Catalunya necessita "repensar tota la costa" per adaptar-se als impactes del canvi climàtic

Alcanar, Santa Bàrbara i Ulldecona, tres municipis del Montsià, van ser els nuclis més afectats per la gota freda -DANA- que va impactar aquesta zona de les Terres de l'Ebre a principis de setembre, amb aiguats que van superar els 200 litres per metre quadrat en alguns casos. El temporal va provocar inundacions i importants danys materials, fins al punt que les tres poblacions han estat declarades zona catastròfica pel Govern espanyol.

Va ser el tercer episodi de greus inundacions viscut a Catalunya en poc més de tres anys i mig, després del temporal Glòria (2020) i la borrasca Filomena (2021). Fenòmens d'aquest tipus han estat recurrents a casa nostra, però com a conseqüència del canvi climàtic s'estan convertint en cada cop més habituals -un fet compartit al conjunt de la Mediterrània- i la seva virulència va a més.

La previsió és que la tendència s'accentuarà en el futur, cosa que explica perquè la comunitat científica defensa posar en marxa mesures d'adaptació a uns impactes que ja són tangibles, i que en el cas de les inundacions haurien de comportar importants mesures a nivell urbanístic: des del trasllat de línies ferroviàries, a la reforma de passejos marítims i, fins i tot, tirar a terra edificis en les zones de més risc on, d'entrada, no s'hi hauria d'haver construït mai.

En un comunicat recent, Protecció Civil de la Generalitat va recordar que "el risc d'inundacions és la primera causa de pèrdues econòmiques i de vides humanes entre els riscos naturals greus a Catalunya". Segons l'informe RiskCat, que s'encarrega d'avaluar els riscos dels fenòmens naturals a Catalunya, un 15% de la superfície urbanitzada del país es troba en zona inundable, ja sigui fluvial o marítima.

"Les inundacions són la primera causa de pèrdues econòmiques i de vides humanes entre els riscos naturals greus a Catalunya"

El Baix Ebre i el Montsià -les dues comarques on s'ubica el Delta de l'Ebre-, parts del litoral del Maresme i la Selva -sobretot el tram final del Tordera, entre Malgrat de Mar i Blanes-, les zones més properes al Llobregat -especialment al Delta- i al Besòs de l'àrea metropolitana de Barcelona, punts de l'Alt Empordà i zones de la ciutat de Lleida o Girona estan entre les de major risc d'inundació, en part també perquè la majoria tenen un elevat nivell d'urbanització.

Construcció en terrenys inundables

"Durant anys s'ha construït en zones inundables i ho tenim ben identificat, però això no significa que tingui una solució fàcil", apunta Carles Ibáñez, director científic del Centre en Resiliència Climàtica, un espai dedicat a impulsar la recerca i la innovació en l'adaptació a l'emergència climàtica. Ibáñez recalca que "és una hipoteca que arrosseguem de les passades dècades, quan es va construir en zones on no s'hauria d'haver fet".

L'alcalde d'Alcanar, Joan Roig, reconeixia fa unes setmanes al 324.cat que entre els anys 60 i 90 del segle passat "hi havia una manera d'entendre l'urbanisme frenètica, sense atendre els circuits de l'aigua i s'han construït cases al mig de les lleres dels barrancs i n'estem veient les conseqüències".

Carles Ibáñez: "Es van fer planejaments sense tenir en compte els riscos i ara tenim un problema"

Ibáñez afegeix que "es van fer planejaments que no tenien en compte aquests riscos i ara és evident que tenim un problema". I és que la solució, segons apunten els diversos experts consultats, hauria de partir d'un gran acord de país, requereix una gran inversió i hauria d'implicar "repensar tota la costa" i les zones de major risc, i "refer infraestructures a mesura que hi hagi oportunitats". Per al científic, és imprescindible "donar més espai a l'aigua" per evitar tenir els "mateixos problemes". Una de les maneres de fer-ho, per exemple, és reduir la densitat d'edificació de les urbanitzacions del Delta.

La regressió de les platges

En el cas dels temporals marins, Carles Ibáñez subratlla que ara mateix el principal factor de vulnerabilitat i de risc és "la major exposició de les platges", que acumulen anys de regressió -un fet especialment visible al Delta de l'Ebre-, com a conseqüència de la "menor aportació de sediments" dels rius, a causa de la proliferació d'embassaments durant els seus cursos. A la primera línia marítima s'hi afegeixen "obstacles" com "espigons o ports esportius" que també augmenten l'erosió de les platges.

"Les platges no són eternes, per exemple, les d'Arenys o Vilassar es van formar durant els darrers segles, però avui la natura per si mateixa no renova la platja. Si un temporal s'emporta la sorra, el que es fa és posar-ne artificialment. Cal tenir en compte que les platges ens protegeixen i si les perdem passeigs marítims o infraestructures, com línies de Rodalies o la N-II, estan exposades al mar", reflexiona David Pino, professor del departament de Física de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). I és que una platja de major amplitud té més capacitat de dissipar l'energia de les onades i la pujada del nivell del mar, ja que actua com un mecanisme natural de defensa de la costa.

"Les platges ens protegeixen i si les perdem passeigs marítims o infraestructures estan exposades al mar"

Pino també és coordinador del projecte MEDIFLOOD, un catàleg que recull 14.500 casos d'inundació pluvial i fluvial a la costa mediterrània peninsular durant un mil·lenni i que permet veure els efectes de l'urbanisme davant fenòmens naturals per poder-los prevenir amb majors garanties.

Més enllà de les tempestes i les inundacions pluvials i dels temporals marítims, a poc a poc apareix un nou factor de risc, que és el progressiu increment del nivell del mar, estretament relacionat amb el canvi climàtic. Sobre la qüestió, Ibáñez exposa que "està pujant de mitjana uns quatre mil·límetres l'any i s'està accelerant", si bé matisa que "els problemes greus amb l'augment del nivell del mar els tindrem a finals de segle".

"És com un tsunami a càmera lenta, una onada que cada cop creix més ràpid. Ens costa visualitzar-ho perquè va a poc a poc, però es va accelerant i es va acumulant la pujada", comenta, el que el converteix en un element que també cal tenir en compte per desenvolupar una planificació de l'urbanisme i les infraestructures a mitjà i llarg termini.

Planificació de país

Amb tot aquest escenari, què cal fer? Els dos científics coincideixen a manifestar que cal portar a terme una planificació de país, amb canvis importants i que requereix una inversió important, però que és imprescindible a mitjà i llarg termini davant la insostenibilitat de mantenir certes estructures. Ras i curt, a posar en marxa des de ja accions per adaptar-se a uns impactes climàtics que ja són visibles i aniran a més.

Pino recalca que "sabem que aquests fenòmens continuaran passant i, per tant, ens hem de fer la pregunta de què volem fer. Continuar fent una inversió per intentar pal·liar puntualment els efectes d'una inundació i tornar a la situació anterior? O fer una inversió molt més gran i veure en quines zones ens podem estalviar que quan hi hagi inundacions afecti la població? Perquè si no hi viu ningú, l'impacte és molt més petit".

"S'ha de parlar de les inundacions i de què volem fer per afrontar-ne els impactes"

L'investigador de la UPC considera que aquesta hauria de ser una "discussió de país", però lamenta que "no s'acabi de fer". "Ara mateix sembla un problema molt més greu la sequera que les inundacions, malgrat que hi hagi sequera no vol dir que no hi hagi inundacions, i tot i entendre que sigui difícil, se n'ha de parlar i hauria d'estar a l'agenda política dels propers anys, perquè en casos com les recents inundacions d'Alcanar és evident que ja anem tard".

Carles Ibáñez, director científic del Centre en Resiliència Climàtica, comenta que "l'adaptació és un component molt local i a cada lloc és convenient fer-hi una cosa, de manera que ens trobarem amb llocs on serà inevitable enderrocar, d'altres en què caldrà recular els passejos marítims perquè puguin ser sostenibles, traslladar infraestructures,... Fins i tot en cada municipi les mesures d'adaptació poden canviar en funció del tram de costa". Per a l'expert del que es tracta "és de fer aquesta anàlisi per identificar els punts crítics i pensar en el redisseny de l'urbanisme i les infraestructures per adaptar-se a la nova situació, no simplement reconstruir-les" quan siguin danyades per un temporal.

Carles Ibáñez: "Si no ens anticipem als problemes ho acabarem pagant més car"

Com Pino, Ibáñez recalca que "s'han de fer coses molt rellevants i, per tant, és un tema que cal posar damunt de la taula i que sigui una prioritat de l'agenda política i social". Subratlla que "si no ens anticipem als problemes ho acabarem pagant més car en costos econòmics i d'infraestructures, però també en vides humanes". "Una planificació, per exemple, a 30 anys vista per redissenyar i evitar danys té un cost, però també és una inversió i oportunitat per transformar els passejos marítims i fluvials perquè siguin més agradables".

Falta una "reacció adequada"

Hi insisteix David Pino: "sabem que hi ha punts crítics i poblacions i infraestructures crítiques i que necessitem fer alguna actuació. A Barcelona, per exemple, es van fer dipòsits soterranis [per canalitzar l'aigua de pluja que baixa de Collserola] i s'ha reduït l'impacte de les inundacions". L'investigador, però, puntualitza que algunes solucions emprades fa algunes dècades ja no són vàlides actualment: "La canalització de les rieres del Maresme amb estructures de formigó que va fer-se els anys 70 ja no serveix, ara caldria buscar solucions en la natura, és a dir, que abans d'arribar a la ciutat o al territori urbà la riera es desbordés i inundi els camps i sigui la natura la que absorbeixi el gruix de la inundació".

"Es podrien redissenyar quilòmetres de costa en comptes d'invertir en l'alta velocitat"

Ibáñez té clar que, fins ara, malgrat els avisos recurrents que hem patit en forma dels temporals Gloria o Filomena, "hi ha una manca de reacció adequada i suficient al que passa i no se li dona la prioritat que hauria de tenir". En aquest sentit, comenta que, per exemple, "es podrien redissenyar quilòmetres de costa en comptes d'invertir en l'alta velocitat, i segurament seria més rendible, però sobretot és un error no abordar-ho".

Una de les infraestructures colpejades de manera cada cop més recurrent pels temporals és la línia R1 de Rodalies, que passa per la primera línia de costa d'un Maresme amb unes platges que han anat perdent gruix. El científic defensa que s'hauria de traslladar a un traçat per l'interior: "tothom sap que cal fer-ho, però no se li dona la prioritat en inversió. No estem dirigint recursos cap a aquestes qüestions, que són prioritàries, i com més tardem pitjor serà. Per què no es fa en el cas de Maresme, quan sí que s'ha fet el trasllat de la línia de tren de costa que passava per Cambrils i Salou?".

Tot i el creixent nombre de veus que defensen aquest trasllat, de moment no es portarà a terme, perquè el Govern espanyol no hi aposta, malgrat els evidents impactes que hi té el canvi climàtic, pels seus costos econòmics i les dificultats tècniques. De moment, l'executiu estatal ha optat per prioritzar les inversions en els punts més vulnerables de la línia amb l'objectiu de poder seguir prestant el servei, a l'espera que l'evolució climàtica determini si això simplement és un pegat temporal i toca abordar sí o sí un canvi d'ubicació de la R1. A nivell de país, però, canvis profunds són inevitables si es volen prevenir majors danys en un futur.