subvencions i llocs de treball", analitza l'historiador.
De cara als propers comicis, el CIS (les dades, puntualitza el centre demoscòpic, serveixen només com una referència per als partits més grans –per als quals el nivell d'error pot superar el 7%– i d'àmbit estatal, perquè per a la resta, la mostra és excessivament petita) recull en el seu últim baròmetre amb projecció electoral la taula d'encreuament de la religiositat amb el vot+simpatia. El resultat, fins i tot amb totes les cauteles, assenyala que el 34% dels catòlics practicants prefereix el PP, el 18,8% el PSOE i el 15,8% Vox. Un percentatge inferior al 2% optaria per Front Ampli (Sumar en l'enquesta) i Podem. Els catòlics no practicants trien en un 27,4% al PSOE, en un 21,9% al PP i en un 17% a Vox. Una mica més del 3% opten per Front Ampli i Podem.
Relacionat amb aquest tema
Els ateus, en un 32,6%, els agnòstics, en un 32%, i els indiferents en un 35,1%, escullen el PSOE. El percentatge de les esquerres supera el 10% en el cas d'agnòstics (13,7%) i indiferents (11%) i arriba fins al 20% per als ateus. El PP rep un 8% de vots d'agnòstics, un 9,2% d'indiferents i un 4,6% d'ateus. A Vox el trien un 6,6% d'agnòstics, un 10% d'indiferents i un 4,5% d'ateus.
Ignacia Perugorría i Joseba García, professors de Sociologia a la Universitat del País Basc, consideren que "en temes com l'avortament, les lleis de gènere o la família, PP i Vox estan més a prop de posicions catòliques conservadores". "Però hi ha catòlics —afegeixen— amb posicions progressistes que troben afinitats a l'esquerra, des del PSOE fins a Sumar o el Front Ampli. I la doctrina social cristiana també posa l'accent en qüestions com el treball, l'habitatge i la solidaritat, que no estan sempre massa alineades amb les posicions neoliberals", analitzen.
Si es recorre a una altra taula del CIS, la que creua l'escala d'autoubicació ideològica —en la qual 1 és extrema esquerra, 10 extrema dreta i 5 i 6 és el centre polític— amb la religiositat, les dades assenyalen que la presència catòlica a l'esquerra és profunda, encara que minoritària. Entre els que se situen en l'1, els catòlics superen el 40% (9,8% practicants i 32,5% no practicants). La suma d'ateus (27,4%), agnòstics (14,3%) i els no creients (12%) resulta en un 53,7%. És al centre del tauler, al 5 en l'escala quan els catòlics són majoritaris: un 61,1% per un 33,5% d'ateus, agnòstics i indiferents. A partir d'aquí, en l'espectre de les dretes, del 6 al 10 en l'escala, els catòlics superen el 70% mentre ateus, agnòstics i indiferents s'estanquen entorn del 20%.
Relacionat amb aquest tema
"Els catòlics són presents en totes les opcions polítiques rellevants", analitza Joan-Francesc Pont, president de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. "Ara bé, negar que hi hagi afinitats seria ingenu", afegeix. Pont creu també que avui Cobo "té raó quan afirma que no hi ha un vot cristià únic". "Avui no existeix a Espanya un partit que es pugui presentar legítimament com el partit dels catòlics. Potser el PNB conservi una identitat històrica vinculada a l'humanisme cristià i a la tradició social catòlica basca, encara que també d'una manera molt diferent de la que hauria estat imaginable fa cinquanta anys", reflexiona Pont. "En realitat, els catòlics són presents en totes les opcions polítiques rellevants", considera.
Però això és ara, assenyala Pont: "La història demostra precisament el contrari. El catolicisme espanyol va ser durant bona part dels segles XIX i XX un actor polític de primer ordre, amb una capacitat d'influència extraordinària sobre la legislació, l'educació i la vida pública. No obstant això, el Concili Vaticà II i el profund procés de secularització de la societat espanyola van transformar radicalment aquest panorama”.
L'historiador Rina assenyala: "L'evolució del religiós no ha anat acompanyat de l'evolució electoral perquè els models no són tan senzills. És cert que a Espanya l'esquerra té una tradició anticlerical evident, però en altres països això no és clar i el fet religiós ja no és determinant en l'elecció de vot". El professor posa com a exemple el que va passar a Itàlia: "El 1976, en el moment de més expansió del Partit Comunista (PCI) (gairebé el 35% dels vots), diverses estadístiques van assenyalar que la meitat dels votants del PCI es definia com a catòlics i un quart com a practicants. A Espanya el factor religiós avui no mobilitza a favor, sinó que el que mobilitza és la utilització del religiós per prometre el retorn a un passat d'esplendor en el qual el catòlic és identificat amb el patriotisme, l'ordre i la tradició".
Relacionat amb aquest tema
Sobre la capacitat d'influència del factor religiós en l'escena política, el sociòleg Rafael Ruiz, professor a la Universitat Complutense de Madrid i autor del volum La secularización en España, sosté que "per a la majoria de la població [el fet religiós] tindrà una importància menor", però, matisa, "és cert que fins i tot en el cas d'Espanya, assistim a una major incidència del factor religiós en la política pel que potser per a certs sectors sí que pot ser que estigui tenint una importància cada vegada més rellevant".
Com a exemple, Ruiz posa la recent visita del papa Lleó XIV: "Només [cal] veure com cada líder de cada espai polític va intentar fer seves les manifestacions de Lleó XIV". "En paral·lel al procés de secularització hi ha hagut una mena de conservadorització del vot catòlic", explica el professor. Així que, rebla, "d'una banda, tenim dues tendències que han anat de la mà: la reducció de la comunitat catòlica i una conservadorització del seu vot, sense obviar que segueix havent-hi diversitat ideològica important dins del catolicisme". I, d'altra banda, planteja Ruiz, "el que digui un líder religiós és escassament rellevant, però sí que hi ha certs sectors per als quals la religió té Ruiz incidència pública i política".
"Sobre el poder dels líders religiosos en les eleccions, no crec que tinguin cap tipus d'influència, però sí la tenen els líders polítics que utilitzen el religiós per a la seva propaganda", reflexiona Rina. "I això sí crec que és clau perquè tot apunta al fet que creixeran els partits que plantegen la defensa d'uns valors nacionals-catòlics enfront del multicultularisme. La recepta d'aquests partits és nostàlgica i la religió li aportaria el decorat per a discursos antiimmigració i obertament racistes i classistes".
Una enquesta sobre el comportament del votant catòlic davant les eleccions generals elaborada per NC Report per a la revista catòlica Vida Nueva digital a les portes de les eleccions de l'any 2023 confirmaria les tesis de Rina. Aquesta va revelar que "el 75,4% dels creients comparteixen que els pronunciaments públics i les opinions de l'Església, vinguin del papa, dels bisbes o del seu rector, els influeixen poc o gens". Amb prou feines a un 15,2% "els condiciona bastant" i únicament a "un 7,8% els interpel·la molt". Si la pregunta es fa al revés, si la seva fe personal, les seves creences i els seus principis morals condicionaven el vot, un 34,8% va admetre "que sí que els supeditava", davant "un 58,6%" que no ho considerava "determinant".
Per a la politòloga López, cal distingir entre "influència directa i indirecta" dels referents religiosos. "Espanya ha experimentat una profunda secularització i l'autoritat religiosa ja no té la capacitat de condicionar el vot que va tenir en altres moments de la nostra història. Però això no significa que la religió hagi desaparegut de la política. Ha canviat la seva forma d'intervenir: un líder religiós pot influir establint prioritats, marcs morals o legitimant determinades preocupacions", argumenta.
"Aquí hi ha una diferència entre Cobo i Argüello. Quan Cobo qüestiona que un partit s'apropiï el vot cristià, està defensant l'autonomia de consciència dels creients. Quan Argüello reclama eleccions anticipades, entra directament en la controvèrsia política. La qüestió no és que l'Eslgésia parli de política, sinó si parla des dels seus valors o pretén intervenir en la competició entre partits", afegeix López.
"Però hi ha -prossegueix la politòloga- una paradoxa interessant: la religió perd pes com a identitat quotidiana, però pot recuperar centralitat quan la política activa conflictes morals. Ho veiem amb l'avortament, l'educació, els drets LGTBI o la família. La dreta radical europea està intentant reconstruir una identitat política al voltant de la nació, la tradició i el cristianisme. I no necessàriament perquè els seus votants siguin més religiosos, sinó perquè la religió funciona com un marcador cultural i de pertinença. Estem passant d'una religió que ordenava la identitat social a una religió que, en determinats contextos, s'utilitza com a bandera d'identitat política".
Rina, sobre això, es pregunta: "Per què alguns bisbes demanen el vot, s'han manifestat contra aquest Govern i parlen de votar a la dreta amb certa facilitat?". I es respon: "Perquè són bisbes que estan plenament integrats en el nacionalcatolicisme estructural, i em temo que aniran a més perquè les generacions més grans de sacerdots que van protagonitzar el Concili Vaticà II i que molts van ser antifranquistes estan desapareixent i la nova ve amb altres ressorts culturals, els incomoda menys el nacionalcatolicisme perquè ho entenen com a via de recristianització del país lligant-se a les seves tradicions i ritus patrioters".
"Els grups reaccionaris -prossegueix Rina- en el si de l'Església s'estan radicalitzant. No és que creixin en nombre, sinó que cada vegada accepten menys la jerarquia dels últims papes: tornar a les misses en llatí preconciliars, forçar separació de sexes, la sacralització de la nació, com les pregàries contra Sánchez a Ferraz. És en aquesta vinculació identitària i ideològica amb el nacionalcatolcisme en què la identificació es fa més evident entre la dreta i l'extrema dreta".
"[Hi ha] una noció de cristiandat o catolicisme que no és estrictament religiosa i que ni tan sols requereix creure ni de bon tros practicar", abunda l'historiador. "Es tracta —analitza Rina— d'un nacionalcatolicisme estructural de llarg recorregut que connecta la identitat nacional amb un catolicisme tridentí, triomfant i bel·ligerant. Majoritàriament el seu catolicisme és cultural: una idea Espanya com a espasa enfront d'altres religions, gent que compra tot el que es publica sobre els terços, la conquesta, la hispanitat i la divisió blava i que entén que les esquerres són antinacionals perquè no són catòliques. Un catolicisme cultural i no tant de pràctica o creences".
Exposa Rina: "En aquest ampli grup hi ha una confusió generalitzada entre el patriòtic i el religiós i fins i tot es projecta un culte religiós cap a la nació. Aquest nacionalcatolicisme estructural generalment estava orientat en les eleccions al PP, que havia de navegar entre aquests imaginaris i una apel·lació sui generis al liberalisme. No obstant això, ara el pes està virat cap a Vox, que està capitalitzant aquests imaginaris nacionalcatòlics, i ho fa sense riscos electorals".
Així explica aquesta idea Rina: "En la pròpia narrativa de l'extrema dreta s'accepta que els períodes de major expressió nacional espanyola són aquells en els quals es defensava la bandera catòlica. Per això utilitzar símbols i missatges catòlics no els passa factura entre els seus votants perquè, encara que molts no siguin creients ni s'identifiquin amb el catolicisme, sí que creuen en les bondats d'una Espanya catòlica, imperial, blanca i d'ordre. L'apel·lació cultural i patriòtica al catolicisme desproveïda d'elements religiosos és un activador fonamental i una forma senzilla d'identificar el perill en l'Islam. No és la societat de consum la que s'assenyala com a risc per a la catolicitat del país, sinó els musulmans migrants. Més que creure en Déu, [es tracta de creure] en el passat d'Espanya, un passat en el qual el país i els seus líders eren catòlics, però l'important no és Déu sinó l'essència de l'espanyol".
Pel president de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, Joan-Francesc Pont, "encara queda molta pedagogia per fer sobre el significat del principi de laïcitat". "No es tracta de demanar a algú que abandoni les seves creences religioses, sinó de comprendre que l'espai polític pertany a tots els ciutadans de la mateixa manera. La laïcitat no és una forma d'ateisme d'Estat ni una hostilitat cap a les religions. És, precisament, el mecanisme que permet conviure en llibertat catòlics, evangèlics, musulmans, jueus, agnòstics, ateus i persones de qualsevol altra convicció. Paradoxalment, la neutralitat de l'Estat constitueix la millor garantia de la llibertat religiosa", afegeix.
"Una de les tasques més importants del nostre temps —rematxa Pont— consisteix a enfortir una cultura cívica compartida. Això implica ensenyar i explicar millor el sentit de la laïcitat democràtica, tant als qui procedeixen de tradicions religioses molt intenses com als qui identifiquen erròniament la neutralitat de l'Estat amb una forma d'anticlericalisme. La laïcitat no combat les creences; les protegeix a totes per igual. I aquesta protecció només és possible quan cap confessió, per majoritària que sigui, pretén convertir-se en la veu exclusiva de la societat".
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.