Entrevista a Joan Safont"Pallach era conscient que hauria tant de col·laborar com d'enfrontar-se amb Pujol"

La matinada de l'11 de gener de 1977 moria sobtadament Josep Pallach. Tenia 56 anys i acabava de ser escollit secretari general del Partit Socialista de Catalunya – Reagrupament (PSC-R), una de les tres branques que un any i mig més tard confluirien per fundar l'actual Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Les altres dues eren el PSC – Congrés, que liderava Joan Reventós, i la Federació Catalana del PSOE.

La seva desaparició prematura va impedir-li veure culminada la creació d'un gran partit socialista català, objectiu al qual havia dedicat bona part d'una trajectòria política de més de quatre dècades, que arrenca a l'adolescència -on passa pel comunista POUM- i travessa la II República, la Guerra Civil, l'exili i la dictadura franquista i que va acabar-se quan tot just es començava a sortir de la clandestinitat.

Figura clau per entendre la política catalana del tardofranquisme, però segurament molt desconeguda per a les noves generacions, el periodista i escriptor Joan Safont (Mataró, 1984) el recupera a Josep Pallach, política i pedagogia. L'esperança truncada del socialisme català (Pòrtic). L'entrevistem per parlar del polític empordanès, la seva ideologia, les relacions que va tenir amb Jordi Pujol, Josep Tarradellas o el PSUC i quin paper hauria pogut tenir si la seva vida s'hagués allargat uns quants anys més.

Sense la seva mort sobtada, als 56 anys, la història del PSC hauria canviat?

En el moment en què mor ja s'estava preparant per treballar en el futur polític del país. En el 1975 hi ha les famoses conferències de Les terceres vies a Europa i en Pallach i Reagrupament en són uns dels protagonistes. Estava en condicions d'ostentar un lideratge polític molt clar i molt reconegut per col·laboradors i adversaris. La seva mort no només estronca la seva vida, sinó també el seu possible paper polític. En el cas de la unitat socialista, hi hauria arribat amb uns galons de líder i amb una ambició potser de liderar-la. La seva desaparició fa que Reagrupament perdi un líder i perdi força i ningú discuteix que el líder [del PSC unificat] sigui en Joan Reventós, però podia haver estat en Josep Pallach.

Pallach hauria arribat a la unitat socialista amb l'ambició de liderar-la

Per tant, hauria estat imaginable un duel entre Pujol i Pallach a les eleccions al Parlament de 1980?

Sí, sí. No sabem què hauria passat, perquè potser les dicotomies d'aquell moment s'haurien trencat d'entrada. Recordem que en el moment en què mor Pallach s'estava parlant de molts pactes, el Front d'Esquerres, el Pacte Democràtic,... Segurament la història de la unitat socialista hauria estat diferent, com la mateixa relació del PSC amb el PSOE, les primeres eleccions o la configuració de l'autogovern. Per exemple, Pallach tenia molt clar que havien de tenir relació amb el PSOE, però no orgànica, és a dir, com a partits germans però cadascú a casa seva. Tot hauria estat diferent, però això ja és part de l'especulació.

La creació d'un gran partit socialista d'àmbit català segurament és la gran obsessió política de la seva vida. La unificació del 1978 entre el PSC-Reagrupament, el PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE és el seu gran triomf pòstum?

En el PSC hi ha un pòsit pallaquista i del Reagrupament notori, hi ha molts dirigents, diputats i regidors que en mantenen viu el seu record. La creació d'un gran partit socialista a Catalunya és una obsessió de vida per en Pallach i, d'alguna manera, ja ve des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya [el 1945]. Les divergències amb el grup de Joan Reventós i Raimon Obiols [del PSC-Congrés] no venen per la necessitat de fer un únic partit, sinó per qüestions d'estratègia política, qüestions que tenen molt a veure amb la radicalització de les posicions que hi ha en el tardofranquisme, o la relació amb el PSUC i la unitat estratègica amb el món comunista. 

Les divergències amb Reventós i Obiols no venen per la necessitat de fer un únic partit, sinó per qüestions d'estratègia política

Si mires la premsa de l'època, la creació d'un gran partit socialista és un leitmotiv del moment, però en el seu últim discurs ell diu que "estem tant per la unitat socialista, com per la clarificació socialista". És un moment en què el sector de Joan Reventós està dient als de Reagrupament que no són socialistes, que són socialdemòcrates, que són social-reformistes, que són els esbirros de la CIA, del Kissinger, dels alemanys, són els gestors del capitalisme... Hi ha una discussió sobre què vol dir ser socialista, què vol dir ser socialdemòcrata, què vol dir ser socialista democràtic. Per tant, abans de la unitat s'ha d'aclarir si en aquesta unitat socialista hi ha espai per a tots aquests corrents. Una cosa que després, el 1978, es deu resoldre en un migdia.

Relacionat amb aquest tema

"El grup autònom [conegut com a OLLA] volia canviar la societat per fer-la millor i més feliç"

Marc Font

Cinc mesos després de la seva mort, el PSC-Reagrupament va integrar-se al Pacte Democràtic de Catalunya, juntament amb la CDC de Pujol, la liberal Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas o el Front Nacional de Catalunya i no pas amb el PSC-Congrés. Era una aliança que anava molt més enllà de la socialdemocràcia.

Quan està preparant-se la política de pactes abans del 1977, en Pallach pensa en aliances que vagin d'Esquerra Democràtica i Unió Democràtica fins al PSC-Congrés, l'única exclusió és el PSUC. Al final el Pacte Democràtic va ser bastant efímer, però és veritat que en aquell moment hi havia una certa concepció que hi havia d'haver una unitat de diferents forces per poder portar a terme el procés democratitzador. En Pallach tenia aquesta concepció d'aliances àmplies.

Amb Jordi Pujol hi tenia una relació alhora de col·laboració i competència?

Totalment. En Pallach era conscient que en algun moment determinat hi haurà de col·laborar i en un altre moment s'hi haurà d'enfrontar. I crec que aquesta idea la tenen tots dos. Però tots dos es miren amb respecte, admiració i interès. En Pallach i en Pujol venien de mons totalment diferents. En Pujol és un nacionalista que s'interessa per la socialdemocràcia, el liberalisme o la democràcia cristiana, mentre que en Pallach és un socialista, un socialdemòcrata catalanista. Això és una diferència, perquè un agafa una part de la socialdemocràcia perquè li interessa i l'altre ho és completament, però hi ha punts de confluència.

Pallach tenia la concepció d'aliances àmplies

Feia dècades que en Pallach es reivindicava com a socialdemòcrata i s'emmirallava en l'SPD alemany. En aquell moment, el PSC-Congrés -que venia de la Convergència Socialista- es reivindicava com a marxista, però és evident que un cop aterren a les institucions, tant el PSC com el PSOE hi practicaran una política econòmica com a màxim socialdemòcrata i en moments social-liberal. El temps li ha donat la raó a Pallach en l'aposta econòmica?

Clar, i a vegades segurament el que defensava Pallach ha acabat estant més a l'esquerra del que ha acabat sent [la política del partit]. Si penses en la seva austeritat vital, i el fet que va viure tota la vida d'un sou i de lloguer, si hagués conegut la cultura del pelotazo dels anys 80, l'època del Solchaga i la beautiful people crec que hagués al·lucinat. Però és veritat que el PSOE, com que estava també en la línia de l'SPD, va ser un element moderador del PSC resultant de la fusió. També crec que aquella situació era fruit de la política del pèndol. Com que els liberals en aquell moment també s'autoanomenaven d'esquerres, doncs el Partit Socialista havia d'estar molt a l'esquerra.

Pallach es va avançar al que després ha defensat el PSC

En Pallach es va avançar al que després ha defensat el PSC. Et diria més, preconitzava un mínim comú denominador que s'ha mantingut en la política catalana, almenys en els grans partits, que són entre liberals i socialdemòcrates, i que no s'ha sortit d'aquesta idea que hi ha d'haver escola i sanitat públiques, un estat del benestar o una intervenció pública en l'economia... Per tant, ha triomfat, malgrat tot.

Comentaves que a l'hora de plantejar pactes amplis, sempre excloïa el PSUC. Això és herència de la seva experiència en la Guerra Civil com a militant del POUM?

Hi ha dos motius. Òbviament això que dius marca molt a tots els militants del POUM i provoca que descobreixin en pròpia pell el totalitarisme estalinista, aquesta experiència que va relatar George Orwell a Homenatge a Catalunya. Com sent d'un partit marxista-leninista molt radical, però heterodox i que no va voler seguir els dictats de l'estratègia soviètica, des del teu teòric bàndol i, fins i tot, des del món marxista, podies ser perseguit, empresonat, acusat de feixista o assassinat. A partir del 1945, quan ja ha patit el totalitarisme estalinista, el nazisme i el franquisme, l'evolució el porta cap al socialisme democràtic.  

La segona raó de la seva prevenció cap als comunistes és que a través de [Manuel] Serra i Moret [conseller durant la República i president del Parlament a l'exili] ha rebut l'experiència del que va suposar la dissolució de la Unió Socialista de Catalunya en el PSUC. Era un partit socialista que, d'alguna manera, estava en la línia del reformisme laboralista, d'intentar captar els treballadors cap a una política republicana i avançada, però no era un partit comunista.

El 1945, després de patir el totalitarisme estalinista, el nazisme i el franquisme, l'evolució el porta cap al socialisme democràtic

El 1936, seguint les directrius de Moscou que diu que s'han de crear fronts populars amb els partits socialistes, és una de les formacions que es fusiona per crear el PSUC [Partit Socialista Unificat de Catalunya]. De fet, el secretari general de la Unió Socialista, en Joan Comorera, que era la mà dreta d'en Serra i Moret, es converteix en el líder del PSUC. El resultat serà que la Unió Socialista hi queda dissolta i el PSUC és un satèl·lit que segueix les directrius de Moscou. I Pallach sempre tindrà al cap que es pot col·laborar i tenir bona relació amb els comunistes, però no vol tornar a passar per una satel·lització. Considera que si es volen mantenir com a partit socialista no han de deixar que els abracin i els mengin els comunistes, i aquesta és la gran discussió amb el Joan Reventós i el Raimon Obiols.

Va ser una figura amb molts contactes internacionals, sobretot a Alemanya amb l'SPD, però també a França, Portugal, Itàlia o Bèlgica. No aconseguir l'ingrés a la Internacional Socialista és una de les seves grans derrotes polítiques?

Ell, de seguida que es crea la Internacional Socialista el 1951, amb el Moviment Socialista de Catalunya ja es posa a picar la porta per entrar-hi. Malgrat que fa molta amistat amb Hans Matthöfer, que era l'home de l'SPD pels assumptes d'Espanya, i que té contacte també amb Willy Brand [canceller entre 1969 i 1974] i Max Diamant, que ambdós havien estat prèviament al Partit Socialista dels Treballadors d'Alemanya, aliat del POUM, no se'n va sortir i sí, va ser una gran decepció. El Reagrupament sempre feia servir la frase "adherit als principis de la II Internacional", ja que no li deixaven unir-s'hi oficialment. La qüestió era molt clara, la Internacional Socialista acceptava un partit per estat i ja hi havia el PSOE.

Va tenir una relació complexa amb Josep Tarradellas. Van estar enfrontats durant anys, després de l'elecció del republicà com a president de la Generalitat a l'exili, però va haver-hi una reconciliació els darrers temps, fins al punt que Pallach en defensa el retorn i la restitució. Va ser una figura important per començar a aplanar el terreny per a la futura operació Tarradellas?

Després d'una entrevista amb Adolfo Suárez, aquest ve a dir que tothom diu que vol el retorn de Tarradellas, però que l'únic que ho vol de veritat és en Pallach. Això vol dir que és d'una fusta especial, perquè s'havien dit de tot, s'havien discutit fort, havien estat anys sense parlar-se, però malgrat tot saben deixar de banda els sentiments personals i les animadversions per aquesta defensa de les institucions pròpies. 

Al final, l'operació Tarradellas es pot mirar des de molts punts de vista, també com una manera de Suárez i el seu govern d'evitar el triomf de les esquerres a Catalunya, però no podem oblidar que és l'única institució republicana que té continuïtat i és prèvia a la Constitució del 1978. I això crec que per en Pallach era un valor, malgrat que ell no és un exiliat nostàlgic i pensa més en el futur que en el passat. Si vol recuperar la institució de la Generalitat no és pel nom, sinó perquè creu que pot ser un pas decisiu [en la democratització i recuperació de l'autogovern].

Com creus que es pot veure Josep Pallach amb ulls d'avui en dia?

Crec que a Catalunya s'enyora gent sòlida com en Pallach

Ara estem en un moment que no té res a veure amb el temps que va viure i vist des d'avui en Pallach és un polític sòlid. Davant d'una política molt vinculada als ràpids canvis d'opinió, a l'efecte del màrqueting, als cops d'efecte, ell és un polític analògic, que a més convencia pel seu propi exemple personal, el seu carisma. Crec que hi ha una certa enyorança de gent de carn i ossos, real i sòlida. I si a Itàlia s'enyora l'Enrico Berlinguer [antic secretari general del Partit Comunista], crec que a Catalunya s'enyora gent com en Pallach.