L’acord de les esquerres catalanes més enllà de l’habitatge, una aliança amb recorregut?

L’aprovació del decret llei sobre mesures per l’accés a l’habitatge ha donat lloc a una escena políticament insòlita al Parlament: la CUP, històricament situada als marges del joc institucional i amb un discurs frontal contra el PSC, pactava per primer cop amb els Govern dels socialistes, juntament amb ERC i els Comuns. El suport anticapitalista va permetre tirar endavant la normativa clau en matèria d’habitatge, i ha deixat tot un seguit d’interrogants polítics: pot aquest acord esdevenir el primer pas cap a una nova aliança transversals d’esquerres a Catalunya, si més no llarg termini? I, sobretot, què explica aquest canvi de posició d’una formació que fins fa poc defensava la confrontació oberta amb les institucions?

En una entrevista amb Públic, la diputada cupaire Laure Vega avançava en exclusiva el moviment de la formació anticapitalista, que suposa un gir de 180 graus en la seva estratègia, buscant una major incidència en la política catalana, després del llarg procés de refundació de l'organització amb el conegut com ‘Procés de garbí’, que va culminar amb canvis fonamentals en la ponència política i en la gestió de lideratges a la CUP. Per exemple, per primer cop la formació té un secretari general, Non Casadevall.

El 12 de maig del 2024, la CUP patia un fort retrocès electoral, quedant-se només amb 4 diputats al Parlament i deixant de ser rellevant en els equilibris numèrics de la cambra. Va ser la tercera força que més percentatge de vots va perdre respecte dels comicis del 2021, amb només ERC i Ciutadans per davant. En aquest context i després de la seva refundació política, els anticapitalistes assenyalen que “en un moment en què la dreta i l’extrema dreta guanya terreny, les polítiques d’esquerres han de solucionar la vida de la gent”. Això passa, sovint, per assumir contradiccions -com pot ser pactar amb el PSC- però també per entendre que l’escenari polític ha canviat.

El PSC, mirant més enllà del conflicte nacional

Tot i això, el moviment no neix de la CUP. La iniciativa va partir dels socialistes, amb la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, com a peça clau. Fonts de tots dos partits expliquen que el diàleg va ser “senzill” i que l’entesa va arribar ràpidament. Però per què el PSC buscava aquest acord si ja tenia els vots d’ERC i els Comuns? La resposta pot tenir a veure amb una estratègia a llarg termini: mirar de consolidar una majoria progressista al Parlament que pugui permetre tirar endavant els pressupostos i projectes de legislatura, allunyant-se cada cop més de Junts i assentant el seu lideratge en l’eix de les esquerres. 

El PSC detecta, segurament de manera encertada, que el camp de batalla de la política catalana en els pròxims anys se situarà en aquest marc i no en el conflicte nacional. En paraules del portaveu socialista al parlament, Ferran Pedret: “és un bon senyal que les forces progressistes es posin d’acord per fer avançar el país”. Ara bé, aquest equilibri serà delicat, ja que el president de la Generalitat, Salvador Illa, no es pot permetre allunyar-se en excés dels poders fàctics empès pels acords d'esquerres, i cedir-li a Junts per Catalunya la relació en exclusiva amb el poder econòmic del país, amb qui l'actual president manté una bona relació.

Per a la CUP, aquest acostament no implica renunciar a la seva crítica estructural. Non Casadevall és molt clar: “Si mantenim la pressió per virar el Parlament cap a l’esquerra, hi pot haver un canvi, sí, però seguim pensant que aquest és el Govern més espanyolista i de dretes de la història”. L’electorat, expliquen des de la formació, reclama recuperar la utilitat i il·lusionar-se amb nous horitzons. La qüestió de l’habitatge s’ha convertit en un espai central d’intervenció i l’electorat de la CUP, identifiquen, ara demana il·lusionar-se i poder albirar nous horitzons. 

Si mantenim la pressió per virar el Parlament cap a l’esquerra, hi pot haver un canvi, sí, però seguim pensant que aquest és el Govern més espanyolista i de dretes de la història

I com ho poden aconseguir? Segons els cupaires, sent útils en el condicionament de polítiques de les quals sempre n’han fet bandera, com la qüestió de l’habitatge, sent conscients de les limitacions institucionals i de mercat que acompanyen aquesta lògica. També ajuda el fet que el nivell de “pacificació” del conflicte nacional, sobretot en termes repressius, hagi disminuït de manera evident. Després d’aprovar l’amnistia i que Carles Puigdemont s'obrís a què Junts negociés cada decret llei amb el Govern espanyol, també es va generar al Congrés dels Diputats una nova realitat amb una majoria plurinacional per a la investidura de Pedro Sánchez, tot i que inestable. Doncs el mateix estaria passant al Parlament.

Un front ampli d’esquerres?

Aquest moviment no és aliè al debat més ampli sobre la construcció d’un “front ampli” d’esquerres. L’exdiputat d’ERC Joan Tardà ha sigut un dels grans defensors d’aquesta estratègia, fet que l’ha generat nombroses crítiques dins del món independentista. En declaracions a Públic, ho expressa amb claredat: “La gran notícia és que la CUP torna a fer política. Ha assumit la realitat i ha sortit de la inoperància”. Ara bé, preguntat per una possible reedició d’aquesta aliança en uns futurs pressupostos, Tardà és taxatiu: “Tant de bo fos possible, però mentre no compleixin el que han pactat -els socialistes-, no seurem a negociar”, deixant en evidència la desconfiança que encara marca la relació entre ERC i el PSC-PSOE.

Tardà (ERC): La gran notícia és que la CUP torna a fer política. Ha assumit la realitat i ha sortit de la inoperància

Els Comuns també veuen amb bons ulls l’ampliació del camp de possibles acords. Celebren que Junts cada cop estigui més aïllat i allunyat de qualsevol capacitat de condicionar l’agenda del Parlament, alertant sobre l’apropament discursiu dels postconvergents a Aliança Catalana. Es refermen com a soci preferent del Govern, però també reclamen més ambició a Salvador Illa en matèria social i d’habitatge. I ara ho fan acompanyats dels anticapitalistes, a més dels republicans.

La CUP, disposada a més

L’escenari que s’obre, per tant, és doble: per una banda, una possible reconfiguració del bloc d’esquerres, amb aliances variables però amb capacitat real de condicionar polítiques públiques. Per l’altra, un canvi progressiu en l’eix de debat: el nacional no desapareix però deixa més protagonisme al social, i el conflicte amb l’Estat es manté però es prioritza la lluita per la governabilitat. En aquest context, el suport de la CUP al decret d’habitatge pot ser llegit com un gest aïllat... o com l’inici d’un nou cicle. 

De moment, el segon gran tema que l’Executiu ha acordat amb les esquerres és el segon suplement de crèdit de 1.300 milions d’euros, posterior al primer de 2.100 milions per garantir l’estabilitat financera per la falta de pressupostos. Decrets financers que el Govern del PSC preveu ratificar la setmana vinent al Parlament de la mà d’ERC i els Comuns, però en què la CUP no hi entrarà, segons ha pogut saber Públic. Amb tot, Laure Vega afirma que “no ens cauran els anells per tornar a pactar amb el PSC”, però dependrà de si el Govern “no es posa al costat de Foment”.

El que queda clar és que la política catalana viu un moment de transició. Si els pressupostos del 2026 aconsegueixen aglutinar aquest nou bloc d’esquerres i progressista, podríem estar davant del naixement d’un nou equilibri de poder, tot i que ara s’albira molt difícil. Si no, l’aliança pel decret d’habitatge quedarà com una anècdota d’un moviment tàctic puntual, enmig d’un Parlament cada cop més fragmentat i amenaçat per l’extrema dreta.