Un adéu amb nostàlgia: Maria Teresa Carbonell

Aquest diumenge, 13 d’abril de 2025, ens ha deixat per sempre la Maria Teresa Carbonell, que durant molts anys havia estat la companya de Wilebaldo Solano. Se n’ha anat, és veritat, amb 98 anys, però la seva presència, sens dubte, la trobarem a faltar. Nascuda l’agost de 1926, quan va esclatar la Guerra Civil només tenia 10 anys, però els seus pares –que havien militat al Bloc Obrer i Camperol i, a partir de 1935, al Partit Obrer d’Unificació Marxista- van saber com educar-la, portant-la a una escola on s’ensenyava amb el mètode Montessori. Va conèixer en Wile quan, en plena repressió stalinista contra el POUM, després dels fets de maig de 1937, es va refugiar a casa seva. Aleshores ella tenia 11 anys i en Wile 21, però és evident que haver-se conegut en aquell context fou colpidor. Acabada la guerra, mentre en Wile s’exilià i patí presó a França durant la Segona Guerra Mundial, ella va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. L’any 1950, la Maria Teresa va viatjar a París amb la finalitat d’estudiar Literatura francesa a la Sorbona. Allà es retrobà amb en Wile, que durant la guerra havia estat secretari general de la Joventut Comunista Ibèrica i que des de 1947 era secretari general del POUM. Es van casar l’any 1952 i van compartir les seves vides fins el 2010, quan en Wile es va morir.

Calia continuar defensant els valors del POUM, d’un marxisme revolucionari, plural i transformador, davant del futur d’un capitalisme cada cop més radical i en un moment en què l’estalinisme havia entrat en crisi. I la Maria Teresa ho va saber fer

Mentre van viure a París, a l’exili, van mantenir la flama viva del Partit i, durant la transició, en un moment en què alguns militants es van decantar cap el Partit Socialista, ells van optar pel reagrupament dels marxistes revolucionaris. És veritat que l’objectiu va acabar fracassant, però el llegat del POUM –un partit que mai es va dissoldre- no va desaparèixer quan a meitats dels anys 80 es va crear la Fundació Andreu Nin, de la qual la Maria Teresa va esdevenir la presidenta. I certament, l’activitat de la Maria Teresa va ser molt intensa: calia continuar defensant els valors polítics, ideològics, culturals i morals del POUM, de l’Andreu Nin, de Joaquim Maurín, d’un marxisme revolucionari, plural i transformador, davant del futur d’un capitalisme cada cop més radical i en un moment en què l’estalinisme havia entrat en crisi. I la Maria Teresa ho va saber fer. Per aquesta raó, i també per la seva personalitat i per la seva bonhomia, la trobarem a faltar, com en el seu moment vam trobar a faltar en Wile. Però el seu record continuarà present entre nosaltres, sobretot quan el setembre d’enguany commemorem el 90 aniversari de la fundació del POUM.