L'històric paper clau d'ERC en la política catalana i, cada cop més, en l'estatal

Esquerra Republicana de Catalunya, el partit fundat per Francesc Macià i Lluís Companys i amb més de 90 anys d'història, és una de les formacions cabdals del país. I ho demostra el fet que, des de la restauració democràtica a l'Estat espanyol, ha estat l'única que ha facilitat la investidura de tots els presidents que han passat pel Palau de la Generalitat. Paral·lelament, des que fa ja més de dues dècades va començar a consolidar el seu creixement electoral, ha jugat un paper central en la política catalana i, sovint, també en l'estatal.

De fet, malgrat que el darrer cicle amb les urnes va ser especialment negatiu per als republicans -amb uns pèssims resultats que van derivar a un tens i caïnita congrés intern- la realitat és que avui la formació és clau per a l'estabilitat d'ambdós governs. Tot i que les negociacions sovint són complicades, ERC juga un paper d'aliat parlamentari decisiu tant per a Pedro Sánchez al Congrés com per a Salvador Illa al Parlament. Qüestions com la llei d'amnistia, el nou finançament o el traspàs de Rodalies a la Generalitat difícilment haurien tirat endavant o estarien avançant sense la centralitat i la influència dels republicans tant a Barcelona com a Madrid.

A partir del 2003, Esquerra va fer un salt endavant en el seu suport ciutadà, el que li va permetre augmentar significativament la seva representació tant al Parlament com al Congrés. Més enllà de les oscil·lacions a les urnes i de les diverses crisis que ha patit des d'aleshores, des d'aquell moment pràcticament sempre ha tingut un paper decisiu a Catalunya, mentre que també l'ha jugat a l'Estat quan la presidència de l'executiu ha recaigut en el PSOE.

ERC va votar la primera investidura de Zapatero i ha estat decisiva en la presidència de Sánchez

En aquest sentit, ja el 2004 va votar a favor de la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero i també va avalar els pressupostos generals de l'Estat (PGE) dels anys 2005 i 2006, mentre que ha estat clau durant la presidència de Pedro Sánchez. Tant perquè el 2018 triomfés la moció de censura contra Mariano Rajoy que va obrir-li les portes de la Moncloa, com per les seves investidures després de les eleccions de 2019 i 2023, així com per tirar endavant bona part de les mesures més progressistes de l'executiu estatal.

Ha investit tots els presidents a Catalunya

Pel que fa a Catalunya, la primera dècada de la recuperació del Parlament després de la dictadura franquista va estar clarament marcada per les majories absolutes de Jordi Pujol, sota el paraigua de Convergència i Unió (CiU), la històrica coalició formada per dues formacions, CDC i Unió Democràtica, ja desaparegudes. L'any 1980, CiU va obtenir 43 escons, seguida pel PSC de Raimon Obiols, amb 33. ERC, amb Heribert Barrera al capdavant, va pactar amb els convergents a canvi de la presidència del Parlament, facilitant la investidura de Pujol i l'inici de 23 anys consecutius de govern. No s'acabarien fins el 2003, amb la formació del primer tripartit entre PSC, Esquerra i ICV-EUiA.

Durant els anys noranta ERC va fer el gir cap a l'independentisme, primer, i cap a l'esquerra, després

Durant aquest període, el partit de Macià va patir diverses crisis d'identitat. Les majories absolutes de CiU el deixaven fora del focus principal, i amb Àngel Colom al capdavant, a principis dels anys noranta, ERC va decidir centrar la seva proposta en la lluita per la independència. Josep Lluís Carod-Rovira va consolidar aquest gir, també movent el partit cap a l'esquerra, i va marcar distàncies amb CiU, especialment després del Pacte del Majestic (1996) -amb el qual la formació conservadora votaria a favor de la investidura de José María Aznar com a president espanyol- i la decisió de Pujol de prioritzar un acord amb el PP abans que amb ERC al Parlament després dels comicis de 1999.

El primer tripartit 

23 anys després, el 2003 ERC tornava a tenir la clau de la política catalana. A les eleccions al Parlament d'aquell any CiU va perdre 10 escons -va quedar-se en 46 diputats- en la primera campanya d'Artur Mas com a candidat. El PSC quedava a prop, amb 42, i ERC, amb 23 diputats —el seu millor resultat fins aleshores—, apostava per un gir polític i social al país, impulsant un govern presidit per Pasqual Maragall.

Carod-Rovira, que defensava una hisenda pròpia i més sobirania fiscal, va liderar l'estratègia per ocupar l'espai nacionalista que fins llavors havia capitalitzat Convergència. Aquesta aposta marcaria un abans i un després en la relació entre republicans i convergents. Però el tripartit va viure tensions constants. Tres anys de legislatura van culminar amb el rebuig d'ERC a la proposta d'Estatut, el que va derivar en l'expulsió dels republicans del govern i la convocatòria d'eleccions anticipades.

Tot i així, després dels nous comicis, es va reeditar el pacte amb menys força i amb José Montilla com a president. ERC va assumir la vicepresidència -amb Carod-Rovira- i cinc conselleries, en una legislatura marcada per la crisi financera del 2008 i la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional, un punt d'inflexió que obriria una nova etapa política.

La reconfiguració del sobiranisme i la investidura de Mas

El final del segon tripartit va deixar un balanç ambigu per als republicans. Si bé havien consolidat perfil de govern, el desgast del model i la frustració per la retallada estatutària van fer trontollar els fonaments del catalanisme autonomista. El 2010, CiU tornava al poder amb Artur Mas, però sense majoria absoluta, mentre ERC s'enfonsava i quedava amb només 10 diputats, quan tant el 2003 (23) com el 2006 (21) havia superat la vintena. La situació provocaria una crisi a la formació, que derivaria en un relleu gairebé absolut a la cúpula i que el 2011 passés a estar liderada pel tàndem format per Oriol Junqueras, com a president, i Marta Rovira, com a secretària general.

ERC iniciava una etapa de reconstrucció i adaptació al nou context, marcat pel creixement del sobiranisme civil i la crisi del model autonòmic. A les eleccions del 2012 ja feia un salt endavant, amb 21 diputats, i es convertia en la segona força del Parlament. Artur Mas necessitava suports per continuar com a president, i ERC li oferia un pacte de legislatura amb un full de ruta pel dret a decidir. Sense entrar al govern, els republicans van condicionar l'agenda política, posant les bases per a la consulta del sobiranista 9-N de 2014. Cal recordar que el 2010, ERC no havia votat a favor de la investidura de Mas.

El 2015, amb Junts pel Sí, ERC compartia candidatura amb CDC i altres actors menors de l'independentisme. La CUP va vetar la reelecció de Mas com a president -després d'una gestió marcada per les retallades dels serveis públics- i ERC va tornar a ser clau per investir Carles Puigdemont el 2016. Un cop més, el partit republicà era determinant per fer possible la governabilitat. I el seu líder, Oriol Junqueras, es convertia en vicepresident del Govern.

L'1-O, la repressió i la centralitat d'ERC

El 2017, el referèndum de l'1-O i la proclamació simbòlica de la república catalana van desembocar en una onada repressiva. Oriol Junqueras va acabar empresonat i el partit va quedar colpejat, però va resistir. En les eleccions del 21 de desembre, convocades per Mariano Rajoy en aplicació de l'article 155, ERC mantenia la seva centralitat, amb 32 diputats -per sota dels 36 de Ciutadans i els 34 de Junts- i es preparava per un canvi d'estratègia.

Després de mesos de bloqueig, ERC donava suport a la investidura de Quim Torra, en un govern tutelat per Puigdemont des de l'exili. Tot i les discrepàncies, els republicans van aguantar fins al final del mandat, amb Pere Aragonès com a principal representant a l'executiu, com a vicepresident.

Relacionat amb aquest tema

La proposta d'un front plurinacional per a les generals tensa la relació de Rufián amb la direcció d'ERC

Ferran Espada

ERC lidera la Generalitat per primer cop des de 1936

Les eleccions del 2021 van suposar un punt d'inflexió. ERC empatava amb el PSC a 33 escons, però superava Junts i esdevenia la primera força independentista. Pere Aragonès era investit president amb el suport de Junts i la CUP, amb qui conjuntament sumaven majoria absoluta a la càmera. D'aquesta manera, es convertia en el primer president republicà de la Generalitat des de Companys.

La legislatura es va centrar en el diàleg amb l'Estat, els indults i l'agenda de desjudicialització, amb l'amnistia guanyant pes. El 2022, però, les tensions amb Junts acabaven amb la seva sortida de l'executiu i ERC passaria a governar en solitari, buscant suports puntuals del PSC o dels Comuns.

Les eleccions anticipades del 2024 van canviar de manera notable el panorama al Parlament, ja que per primer cop des de l'esclat del Procés les formacions independentistes no hi sumaven majoria. ERC s'havia enfonsat, en passar de 33 a 20 diputats, mentre que Junts havia resistit i en sumava 35, però el principal guanyador era un PSC que havia saltat dels 33 als 42 escons.

Malgrat la davallada a les urnes, la clau tornava a recaure en ERC, que després de setmanes de negociacions va optar per fer possible la investidura d'un Salvador Illa que també va rebre el suport dels Comuns per sumar els 68 vots que li donaven la majoria absoluta i li garantien la presidència. El pacte per aconseguir un finançament singular va ser el factor decisiu per desencallar el "sí" dels republicans. L'aposta pragmàtica tornava a situar ERC com a garant d'estabilitat i eix central de la política catalana.

Tot plegat ha fet que des de 1980, ERC hagi estat l'únic partit que ha facilitat la investidura de tots els presidents de la Generalitat. La seva capacitat d'adaptació, de llegir els moments polítics i de teixir aliances amb actors molt diversos, ha convertit el partit de Macià i Companys en una peça clau de l'arquitectura institucional del país. Un rol que ara també té a l'Estat com a aliat clau del PSOE al Congrés. Ara bé, el fet que només hagi pogut tenir la presidència del Govern durant pocs més de tres anys, fa pensar també que el projecte polític dels republicans no acaba de trobar la seva hegemonia en l'electoral català.